ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 16/06/2017

Tormo Monzó, Elías
Albaida (Vall d’Albaida), 23 de juny de 1869 - Madrid, 22 de desembre de 1957

Àrees de treball: Art gòtic / Art renaixentista / Art barroc / Pintura gòtica / Pintura renaixentista / Pintura barroca / Arts decoratives / Iconografia / Catalogació monumental / Patrimoni / Conservació i restauració / Museografia

Elías Tormo Monzó va realitzar els primers anys de formació a Albaida, l’ensenyament mitjà a la capital valenciana i del 1885 al 1890 va estudiar dret a la Universitat de València. A més, es va examinar d’humanitats a la Universitat Central de Madrid (actualment, Universitat Complutense de Madrid). En aquesta institució es va doctorar en dret el 1892, i en lletres un any després, amb la tesi doctoral Reinado de D. Pedro IV de Aragón. Examen crítico de la Guerra de la Unión, dirigida per Marcelino Menéndez Pelayo.
  Tormo es va establir a Madrid, on va tenir relació sobretot amb els germans Marcelo i Dolors Cervino, membres d’una família d’Ontinyent i fills d’un magistrat del Tribunal Suprem. Elías i Dolors van contreure matrimoni el 1896, van establir la seva residència a Madrid i la de vacances a La Font de la Figuera. La seva vida professional es va iniciar com a passant en el bufet de Germán Gamazo, polític liberal i llavors ministre, i Antonio Maura també ho era. Amb aquest va establir una relació estreta i va ingressar en el seu partit conservador. Més endavant, va preparar nombroses oposicions, com ara a les càtedres universitàries de dret polític i administratiu a Barcelona i Valladolid, i el 1896 va guanyar la de dret natural a Santiago de Compostel·la, on no es va incorporar.
  Durant l’última dècada del segle va ocupar els moments d’oci en vetllades musicals, conferències, excursions, viatges, visites al Museu del Prado i exposicions, com ara la historicoeuropea (1892). Un any més tard es va fundar la Sociedad Española de Excursiones, en la qual va ingressar i va ser molt actiu. Aquesta activitat va estar present en la seva docència i investigació. De fet, gran part de la mateixa va veure la llum a través del seu butlletí, del qual va ser secretari durant molts anys. La formació que va realitzar en la història de l’art es pot qualificar d’autodidacta, al voltant de les citades inquietuds culturals i l’assistència a les conferències que oferia el mapa cultural de l’època. En aquest destacava l’Ateneu, on eren habituals els cursos de Riaño, Velázquez, Fernández Jiménez, Mélida, Cossío i Lampérez, entre d’altres. Ell mateix va pronunciar quatre conferències entre l’abril i el maig del 1900 sobre pintura espanyola del segle xvi, i aquest mateix any va publicar «Las pinturas de Goya y su clasificación y distribución cronológicas» (Revista de la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa). Aquestes contribucions van aparèixer a Desarrollo de la pintura española del siglo xvi (1902).
  La reestructuració dels estudis de les facultats de Filosofia i Lletres va facilitar la creació de l’assignatura Teoria de la literatura i de les arts. El 1902 es va celebrar l’oposició, que van guanyar Ovejero a Madrid, Jordán de Urries a Barcelona, Nombela a Granada i Tormo a Salamanca. En el seu cas amb la memòria dedicada a l’estilització de les formes, que va publicar sota el títol El convencionalismo en las artes. Va prendre possessió sota el rectorat de Miguel de Unamuno, però se li va concedir permís per a residir un any a Madrid i ampliar la seva formació a l’Escola d’Arquitectura amb els cursos impartits per Lampérez i Velázquez Bosco. Per la seva entrada en política va passar a estar adscrit a la Universitat de Granada en excedència. En concret, va ser elegit diputat pel districte d’Albaida pel partit de Maura el 1903, càrrec que va ocupar fins al 1906, i comissari general de belles arts i monuments el 1905. Per compatibilitzar l’activitat política i docent va signar diverses càtedres en diferents institucions de la capital. Finalment, va optar a la recentment creada càtedra d’història de belles arts al doctorat de filosofia i lletres de la Universitat Central, de la qual va prendre possessió el 16 de juliol de 1904. Va recollir el biaix de l’àrea de coneixement en el discurs d’inauguració del curs acadèmic del 1909, «Las bellas artes, nueva entre las disciplinas universitarias». En la seva opinió, una ciència humanística que aprofundeix en la història de la cultura a través d’algunes restes materials de la civilització, i per això és una ciència auxiliar de la història, però amb l’experiència estètica com a element distintiu; i que en l’àmbit universitari serviria per a humanitzar la formació, tal com defensaven els principis de la Institución Libre de Enseñanza. El 1913 la càtedra es va denominar d’història de l’art, integrada a la secció d’història. En aquesta evolució va tenir especial rellevància el contacte de Tormo amb la realitat europea, gràcies als viatges subvencionats per la Junta d’Ampliació d’Estudis (JAE) i la preparació del X Congrés Internacional d’Història de l’Art (Roma, 1912), al qual havia d’acudir en representació de l’Estat espanyol. El desembre d’aquest mateix any va enviduar als quaranta-tres anys, i la seva filla primogènita, de tot just quinze anys, va quedar a cura dels sis germans.
  La seva tasca docent se sustentava en classes, seminaris de recerca i visites a museus i monuments mitjançant excursions i viatges, i va defensar que la tesi tingués el caràcter europeu de recerca inèdita. A més, va ser degà de la Facultat de Filosofia i Lletres (1913-1921), vicerector (1922-1929) i rector (1929-1930). El seu magisteri es va interrompre amb l’inici de la Guerra Civil a l’estiu del 1936, que el va sorprendre a Roma, on investigava durant els estius. En finalitzar la contesa, va tornar i va rebre la jubilació. La seva tasca va continuar en altres institucions en què havia ingressat i li van proporcionar els mitjans per a la investigació i la fonamentació de la nova disciplina.
  Va ingressar el 1912 a la Junta d’Iconografia Nacional, i els seus llibres Las viejas series icónicas de los reyes de España (1917) i sobre les Descalzas Reales (1917, 1944 i 1945) van comptar amb imatges de gran qualitat costejades per la institució. Al Centre d’Estudis Històrics de la JAE, va ingressar el 1913 per dirigir la creada secció d’art. Allà va trobar un àmbit d’estímul intel·lectual amb desenes de col·laboradors i col·legues. Des de la seva secció, va impulsar la consolidació de la història de l’art mitjançant un fons documental que permetés la recopilació de notícies textuals i fons fotogràfics, i la creació de canals de rigor científic, amb la fundació el 1925, al costat del seu amic Manuel Gómez Moreno, de la revista Archivo Español de Arte y Arqueología, i va col·laborar amb el Patronat Nacional de Turisme. Finalitzada la Guerra Civil, Tormo es va incorporar a l’Institut Diego Velázquez del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, hereu de l’anterior organisme, i el 1946 va ser nomenat conseller d’honor. Una altra institució de gran importància en la trajectòria de Tormo va ser el Museu del Prado, ja que allà va sorgir la seva vocació, hi va acudir amb assiduïtat com a docent, hi va ser un conferenciant habitual, hi va ingressar com a vocal del patronat el 1912 i hi va accedir a la vicepresidència el 1923. A més, va procurar completar les mancances del catàleg d’escultura, principalment en la estatuària egípcia i clàssica. També va ingressar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando el 1913, amb el discurs «La suprema intimidad y singularidad estética de la música pura», i a la Real Academia de la Historia el 1919, amb el discurs «Los Gerónimos». A totes dues va contestar discursos d’ingrés, va formar part de nombroses comissions, moltes amb competències en patrimoni, i va realitzar desenes d’informes sobre permís d’alienació de béns, restauracions i declaracions, que van aparèixer en els butlletins de les institucions. En totes aquestes entitats va tenir equips de col·laboració, en molts casos amb redundància de membres i amb un protagonisme especial dels seus deixebles F. J. Sánchez Cantón i E. Lafuente Ferrari, i va tenir accés a rellevants fonts documentals i iconogràfiques, com ara magnífiques reproduccions per a realitzar estudis i publicacions.
  En el terreny polític, a més de ser parlamentari del 1903 al 1906, va ser senador en nou legislatures des del 1907 al 1923, i va arribar a ser vicepresident de la cambra dos anys. Durant tota aquesta etapa va destacar l’activisme contra l’alienació d’obres artístiques. Novament va ser elegit diputat en les eleccions del 1927, nomenat president del Reial Consell d’Instrucció Pública i Belles Arts, i ministre d’aquesta àrea sota el govern del general Dámaso Berenguer del febrer del 1930 al mateix mes del 1931. El 1949 va ser elegit «procurador en Corts» en representació de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. A més, va ingressar com a conseller en el patronat de l’Institut Nacional de Previsió, precedent de la Seguretat Social, des que es va fundar el 1908, i en va ser el vicepresident del 1923 al 1936.

Al llarg de la primera meitat del segle xx va escriure molt i de moltes coses, però sobretot d’art. Va tractar cròniques artístiques; necrològiques; ressenyes d’exposicions, publicacions i conferències que es convertien en articles propis; excursionisme i guies artístiques que complien funcions de catàleg; discursos acadèmics i commemoratius de recepció d’obres en el Museu del Prado; informes reglamentaris sobre patrimoni; monografies d’artistes; catàlegs d’arts figuratives, i anàlisis iconogràfiques, entre d’altres. La seva producció va ser aclaparadora, però en ocasions redundant o complementària. D’una banda, per les moltes lectures que una obra d’art podia tenir; i d’altra, pel desig d’establir una consciència social en valor i defensa del patrimoni històric i artístic. Així, diverses de les seves obres van aparèixer primer en diaris i fulls dominicals, i després com a llibres.
  Una part rellevant del seu treball mostra un constant interès per l’art valencià, on destaca la seva contribució a la posada en ordre de la pintura tardogòtica. Molt aviat la va tractar sota el marc que oferien els estudis de Tramoyeres i, per terres catalanes, els de Sanpere i Miquel. Tormo va triar com a centre d’experimentació Xàtiva. Els seus articles iniciats el 1907 es van agrupar a Un museo de primitivos. Las tablas de las iglesias de Játiva (1912). Posteriorment va publicar Jacomart y el arte hispanoflamenco cuatrocentista (1914), que va ser la seva aportació al Congrés de Roma. També va realitzar estudis sobre Reixach, el mestre de Perea, els Osona i Yáñez de l’Almedina, que va mostrar com un dels més importants pintors de la seva època. Així mateix mereix una atenció especial la guia Levante (1923), l’anàlisi catalogadora dels museus i l’estudi sense prejudicis del barroc.
  Un altre apartat d’interès clarament identificable és l’art de l’Edat Moderna, que des dels primers moments va conrear amb estudis de pintura, com els de Juan Fernández Navarrete, Zurbarán i Goya. Després van seguir els de Bartolomé Bermejo, Francisco d’Herrera el Vell, Antonio Pereda, Morales, Francisco d’Holanda i fra Joan Rizzi, entre d’altres. En escultura va fer manuals, va estudiar a Mateo Cerezo i els crucifixos de bronze de l’Escorial, i va catalogar fons del Museu del Prado. En arts industrials va analitzar diverses sèries de tapissos, especialment la col·lecció de la corona espanyola. Va tractar l’arquitectura en catàlegs-guies i cartilles excursionistes, i va realitzar estudis específics, com ara el paper dels Mendoza en la introducció del Renaixement, la decoració arquitectònica barroca, l’anàlisi del germà Baptista i les construccions dels jesuïtes, Teodoro Ardemans i Juan Bautista Pérez Castiel, entre d’altres.
  Un bloc de treballs, i en gran part relacionat amb l’anterior, agrupa els estudis iconogràfics desenvolupats a la Junta de Iconografía Nacional, en els quals s’inclouen les galeries de retrats dinàstics i les seves incursions en les Descalzas Reales. A més, destaca l’anàlisi del saló de regnes del palau del Buen Retiro. Així mateix, els estudis cristològics i sobre la Immaculada tenen un lloc destacat.
  Un altre conjunt homogeni i constant està relacionat amb les seves guies de viatges, com l’elogiada Levante (1923), les cartilles excursionistes, així com les publicades per la Comissaria Regia de Turisme i després pel Patronat Nacional de Turisme, Las iglesias del antiguo Madrid. Notas de estudio (1927) i Monumentos de españoles en Roma, y de portugueses e hispanoamericanos (1940). Bona part d’aquestes incursions responien al desig de consolidar la disciplina mitjançant obres que complien funcions de catàlegs monumentals i artístics, i procuraven promoure un turisme capaç de renovar culturalment i econòmicament la societat.
  Una bona part de la producció comprèn treballs de catalogació en museus, com els de València, Toledo i Madrid; així com informes sobre permís d’alienació de béns, restauracions i declaracions vinculats a les sol·licituds arribades a les reials acadèmies a què pertanyia. Per exemple, en terres catalanes va fer dictàmens sobre el sepulcre de Ramon Folch de Cardona a Bellpuig, el monestir de Sant Pere de Roda, l’església-col·legiata de Santa Maria de Vilabertran, la casa del carrer del Caçador i el palau de la Virreina a Barcelona, el castell-cartoixa de Vallparadís i la seu d’Egara, les torres de defensa de la vila de Begur, l’església de Tona a la plana de Vic i l’església de Santa Maria de Bell-lloc als afores de Santa Coloma de Queralt. En les valencianes, sobre el castell de Montesa, l’arxiprestal de Santa Maria de Morella; a Xàtiva, la casa dels Sanza de Valdés, el palau de Pinohermoso, l’ermita de Sant Feliu, l’Ajuntament d’Alzira i la parròquia de Santiago Apòstol d’Oriola, i a València, els banys de l’Almirall, la Casa dels Almirants d’Aragó, el palau de Dos Aigües, el jardí de Monforte, l’església de Sant Andreu i l’església de Sant Joan de l’Hospital. Dels informes a València, realitzats entre els anys 1941 i 1943, va publicar Monumentos de la ciudad de Valencia en peligro de pérdida (1944), que exemplifica com en temes de tutela del patrimoni artístic s’estimava més la conservació que la restauració, i com no va dubtar a enfrontar-se a les autoritats eclesiàstiques en defensa del patrimoni.
  Finalment, cal agrupar els seus escrits dedicats a Madrid. Tenen un biaix històric i social els que li van ocupar en la cinquena dècada del segle xx, a partir d’un encàrrec frustrat sobre una història de la capital. Les seves contribucions s’articulen a partir d’una sòlida formació històrica, el coneixement de les fonts documentals i gràfiques, l’escassa bibliografia existent i, sobretot, l’accés a les obres, i es mostra com un pertinaç viatger d’ull sagaç. Sempre tenia interessants intuïcions d’atribució, així com valoracions de crítica artística i estètica. Amb la seva prolífica producció va contribuir a l’avanç de la història de l’art, i amb la seva activitat diversa, a la institucionalització, la professionalització i la socialització de la història de l’art.

Bibliografia sobre Elías Tormo Monzó: Luis Arciniega García (coord.), Elías Tormo y Monzó (1869-1957) y los inicios de la historia del arte en España (Granada, Comité Español de Historia del Arte, 2014); Elías Tormo. Apóstol de la historia del arte en España (València, Institució Alfons el Magnànim, 2016); Enrique Lafuente Ferrari, «Homenaje a don Elías Tormo en la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando» (Academia. Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid, núm. 28, 1969, p. 17-30); María José Martínez Ruiz, «Elías Tormo y su compromiso con la defensa del patrimonio artístico», a Estudios de historia del arte. Homenaje al profesor de la Plaza Santiago (Valladolid, Universidad de Valladolid, 2009, p. 323-330); Alfonso Emilio Pérez Sánchez, «Don Elías Tormo y las guías artísticas de España», a Historiografía del arte español en los siglos xix y xx (Madrid, Alpuerto, 1995, p. 367-375), i Jesusa Vega, «Es tan sabio como ameno; nunca me perdonaré no haberle oído antes: Elías Tormo y su nostalgia de España», a Repensar la escuela del CSIC en Roma. Cien años de memoria (Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2010, p. 321-351).


Luis Arciniega

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín