ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 16/06/2017

Duran i Sanpere, Agustí
Cervera (Segarra), 5 de juny de 1887 - Barcelona, 29 d'abril de 1975

Àrees de treball: Art gòtic / Escultura gòtica / Pintura gòtica / Orfebreria / Museografia

Agustí Duran i Sanpere va néixer en el si d’una família cerverina de tradició jurista. Als deu anys va ingressar al col·legi de pares Claretians de Cervera, amb seu a l’edifici de l’antiga Universitat, dirigit pel pare Francesc Naval; fou aquí on va entrar en contacte amb el Museu d’Arqueologia, Història Natural i Física que el mateix pare Naval havia creat per a ús del Seminari i dels alumnes del Col·legi de Segon Ensenyament regit pels pares Claretians.
  Es va llicenciar en lletres a la Universitat de Barcelona i es va doctorar en dret a Madrid. Ja des del 1912 col·laborava amb l’Institut d’Estudis Catalans en l’organització del Servei d’Investigacions Arqueològiques, des d’on va promoure l’excavació de diferents jaciments arqueològics en campanyes realitzades al Segrià, la Segarra i Barcelona. L’any 1917 va obtenir la plaça d’arxiver municipal de Barcelona i va organitzar el trasllat de la documentació anterior al 1714 des de l’Ajuntament a la Casa de l’Ardiaca, que l’any 1921 va obrir amb el nom d’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
  Amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929, fou l’encarregat d’organitzar les instal·lacions museístiques del pavelló de la ciutat, i va establir les bases del que més tard seria el Museu d’Història de la Ciutat. Fruit d’aquesta activitat és la publicació de l’article «Les més antigues exposicions de Barcelona. Una exposició barcelonina en ple segle xv» (D’Ací d’Allà, Barcelona, desembre 1929), en un número extraordinari dedicat a l’Exposició.
  En esclatar la Guerra Civil la seva tasca es va centrar bàsicament en el salvament i la protecció dels fons documentals catalans i de les biblioteques, els museus i els monuments, al front del Servei de Protecció d’Arxius de la Generalitat de Catalunya, mitjançant la creació de dipòsits en aquells llocs considerats més segurs segons avançava el front.
  L’any 1940, el Consejo Superior de Investigaciones Científicas va encomanar-li la direcció de l’Institut d’Estudis d’Etnografia Peninsular, davant la creixent necessitat de reagrupar els estudis sobre el folklore i els materials existents, de manera que va donar lloc al naixement del Museu d’Arts i Indústries Populars de Montjuïc.
  Des del 1943 va començar a reorganitzar totes les institucions de conservació del patrimoni històric de Barcelona, tasca en la qual ja havia treballat amb anterioritat, i les va aplegar en un cos únic: l’Institut Municipal d’Història de Barcelona (que va dirigir fins al 1957, any de la seva jubilació), del qual depenia l’Arxiu Històric de la Ciutat, i on es van afegir posteriorment altres organismes com el Museu d’Història de la Ciutat, el Museu d’Arts i Indústries Populars de Montjuïc i el Servei d’Investigacions Arqueològiques. A partir del 1950, fou impulsor de les Assemblees d’Estudis Locals, enteses com a fòrum on es vinculaven estudiosos i institucions d’arreu de Catalunya, que van ser la llavor de la creació de diversos museus locals i centres d’estudis.
  Va ser membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1924, la qual va presidir entre el 1961 i el 1963, i de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1942 (i en va ser president l’any 1957). L’any 1968 va ingressar com a membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, amb el discurs «Mort i resurrecció de l’art», que va ser contestat per Frederic Marès.
  Tot i la gran tasca duta a terme a Barcelona, Agustí Duran i Sanpere mai no es va deslligar ni allunyar de la seva Cervera natal. El seu interès per la vila ja es va demostrar quan l’any 1918 va crear, juntament amb mossèn Ramon Pinós, l’Arxiu Històric de Cervera, la tasca d’ordenació i catalogació del qual li valdria el primer premi del concurs d’Arxius i Museus de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. A Cervera també va lluitar per la creació d’una Biblioteca Popular l’any 1934. Va procurar que l’antic edifici de la Universitat tingués una destinació cultural noble i va crear el Museu Comarcal de Cervera i el Museu del Blat i de la Pagesia, que es va ubicar primer als patis de la Universitat i després a la casa del carrer Major, on també va convertir, l’any 1970, l’antiga església de Sant Joan de Jerusalem en un espai museístic.

La primera publicació dedicada a la història de l’art va ser «Orfebreria Catalana: la creu de Sant Nicolau de Cervera. Els argenters de Cervera» (Estudis Universitaris Catalans, Barcelona, 1914). De fet, Cervera sempre va estar molt present en la seva producció dedicada a la història de l’art, amb articles com ara «L’art antic a l’església de Santa Maria de Cervera» (Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona, 1922) o bé «Notícia d’uns pintors del segle xviè: Els Alegret de Cervera» (Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, Barcelona, 1923-1924).
  Fora de l’àmbit cerverí, el seu primer article sobre història de l’art va ser «En Bernat Martorell: il·luminador de llibres» (Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 1917) i durant la dècada de 1920 va publicar a diverses revistes, com ara Revista de Catalunya, Vida Cristiana i La Veu de Catalunya, en les quals l’art gòtic era el tema majoritari, al mateix temps que es va posar de manifest que dins d’aquest període, l’àmbit més treballat va ser l’escultura, de manera que va dedicar l’atenció a les escultures de la façana gòtica de la Casa de la Ciutat i a l’escultor Jordi de Déu.
  Entre les obres més rellevants, cal destacar «Els retaules de Pedra (Premi Massana, 1930)», a Monumenta Cataloniae (Barcelona, Alpha) en dos volums: Els retaules del s. xiv, vol. i (1932) i Els retaules del s. xv, vol. ii (1934), per a la realització de la qual va comptar amb la col·laboració de les agrupacions excursionistes, que li van facilitar el treball de camp. L’altra obra de referència pel que fa als estudis sobre art gòtic és el volum dedicat a l’escultura gòtica dins la col·lecció «Ars Hispaniae» (1956).
  A banda de l’escultura, també va escriure articles sobre pintura, joieria i brodats. Fruit d’unes conferències dictades a la Universitat de la Sorbona, va publicar «Luís Dalmau, Jaume Huguet», a La peinture catalane a la fin du Moyen Âge (París, Université de Paris / Fondation Cambó, 1933).
  Entre les monografies, destaquen títols com ara La Torra Pallaresa. Historia de una mansión señorial (Barcelona, Industries gràfiques Martí i Mari, 1949), Per a la història de l’art a Barcelona (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1960), Els cavallers de Sant Jordi (Barcelona, Altés, 1964), Stampe popolari spagnole (Venècia, Electa, 1971), Pels camins de la història (Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1973) i el llibre de records Tornant-hi a pensar (Barcelona, Selecta, 1961).
  Al Llibre de Cervera (Barcelona, Curial, 1972) va reunir els estudis sobre la ciutat que el va veure néixer, mentre que a Barcelona i la seva història (Barcelona, Curial, publicada en tres volums entre el 1972 i el 1975) va recopilar els treballs sobre la capital, en el qual les aportacions més rellevants són les dedicades a l’època romana, l’època paleocristiana i la baixa edat mitjana.
  Cal assenyalar que Agustí Duran i Sanpere va tenir un paper molt rellevant en el camp de la divulgació històrica de Barcelona, amb les emissions radiofòniques fetes a Ràdio Barcelona —aplegades més tard en diversos volums intitulats Barcelona. Divulgación histórica o els articles publicats al Diario de Barcelona.
  Entre el 1934 i el 1938 també va publicar diversos articles a La Vanguardia, entre els quals destaquen els dedicats a «El maestro del retablo de San Jorge» i «Un gran escultor medieval desconocido» (tots dos publicats al suplement Arte y Arqueología del mateix diari, el febrer i el maig del 1938 respectivament).
  Va col·laborar en altres revistes, com ara Serra d’Or o el Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, i en publicacions tan singulars com Portavoz del gremio del calzado, pertanyent al gremi dels sabaters, per a la qual va realitzar una sèrie d’articles sobre la capella de Sant Marc de la catedral de Barcelona, seu d’aquest gremi.
  Finalment, pel que fa a la profusa activitat en l’àmbit de les publicacions, cal destacar les dedicades a presentar el patrimoni artístic català i barceloní en clau turística. És el cas dels diferents articles publicats a la revista Barcelona Atracción (entre els anys 1926 i 1929, entre els quals destacar el dedicat a «La restauració de la Casa de la Ciutat»). L’any 1927 va publicar «La Casa de la Ciutat de Barcelona», a Biblioteca de Turismo. Sociedad de Atracción de Forasteros, vol. ix (Barcelona, Librería de Francisco Puig, 1927). Sobre la Casa de la Ciutat va publicar La Casa de la Ciudad. Historia de su construcción. Guía para su visita (Barcelona, Aymà, 1943) i l’any 1953 va aparèixer El Barrio Gótico de Barcelona. Guías de arte (Barcelona, Bosch, 1953). Dins la col·lecció «Itinerarios Artísticos» també va publicar monografies sobre «La catedral de Barcelona» (Barcelona, Aymà, 1952) i «El Barrio Gótico de Barcelona» (Barcelona, Aymà, 1953).
  En definitiva, més enllà de l’ampli espectre humanista que abasta la figura d’Agustí Duran i Sanpere, dedicat amb passió a múltiples aspectes que van des de l’arxivística i la història medieval a l’arqueologia, passant pel folklore i la seva faceta de dinamitzador i promotor cultural, és en la història de l’art —especialment l’art gòtic— on les seves aportacions són més rellevants, ja que va posar llum en aspectes sobre artistes desconeguts i els seus tallers, va realitzar noves atribucions i es va declarar seguidor de la metodologia de l’historiador de l’art i amic seu, el nord-americà Chandler Rathfon Post.
  A propòsit de la metodologia utilitzada en les seves recerques i segons la semblança biogràfica que li va dedicar la seva filla, Eulàlia Duran i Grau: «En general, seguia un mètode peculiar: observava detingudament i sistemàticament tot allò que li parlava del passat i del present: ceràmica ibèrica, làpides, llindes datades, fonts, esglésies, torres, finestres, eines del camp…, i en feia croquis i dibuixos que es guarden. Aquesta fàcil captació del món exterior tenia la seva contrapartida en la documentació. I la interrelació entre el món real vivent, d’una banda, i el món documental, de l’altra, podria explicar la seva habilitat per a fer reviure aspectes del passat».

Bibliografia sobre Agustí Duran i Sanpere: diversos autors, Clarianes de la memòria. Catàleg de l’exposició any Duran i Sanpere (Lleida, Fundació Institut d’Estudis Ilerdencs, 2001); diversos autors, La Casa Duran i Sanpere. Espais interiors, representació i vida quotidiana a la Cervera de finals del segle xix (Cervera, Museu Comarcal de Cervera, 2014); Eulàlia Duran Grau, Agustí Duran i Sanpere. Semblança biogràfica (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, 2000); Eulàlia Duran Grau, «Agustí Duran i Sanpere (1887-1975): història urbana. Recurs al passat i modalitats historiogràfiques a Barcelona» (Barcelona Quaderns d’Història, Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona, núm. 20, 2014); Clara Estrada Campmany, El Servei del PHAC. La tasca d’Agustí Duran i Sanpere durant la República i la guerra (1931-1939) (Barcelona, Ploion, 2007); Josep Maria Muñoz Pujol, Agustí Duran i Sanpere. Temps i memòria (Barcelona, Proa, 2004), i Josep Tarín Iglesias, Agustín Duran y Sanpere (Barcelona, Museo de Historia de la Ciudad, 1967).


Maria Garganté Llanes

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín