ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 16/06/2017

Palomino de Castro y Velasco, Acisclo Antonio
Bujalance (Còrdova), 1 de desembre de 1655 - Madrid, 13 d'agost de 1726

Àrees de treball: Art renaixentista / Art barroc / Art del segle xviii / Literatura artística / Historiografia / Crítica d’art

Acisclo Antonio Palomino de Castro y Velasco, fill d’un mestre sabater, als set anys va anar a viure amb la seva família a Còrdova, on va fer estudis eclesiàstics que el van portar a rebre el grau de sotsdiaca al convent dels carmelites descalços abans del 1675. La seva primera formació artística no és documentada però va conèixer i tractar els millors artistes del moment de la ciutat com José de Sarabia, Antonio García Reinoso, Juan de Valdés Leal i Juan de Alfaro. Quan tenia vint-i-dos anys es va traslladar a Madrid, va entrar al taller del pintor Francisco Pérez Sierra i es va casar amb la seva neboda, mentre que alhora completava la seva formació amb notables estudis de geometria al Col·legi Imperial dels jesuïtes. Poc després va obtenir l’amistat i la protecció de Juan Carreño de Miranda i Claudio Coello, els quals van facilitar que el nomenessin pintor reial el 1688. L’arribada de Luca Giordano el 1692 fou també una oportunitat per al perfeccionament en la tècnica de pintura al fresc, la qual Palomino fou un dels pocs artistes hispànics que la van conrear. El 1725, ja vidu i amb els fills grans, va decidir completar la carrera eclesiàstica i el van ordenar sacerdot.

Aquesta intensa formació en els camps de la teologia, la filosofia, la geometria i l’òptica el converteixen en un pintor molt singular, fet que s’expressa de forma evident en el tractat Museo pictórico y escala óptica, el primer volum del qual (Teórica de la pintura) es va publicar a Madrid el 1715, encara que era ja enllestit el 1708, mentre que el segon volum (Práctica de la pintura) va aparèixer a la mateixa ciutat el 1724. Aquesta segona part inclou un tercer llibre o capítol que ha donat reconeixement internacional al seu autor, duu el títol de El Parnaso español pintoresco laureado, i tracta les biografies dels pintors i escultors hispànics dels segles xvi i xvii. Convé no perdre de vista que aquesta sèrie biogràfica és un apèndix a una obra major, a un tractat que vol compendiar la ciència de la pintura en la teoria i en la pràctica. Palomino no és un historiador, no fa treball documental, no vol fer una història de l’art als regnes hispànics peninsulars, escriu només a partir de les fonts orals i de la seva experiència personal de coneixement de les obres d’art. Es limita a presentar les vides dels artistes més destacats com un exemple de la noblesa i el reconeixement social que comporta la professió. Presenta notícies biogràfiques de 226 artistes, pintors i escultors, la majoria molt breus i sumàries i ordenades en funció de la coneguda o estimada data de mort del biografiat. Òbviament per als artistes del segle xvi la seva informació és molt limitada i precària, centrada en temes anecdòtics i en el comentari valoratiu de les obres conegudes, mentre que per als mestres del segle xvii les notícies guanyen en precisió i densitat, fruit del coneixement directe del personatge biografiat, o bé mitjançant la comunicació amb els seus deixebles que en conservaven viva la memòria. Aquesta escassedat d’informacions biogràfiques solvents queda sempre emmascarada i corregida gràcies als comentaris aguts i els judicis sobre les obres artístiques que Palomino coneix i estudia de primera mà. Habitualment els seus comentaris sobre les obres que analitza sempre són positius i elogiosos, donada la voluntat de reivindicar una tradició artística i una cultura professional col·lectiva plena de dignitat i rigor, una circumstància que ara pot desconcertar i que ja irritava fa segles a Ceán Bermúdez. L’activa vida professional el va dur a treballar a Còrdova, Sevilla, Granada, València, Salamanca i Madrid, a més d’altres ciutats espanyoles. La condició de pintor cortesà li va permetre accedir i tenir cura de la col·lecció reial, plena a vessar d’obres dels grans mestres italians i flamencs. Això va fer possible que tingués una opinió autoritzada sobre l’art del seu temps i dels passats. Ell fou en aquella època el més gran coneixedor de la pintura antiga i contemporània als regnes hispànics i, per aquest motiu, fou sovint sol·licitat per a taxar herències i col·leccions.
  No consta documentada cap estada de Palomino a Catalunya, mentre que sí que va residir i treballar quatre o cinc anys a València i després a la Vall d’Uixò a partir del 1697, època en què va pintar les decoracions al fresc de l’església de Sant Joan del Mercat i de la basílica de la Verge dels Desemparats. També va establir el programa de la decoració mural de l’església de Sant Nicolau, que el pintor Dionís Vidal va executar després que ell marxés. Gràcies a aquesta llarga estada de treball, Palomino va conèixer molt a fons la tradició artística valenciana tal com es veu reflectit al Museo Pictórico, en el qual es troben fins a disset biografies d’artistes, si es compten en aquest grup, un català arrelat a València —Ribalta— i un valencià d’origen, però de cultura i trajectòria artística italiana, com és el cas de Ribera. Els altres biografiats són Fernando Yáñez de la Almedina (ca. 1475-1537), Teodosi Mingot (ca. 1590-1620), Joan de Joanes (ca. 1510-1579), Nicolau Factor (1520-1583), Joan Sarinyena (1545-1619), Pedro Orrente (1580-1645), Gregori Bausà (1590-1656), Jeroni Jacint d’Espinosa (1600-1667), Esteve March (ca. 1610 - ca. 1668), Pau Pontons (1630-1691), Miquel March (1633-1670), Joan Conchillos (1641-1711), Gaspar de la Huerta (1645-1714), Vicenç Vitoria (1650-1709) i Vicenç Bru (1682-1703). Alguns d’aquests Palomino els va conèixer personalment i es van poder incorporar al llibre perquè ja havien mort en el moment en què es va redactar el llibre, mentre que altres artistes amb qui va col·laborar, com ara Dionís Vidal, no hi apareixen perquè encara eren actius i a l’època es mantenia la convenció clàssica de no poder fer biografies de personatges vius. Les aproximacions biogràfiques de Joan Conchillos, Gaspar de la Huerta, Vicenç Bru i Vicenç Vitoria són molt riques en detalls, ja que són fetes a partir d’un coneixement directe dels personatges. Un cas excepcional és la semblança d’Esteve March (ca. 1610 - ca. 1668), que inclou algunes facècies i anècdotes que havien quedat en la memòria oral dels afeccionats valencians i que Palomino coneix a partir del testimoni de Conchillos, que fou el seu deixeble.
  Pel que fa a Catalunya, la informació de Palomino és molt més limitada i per això només hi trobem cinc biografies: Lluís Pascual (ca. 1556-1621), Pere Cuquet (ca. 1595-1663), Francesc Gassén (ca. 1598 - ca. 1658), Joan Arnau Moret (1603-1693) i Joaquim Juncosa (1631-1708). Teodosi Mingot, encara que Palomino el fa originari del Principat, en realitat era de València i va fer tota la carrera artística a Madrid. En totes aquestes biografies la informació biogràfica és com sempre molt escassa, però atès que cita de forma molt precisa obres seves conservades a Barcelona, al convent de Sant Agustí, a l’església de Santa Maria del Mar, al convent de Sant Francesc de Paula i al convent del Carme, i també pintures a les cartoixes d’Scala Dei i de Montalegre, es creu que no es pot descartar absolutament la possibilitat d’un viatge de Palomino a Barcelona, potser durant l’estada a Castelló de la Plana i València.

Bibliografia sobre Acisclo Antonio Palomino de Castro y Velasco: Emilio María Aparicio Olmos, Palomino. Su arte y su tiempo (València, Institución Alfonso el Magnánimo, 1966); Bonaventura Bassegoda Hugas, «Antonio Palomino y la memoria histórica de los artistas en España», a Arte barroco e ideal clásico. Aspectos del arte cortesano de la segunda mitad del siglo xvii (Madrid, Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior / Real Academia de España en Roma, 2004, p. 89-111); Carmen Flórez Martín, «Noticias sobre Antonio Palomino y su familia» (Academia, Madrid, núm. 66, 1988, p. 237-256); Natividad Galindo San Miguel, «Algunas noticias nuevas sobre Antonio Palomino» (Archivo Español de Arte, Madrid, 1988, p. 105-114); David García López, «De Palomino a Ceán Bermúdez: la biografía de artistas durante el siglo xviii» (Imafronte, Múrcia, núm. 23, 2014, p. 103-135); Juan Antonio Gaya Nuño, Vida de Acisclo Antonio Palomino (Còrdova, Diputación de Córdoba, 1981, 1a ed. 1955); Domingo Turgáiz, «Acercamiento a Antonio Palomino. Obra inédita en conventos dominicanos» (Archivo Español de Arte, Madrid, 1980, p. 69-96); Juan Vicente Llorens Montoro, Antonio Palomino i la pietat valenciana del segle xvii (València, Alfons el Magnànim, 1990); Miguel Morán Turina, «De Palomino a Ceán, los orígenes de la historia del arte español», próleg a Juan Agustín Ceán Bermúdez, Diccionario histórico de los más ilustres profesores de las bellas artes en España (Madrid, Istmo-Akal, 2001, p. 5-17); Miguel Morán Turina, «Literatura artística e historia crítica. Sobre la segunda edición del tratado de Palomino», a Lecturas de historia del arte, vol. ii (Vitòria, Instituto de Estudios Iconográficos Ephialte, 1990, p. 366-369), i Andrés Ubeda de los Cobos, Pensamiento artístico del siglo xviii español. De Antonio Palomino a Francisco de Goya (Madrid, Museo Nacional del Prado, 2001).


Bonaventura Bassegoda

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín