ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 16/06/2017

Alcolea Blanch, Santiago
Barcelona, 5 de febrer de 1951

Àrees de treball: Pintura gòtica / Pintura del segle xviii / Pintura del segle xix / Modernisme / Fotografia / Bancs d’imatges

Santiago Alcolea Blanch és historiador de l’art, fill de Santiago Alcolea Gil i Montserrat Blanch. Es llicencià en història de l’art a la Universitat de Barcelona (1975) i entre el 1970 i el 1972 es formà tècnicament en un taller de restauració d’obres d’art. Prèviament havia completat l’educació secundària al United World College del País de Gal·les, al Regne Unit (1968-1970).
  Deixeble de Josep Gudiol Ricart, col·laborà amb ell a l’Institut Amatller d’Art Hispànic de Barcelona des del 1974, i l’ajudà en les diverses publicacions que Gudiol realitzà des d’aleshores. El 1977 esdevingué secretari de l’Institut Amatller, per al qual des d’aleshores fotografià nombroses obres d’art destinades a augmentar l’arxiu gràfic, riquíssim, d’aquesta institució, de la qual ell esdevindria director el 1984. És membre del patronat del Museu Episcopal de Vic des del 1986. Entre els anys 1988 i 2009 dirigí i coordinà, per encàrrec de la Generalitat de Catalunya i el Ministerio de Cultura, l’Inventari de Béns Mobles de l’Església Catòlica a Catalunya. El 1991 s’incorporà al grup internacional de directors de centres de recerca d’història del l’art que preparà la fundació The International Association of Research Institutes in the History of Art (RIHA), la qual es constituí a París el 3 de febrer de 1998 i que actualment aplega una trentena de les més prestigioses entitats europees i nord-americanes d’aquest ram. Alcolea ha ocupat els càrrecs de secretari (1998-2000 i 2001-2003) i de tresorer (2004-2006 i 2007-2009) de RIHA i representa l’Institut Amatller d’Art Hispànic en les assemblees generals anuals de l’associació.
  El 1987 inicià la informatització dels arxius fotogràfics de l’Institut Amatller, primer amb la incorporació del sistema Midas, una base de dades jeràrquica desenvolupada pel Bildarchiv Photo Marburg; després, a partir de 1994, amb l’adquisició d’un escàner per a la digitalització dels 360.000 negatius històrics de la fundació, i finalment, amb la construcció d’una nova base de dades relacional sobre SQL Server. Actualment, prepara l’exportació de la informació recollida mitjançant un programa de Gestió de Recursos Digitals per tal d’incorporar-la a les metadades de les imatges digitals i, d’aquesta manera, facilitar-ne la consulta a través d’Internet.

El primer llibre que publicà fou fruit de la seva tesi de llicenciatura, Subirachs a Catalunya: escultures públiques (Barcelona, Galeria Sacharoff, 1978), però aviat diversificà els seus interessos i publicà un estudi sobre els pintors acadèmics de flors catalans dels segles xviii i xix, a Estudis d’Art i Cultura (Barcelona, Daedalus, 1979). Entre les seves aportacions més innovadores cal citar l’assaig titulat Aníbal, máscaras y anamorfosis en el ‘Cuaderno italiano’ de Goya (Barcelona, Institut Amatller d’Art Hispànic, 1998).
  La seva obra principal és Pintura gòtica catalana (Barcelona, Polígrafa, 1987), de la qual hi hagué també una edició en espanyol, en col·laboració amb Josep Gudiol, una completa recopilació documental de tota la pintura gòtica catalana coneguda, amb un catàleg raonat de cada obra.
  Publicà una monografia històrica molt difosa sobre el Museo del Prado (Barcelona, Polígrafa, 1991 i 1992; Barcelona, Círculo de Lectores, 1994), que generà versions en francès, Chefs-d’oeuvre du Prado (París, Albin Michel, 1991); en anglès, The Prado (Nova York, Abrams, 1991); en italià, Museo del Prado (Barcelona, Polígrafa, 1992), i una nova edició actualitzada, Museo del Prado (Barcelona, Polígrafa, 2002), que també aparegué en alemany, Prado (Colònia, Dumont, 2002) i en francès, Les peintures du Prado (París, Martinière, 2003).
  Contribuí amb la comunicació «Pedro Berruguete, pintor en solitario» al simposi internacional Pedro Berruguete y su entorno (Palència, Diputación de Palencia, 2004) i col·laborà en els volums Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Catàleg segles xvi-xx (Solsona, Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 2004), amb textos dedicats a Bernat Martorell, Jaume Huguet i Marià Fortuny, Art català al món (Barcelona, Edicions 62, 2007), Joies del Modernisme català. Espais interiors (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2014), La colección Rosendo Naseiro (Madrid, Rosendo Naseiro, 2014) o Joies del Barroc català, del Renaixement i del vuit-cents (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2015).
  També ha tingut una actuació destacada en el camp de les exposicions. Féu el projecte general de l’exposició «La pintura gótica en la corona de Aragón» (Saragossa, Museu i Institut Camón Aznar, 1980), i promogué infructuosament una exposició commemorativa del sisè centenari de la mort Pere III, el Cerimoniós, esforç que resultà en un estudi sobre la figura d’aquest sobirà com a protector de les arts, aparegut a Pere III, el Cerimoniós —1319-1387— (Barcelona, Fundació Jaume I, 1987).
  Ha col·laborat en nombroses exposicions importants, entre les que cal citar Thesaurus (Barcelona, Fundació Caixa de Pensions, 1985), Catalunya Medieval (Barcelona, Lunwerg i Generalitat de Catalunya, 1992), Pallium (Tarragona, Catedral de Tarragona i Diputació de Tarragona, 1992), Pulchra (Lleida, Museu Diocesà de Lleida i Generalitat de Catalunya, 1993), Jaume Huguet. 500 anys (Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1993), Federico de Madrazo y Kuntz (1815-1894) (Madrid, Museo del Prado, 1994), La pintura gòtica hispanoflamenca. Bartolomé Bermejo i la seva època (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2003), Fortuny (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2003), De Fortuny a Barceló. Coleccionismo generación Francisco Godia (Barcelona, Fundació Francisco Godia, 2007), Catalunya 1400. El gòtic internacional (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2012) i Fortuny. El mite (Reus, Ajuntament de Reus, 2013).
  En el camp de les exposicions, però, la seva dedicació més constant ha estat en mostres relacionades amb el fons de la Casa Amatller, que ell dirigeix, com Le Grand tour. El viatge d’Antoni Amatller al Marroc l’any 1903 (Barcelona, Fundació Amatller, 2005), Le Grand tour II. Constantinoble 1905. Fotografies d’Antoni Amatller a Turquia (Barcelona, Fundació Amatller, 2006), La missió arqueològica del 1907 als Pirineus (Barcelona, Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic i Fundació La Caixa, 2008) i Ànimes de vidre. Les col·leccions Amatller (Barcelona, Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2010).
  Ha col·laborat a diverses revistes especialitzades, com ara Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar (Saragossa), Goya (Madrid), Revista Vic (Vic), Studia Vicensia (Vic) i Archivo Español de Arte (Madrid), en les quals publicà un treball detingut sobre l’obra del pintor Marià Fortuny (1990), del qual és un dels especialistes més consultats.
  Entre els anys 2009 i 2014 centrà l’atenció en la restauració de la Casa Amatller, seu de la fundació homònima que dirigeix, i en especial del pis principal d’aquesta. Gràcies a aquest projecte s’ha recuperat l’aspecte que tingué el domicili del xocolater Antoni Amatller el 1900, quan l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch convertí l’edifici en una de les primeres manifestacions del Modernisme dins l’Eixample de Barcelona i s’inicià la irrupció del factor de la singularitat dins l’uniformisme definit per Ildefons Cerdà. Quan la Casa Amatller obrí l’any 2015, preparà personalment el discurs museològic i redactà els textos de la mostra permanent i dels audiovisuals que l’acompanyen.

Es pot completar aquesta informació a:
  — The International Association of Research Institutes in the History of Art (RIHA)
  — Aníbal, máscaras y anamorfosis en el ‘Cuaderno italiano’ de Goya (Barcelona, Institut Amatller d’Art Hispànic, 1998)



 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín