ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 10/10/2016

Utrillo i Morlius, Miquel
Barcelona, 16 de febrer de 1862 - Sitges (Garraf), 20 de gener de 1934

Àrees de treball: Pintura del segle xvii / Modernisme

Miquel Utrillo i Morlius va néixer en el si d’una família liberal (v. Panyella, 2009). El seu pare, Miquel Utrillo i Riu, natural de Tremp, formava part del moviment liberal i republicà. Per aquesta raó els Utrillo es van exiliar en dues ocasions (1887 i 1880) a França. Quan la família va retornar el 1868 amb motiu de la revolució de La Gloriosa que va destronar Isabel II, el seu pare, Miquel Utrillo i Riu, va formar part de la Junta Revolucionària de Barcelona. El jove Utrillo va cursar estudis primaris, batxillerat i enginyeria a Avinyó (on la seva família va entrar en contacte amb els poetes del felibritge), Barcelona i París. Alhora, va mostrar un gran interès pel dibuix, les arts i l’arqueologia, així com vers les aplicacions pràctiques de l’enginyeria i la meteorologia. El 1879 va ingressar a la Societat d’Excursions Catalana, on va exercir de secretari durant un temps; allà va conèixer Santiago Rusiñol, Alexandre de Riquer, Narcís Oller i Josep Yxart, entre d’altres. Va iniciar aviat les col·laboracions en revistes científiques i en la premsa periòdica, com el Diari Català.
  Amb motiu del segon exili familiar a París (1880) va habitar el mateix immoble que Pompeu Gener, per mitjà del qual va conèixer el gravador Daniel Urrabieta Vierge i els seu ajudant, Ramon Canudas. Va cursar estudis a l’Institut Nacional Agronòmic (1880-1882), va descobrir la vida artística i bohèmia de Montmartre, i va esdevenir assidu dels cabarets Le Chat Noir, L’Auberge du Clou i Lapin Agile. A Le Chat Noir va conèixer Suzanne Valadon, jove model de Puvis de Chavannes i de Renoir que tenia vocació de pintora, amb qui va mantenir una relació amorosa de la qual va néixer Maurice Utrillo Valadon, a qui no va reconèixer legalment fins al 1891. Entre els anys 1884 i 1886 va viure i va treballar a Bèlgica i a Alemanya, i va viatjar pel nord d’Europa. De retorn a Barcelona (1887) va retrobar Rusiñol, amb qui va refer l’amistat i va entrar al seu cercle d’amics, on va trobar Ramon Casas i Enric Clarasó i hi va introduir el gravador Ramon Canudas. Utrillo va prendre part a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 amb la representació del Panorama de la batalla de Waterloo, en la qual va sol·licitar la patent per a un sistema d’enllumenament artificial de nit per als panorames circulars.
  El 1889 es va traslladar a París i es va instal·lar a Montmartre. Gràcies al director de La Vanguardia, Modesto Sánchez Ortiz, va obtenir la corresponsalia del diari amb motiu de l’Exposició Universal, des de l’abril del 1889 fins al maig del 1891. Va ser l’inici d’una llarga i prolífica activitat de crític d’art, que va desenvolupar amb una visió àmplia, una solvència reconeguda, el coneixement del medi, la curiositat enciclopèdica, el respecte vers l’art antic i un olfacte especial atent sempre als girs de la modernitat. L’etapa periodística d’Utrillo a París va coincidir amb l’arribada de Rusiñol (1889) i amb l’estada d’aquest i Ramon Casas a Montmartre entre els anys 1890 i 1892. Va compartir sovint l’habitatge de Rusiñol amb amb Clarasó i Canudas al carrer de l’Orient (1889-1890) i amb Rusiñol, Canudas i Ramon Casas al Moulin de la Galette (1890-1892). Alguns dels seus articles i les cròniques enviades per Rusiñol amb il·lustracions de Casas a La Vanguardia, amb el títol genèric Desde el molino (publicat en un volum el 1894) reflecteixen aquells anys d’art i bohèmia (S. Rusiñol i R. Casas, 1894; F. Fontbona, 1980).

Utrillo va ser l’introductor de Rusiñol i Casas al medi artístic i bohemi de Montmartre, on comptava amb tota mena de coneixences i amistats artístiques i mundanes (Steinlen, Toulouse-Lautrec, Erik Satie i Renoir, entre d’altres). Es va dedicar al periodisme artístic, la pintura, el dibuix i el cartellisme, i va reeixir a les ombres xineses a l’Auberge du Clou amb Rodolphe Salis amb acompanyament de piano d’Erik Satie. Rusiñol el va retratar sovint en la seva circumstància: com a bohemi, com a periodista i en les seves aventures amb Suzanne Valadon. Quan aquesta el va abandonar per Erik Satie, el 1893 va viatjar a Chicago amb Pere Romeu, Frederic Homdedeu i Théodore Savagner amb l’objectiu de promoure les ombres xineses a l’Exposició Universal d’aquella ciutat, i va confegir el cartell de propaganda de l’espectacle. A Chicago va córrer una sort atzarosa i va realitzar alguns treballs per a l’Exposició Universal; va viatjar a Nova York, San Francisco, Miami i l’Havana. De retorn a París el 1895 es va instal·lar al domicili de Rusiñol, llavors al Quai Bourbon, i la primavera d’aquell any el va acompanyar a Sitges.
  Entre el 1895 i el 1899 Utrillo es va convertir en estadant del Cau Ferrat i va entrar immediatament al cercle d’amistats de Rusiñol, com ara Enric Morera, Josep Planas i Robert, Joan Ruiz i Porta, Ramon Pichot, i els pintors luministes Arcadi Mas i Fondevila, Antoni Almirall o Joaquim de Miró, entre d’altres. Alhora, va esdevenir un dels principals col·laboradors del setmanari modernista La Voz de Sitges (1894-1898) i va reprendre algunes col·laboracions a La Vanguardia. Va pintar diversos olis i es va decantar cap al dibuix i el cartellisme. La tardor del 1895 va acompanyar Rusiñol al segon viatge a Andalusia, juntament amb Mas i Fondevila i amb el pintor Macari Oller i Codoñet. En va escriure una sèrie de set cròniques per a La Vanguardia, España vista por un extranjero, i va realitzar catorze dibuixos per a il·lustrar les Cartas de Andalucía que Rusiñol escrivia per a La Vanguardia, recopilades posteriorment al volum Impresiones de arte (S. Rusiñol, 1897).
  Les memòries d’Utrillo plasmades a la Història anecdòtica del Cau Ferrat provenen d’aquestes vivències (M. Utrillo, 1989). Entre els anys 1895 i 1898 Utrillo es va convertir en seguidor i assistent de Rusiñol, cada vegada més afectat pel consum de morfina que requeria el seu ronyó necròtic. El va ajudar a configurar el primer llibre de proses, Anant pel món (1895); va participar de ple en les activitats del Cau Ferrat, en l’organització de la Quarta Festa Modernista (1897), va fer el cartell de La Fada i va col·laborar en l’escenografia de la representació juntament amb Rusiñol i Antoni Mirabent. Les trenta-dues il·lustracions del llibre de proses Oracions (1897) de Rusiñol, amb música d’Enric Morera, el consagren com a un dels artistes més preclars del Modernisme (S. Rusiñol, E. Morera i M. Utrillo, 1897). Al mateix temps, va esdevenir el principal introductor del cartellisme, que Ramon Casas va adoptar i va popularitzar aviat amb llenguatge propi. Utrillo és autor de diversos cartells realitzats tant en solitari com a quatre mans, amb Rusiñol o amb Casas, i va prendre part en diversos concursos de cartellisme mentre tenia cura de l’edició del llibre de Rusiñol Fulls de la vida (1898) i L’alegria que passa (1898).
  La posada en marxa de la taverna dels d’Els Quatre Gats va implicar el desplaçament d’Utrillo a Barcelona. Es va convertir en el programador del local, de manera que organitzava exposicions, espectacles de putxinel·lis i ombres xineses i promovia nous valors artístics. Va ser el primer crític d’un jove Picasso des de les pàgines de Pèl & Ploma. Des del 1897 fins al 1908 va esdevenir el redactor i col·laborador més important de les revistes modernistes Luz (1897) i Quatre Gats (1899), en les quals es va consolidar com a expert i crític d’art i va descobrir nous valors com Isidre Nonell o Ricard Canals. La direcció i la redacció de Pèl & Ploma (1899-1903) i Forma (1904-1907), publicades gràcies a la col·laboració econòmica de Ramon Casas, el van posicionar com a un dels més reconeguts i prestigiosos experts d’art de dins i fora de l’Estat espanyol. Utrillo hi va desenvolupar de ple la faceta de crític d’art i hi va guanyar el prestigi d’expert. Per Pèl & Ploma, revista de la qual els primers anys era redactor únic, hi va fer desfilar els artistes i escriptors més importants del moment descrits per ell i retratats per Ramon Casas, juntament amb personatges de diversos àmbits com el teatral, el musical, el literari, l’empresarial o el polític. Utrillo hi va presentar les seves coneixences i contactes d’arreu relacionats amb les arts —com ara Alfred Stevens, Henry Roujon, Whistler, Toulouse-Lautrec, Gauguin i Anders Zorn, entre d’altres— i els personatges més remarcables que freqüentaven Els Quatre Gats, tant les figures consagrades de Rusiñol o Zuloaga com les joves promeses artístiques, entre les quals destacaven Picasso, Nonell o Mir. També des de Pèl & Ploma va saber albirar el canvi estètic que al cap de pocs anys consolidaria l’estètica mediterrània del Noucentisme. El 1899 el cartell que va elaborar per a anunciar la representació d’Ifigènia a Tàuride, de Goethe, amb la traducció de Joan Maragall, ja contenia elements plàstics directament vinculats amb l’estètica mediterrània.
  El tancament d’Els Quatre Gats, el qual va coincidir amb el mateix any de la fi de Pèl & Ploma, marca la fi de la bohèmia d’Utrillo que, amb la dedicació progressiva a la crítica d’art havia deixat la pintura, el dibuix i el cartellisme. Des de la revista Forma, dedicada a l’art antic i l’art hispànic, va intentar un projecte editorial amb la publicació de monografies de divulgació d’art hispànic en diversos idiomes. La primera, dedicada a El Greco, va constituir la primera monografia sobre l’artista i se’n van fer, almenys, dues edicions (M. Utrillo, 1905), a les quals cal afegir dos volums més dedicats a Josep de Ribera i a Zuloaga (M. Utrillo, ca. 1906; M. Utrillo, 1909). El 1906 l’editor José Espasa li va encarregar la direcció artística i la redacció de l’Enciclopedia Espasa, tasca a la qual es va dedicar fins al 1919 i que li va valer el qualificatiu «Utrillo, l’enciclopèdic», expressió que unia els seus coneixements amb la seva ocupació.
  El 1909 per mitjà de Ramon Casas va conèixer l’industrial, col·leccionista d’art i filantrop Charles Deering, que li va encarregar la compra de l’antic hospital de Sant Joan de Sitges perquè hi volia construir la seva residència i un palau per a les seves col·leccions artístiques. Deering va veure en Utrillo l’expert i l’home amb coneixements, contactes i possibilitats de desenvolupar el seu projecte ambiciós. Utrillo va construir un important complex artístic al barri vell de Sitges entre els anys 1910 i 1917, en el qual va prendre com a model, segons el que va explicar, les antigues grans cases pairals de Sitges de Can Falç i Can Llopis, i es va inspirar en el seu criteri estètic, segons el qual combinava elements d’arquitectura popular amb ornamentació artística antiga. Maricel va constituir des de l’inici un dels exemples més emblemàtics del Noucentisme i, com a tal, el van visitar i reconèixer per tota mena de personalitats: arquitectes, crítics, artistes, periodistes i personatges del món de la cultura, de la política i de la societat, com l’historiador de l’art Joaquim Folch i Torres o el poeta Joaquim Folguera. Per a l’ornamentació de Maricel, a més d’incorporar-hi elements arquitectònics medievals, renaixentistes o barrocs, Utrillo va contractar artesans experts i va contractar artistes com ara els escultors Gustau Violet, Pere Jou —que va realitzar un nombre important de capitells i gàrgoles— Josep Clarà i Enric Casanovas, i el pintor Josep M. Sert, que va realitzar un important conjunt de pintures murals sobre tela al·legòriques a la Gran Guerra (1915-1916). El 1918 la gran obra de Maricel culminava en la publicació d’un monogràfic de la Revista de Arquitectura dirigida per Josep M. Martino i redactada en bona part per Utrillo mateix. (M. Utrillo, 1918).
  Entre els anys 1910 i 1918 Utrillo va esdevenir un important nexe entre el Modernisme i el Noucentisme. Des del 1909 va assessorar i va col·laborar amb Santiago Segura, de manera que va influir notablement en els criteris i la selecció d’artistes que van exposar a les Galeries Laietanes. Des d’allà va contribuir a la consolidació i a la consagració dels artistes noucentistes, com ara Enric Casanovas i Joaquim Sunyer. Quan aquest va exposar-hi el 1911, Utrillo va demanar a Joan Maragall, vell conegut seu, que fes de valedor de l’artista, a qui considerava el més alt representant de la nova pintura catalana del moment (V. Panyella, 1983). De Sitges estant, el 1912 va intentar l’organització de la commemoració del tercer centenari del naixement d’El Greco per a l’any següent. El 1914 i a compte de l’antiquari Segura va editar l’únic número que es va publicar de la revista noucentista La Cantonada, elaborada conjuntament amb el poeta Trinitat Catasús.
  Utrillo posseïa una important agenda de contactes i gaudia d’un ampli ventall de coneguts artístics, polítics i mundans a Europa i Amèrica, de manera que els anys de Maricel va projectar al màxim la seva capacitat artística, activista i intel·lectual. Amb motiu de la Gran Guerra, i d’idees convictament aliadòfiles, va prendre partit obertament amb articles, viatges i algunes intervencions als edificis —capitells de Jou i pintures de Sert. El 1916 va contribuir a promoure l’Exposició d’Art Francès d’Avantguarda a les Galeries Laietanes, cosa que, entre altres mèrits, li va valer l’atorgament de la Legió d’Honor francesa el 1917 (E. Baron, 2015).
  A Sitges, hi va tenir un paper clau durant el Noucentisme, ja que hi va liderar diverses iniciatives artístiques més enllà de la construcció de Maricel i la formació de la gran col·lecció d’art de Charles Deering. El 1916 va promoure el monument al doctor Gaietà Benaprès, el qual va encomanar a Enric Casanovas (Casanovas, 2015); el 1918 va formar part de l’organització de la Festa de la Poesia a Sitges; va projectar la reconstrucció del teatre d’El Retiro, destruït per un incendi; va figurar entre els promotors de la I Exposició Nacional de Clavells, i va col·laborar amb Francesc Armengol en el projecte de la urbanització de la ciutat jardí de Terramar, a la qual va atorgar nom. El 1920 va entrar a col·laborar al diari barceloní Las Noticias i, a partir del 1924, a La Noche. El 1921 va ingressar al món artístic institucional quan el van nomenar membre de la Junta de Museus de Catalunya gràcies a l’amistat de l’escultor Josep Llimona, llavors president.
  A partir del 1919 la relació entre Charles Deering i Miquel Utrillo va entrar en crisi oberta per la pèrdua de confiança del nord-americà en la persona que havia estat el seu gran col·laborador. Per bé que s’han publicat algunes aproximacions a aquest tema, fins que no es pugui accedir a la totalitat de la documentació no serà possible clarificar els esdeveniments de tota la dècada Deering a Maricel (I. Coll, 2012). Davant l’expectativa del tancament i de l’aixecament de les col·leccions de Maricel el juliol del 1921, es va produir una manifestació del poble de Sitges, en la qual demanaven a Deering que no s’endugués la col·lecció d’art. Malgrat les aparences, Deering se la va endur poc després i el Palau i la residència van quedar tancats, fet que va desfermar una notable polèmica a la premsa i al Congrés dels Diputats per raó de les obres de procedència hispànica. El trencament entre Deering i Utrillo va significar, a més, la ruptura amb Ramon Casas. Utrillo va confessar que la fi de Maricel havia estat la pena més gran de la seva vida. Va haver de fer front a les enemistats i polèmiques sorgides arran de la partida de Deering i la col·lecció d’art, i va treballar en nous projectes per tal de superar la situació anímica i econòmica. Des del 1910 Maricel havia estat un dels més importants focus artístics i culturals de Catalunya i de l’Estat espanyol.
  Valorat i considerat per la jove generació de noucentistes sitgetans —Josep Carbonell i Gener, principalment— i futurs redactors de la revista L’Amic de les Arts, Utrillo va ser organitzador i assessor de l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà del 1925 (V. Panyella, 2015), un important precedent immediat de les Exposicions d’Art del Penedès (1926-1930), de les quals també va formar part des de l’equip d’assessors. Mentrestant, per fer front a la delicada situació econòmica familiar —s’havia casat el 1911 amb la sitgetana Lola Vidal i va tenir dos fills que van conviure amb el del primer matrimoni de la seva muller— va vendre gran part de la seva col·lecció d’art que havia conservat durant anys a Lluís Plandiura, en la qual figuraven obres de Sunyer, Nonell, Casas, Regoyos, Picasso i Joan Colom, per la quantitat de dotze mil cinc-centes pessetes. El 1932 la Junta de Museus de Barcelona va adquirir la col·lecció «Plandiura» amb destinació al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
  Gràcies a l’experiència i els coneixements que tenia Utrillo, va ser nomenat assessor artístic de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929. Va projectar i va dirigir la construcció del Poble Espanyol al recinte de Montjuïc, amb la col·laboració dels arquitectes Francesc Folguera, Ramon Reventós i el pintor Xavier Nogués, amb els quals havia viatjat per l’Estat espanyol a la recerca d’indrets i elements artístics el 1927. En el marc dels treballs de l’Exposició, va elaborar una proposta de revista, Spanish Art Journal, amb finalitat propagandística, per als països de parla anglesa.
  La mort de Santiago Rusiñol (1931) a Aranjuez va esdevenir un punt d’inflexió en les activitats d’Utrillo. Va col·laborar decididament amb Joaquim Folch i Torres i la Junta de Museus, presidida per Josep Llimona, en l’adequació del Cau Ferrat com a museu públic, malgrat l’oposició inicial de la família de Rusiñol, va intervenir decisivament en la disposició del museu i la documentació de les obres, així com en la publicació de diversos articles al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona. El mateix any va organitzar la gran retrospectiva de Rusiñol al Cercle Artístic de Barcelona, complementada amb una conferència. La seva guia sumària del Cau Ferrat, Museu del «Cau Ferrat». Fundació Rusiñol. Guia sumària (1933) és encara avui un document de primer ordre. La seva darrera obra, Història anecdòtica del Cau Ferrat, encarregada per Josep Llimona des de la Junta de Museus, inèdita fins al 1989 malgrat que Josep Pla la va utilitzar sense contemplacions per a la redacció de Santiago Rusiñol y su tiempo (1942), constitueix un record viu i idealitzat dels anys del Modernisme a Sitges amb Rusiñol.
  Miquel Utrillo i Morlius va morir a Sitges i el van enterrar al cementiri de la vila. A la premsa de l’època se’l recorda com a pintor i crític d’art; Cavaller de la Legió d’Honor i Oficial de l’Académie Française; membre d’honor de la National Geographical Society de Washington, i pare del pintor Maurice Utrillo Valadon. El que, sobretot, se’n destaca és la seva personalitat representativa de tota una època, la contribució a la revolució artística de la Barcelona del 1900 amb els seus escrits i el fet d’haver passat tota una vida dedicat a l’art. Per bé que actualment l’important corpus de la seva obra crítica continua dispers, el catàleg de l’exposició commemorativa del setanta-cinquè aniversari del seu naixement, Miquel Utrillo i les arts, conté una relació bibliogràfica completa de la seva obra.

Bibliografia sobre Miquel Utrillo i Morlius: E. Baron, «Miquel Utrillo rebent la Legió d’Honor», al portal Museus de Sitges (Sitges, Consorci del Patrimoni de Sitges, 2015); E. Casanovas, Les cartes de l’escultor Enric Casanovas (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2015); I. Coll, Charles Deering and Ramon Casas. A friendship in art / Charles Deering y Ramon Casas. Una amistad en el arte (Evanston, Northwestern University Press, 2012); F. Fontbona, Viatge a París (Barcelona, La Magrana, 1980); Museu del «Cau Ferrat». Fundació Rusiñol. Guia sumària (Barcelona, Ajuntament de Sitges / Junta de Museus Patronat del Cau Ferrat, 1933); V. Panyella, «El Noucentisme a Sitges, 3. Miquel Utrillo i Joaquim Sunyer» (Miscel·lània Penedesenca 1982, Vilafranca del Penedès, 1983, p. 151-169); V. Panyella (ed.), Miquel Utrillo i les arts (Sitges, Ajuntament de Sitges / Consorci del Patrimoni de Sitges, 2009); V. Panyella, «Miquel Utrillo i les arts, a V. Panyella (ed.), Miquel Utrillo i les arts (Sitges, Ajuntament de Sitges, 2009, p. 17-49); V. Panyella, «Reivindicació de Miquel Utrillo» (L’Amic de les Arts, Vilafranca del Penedès, núm. 1, 2009); V. Panyella, «L’Exposició Històrica de l’Art Sitgetà de 1925. Una reivindicació» (L’Eco de Sitges, Sitges, 14 d’agost de 2015); S. Rusiñol, Impresiones de arte (Barcelona, La Vanguardia, 1897); S. Rusiñol i R. Casas, Desde el molino (Barcelona, Tipografia L’Avenç, 1894); S. Rusiñol, E. Morera i M. Utrillo, Oracions (Barcelona, Tipografia L’Avenç, 1897); M. Utrillo, Joseph de Ribera. «L’Espanyolet» (Barcelona, Establiment Gràfic Thomas, ca. 1906); M. Utrillo, El Greco. Domenikos Theotokopulos (Barcelona, Establiment Gràfic Thomas, 1905); M. Utrillo, Domenikos Theotokopulos «El Greco» (2a ed.; Barcelona, Establiment Gràfic Thomas, ca. 1906); M. Utrillo, Marycel. Revista de Arquitectura, Barcelona, 1918); M. Utrillo, Història anecdòtica del Cau Ferrat. Estudis Sitgetans (pròleg de Francesc Fontbona; Sitges, Grup d’Estudis Sitgetans, 1989), i M. Utrillo i Vidal, «Historia de un cuadro del Cau Ferrat: Zuloaga y Rusiñol a través de cartas inéditas y de su común amigo Miguel Utrillo, mi padre» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, Barcelona, vol. v, núm. 3, p. 7-15).


Vinyet Panyella

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín