ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 10/10/2016

Igual Úbeda, Antoni
València, 1907 - Alzira (Ribera Alta), 1983

Àrees de treball: Art barroc / Escultura barroca / Historiografia / Iconografia / Orfebreria

Antoni Igual Úbeda, nascut a València l’any 1907, va iniciar els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de València l’any 1923, el mateix curs que s’incorporava com a catedràtic d’història de l’Estat espanyol el marquès de Lozoya. L’any 1927 va obtenir el títol de llicenciat en filosofia i lletres, l’any 1928 va iniciar els estudis de doctorat mentre Contreras, a l’empara del nou pla d’estudis del 1928, creava una càtedra d’història de l’art valencià en el doctorat que només es va impartir durant dos cursos. Va assistir com a oient a aquestes classes i el treball que va presentar es va publicar amb el títol «Un retrato anónimo del Museo de San Carlos» (Anales de la Universidad de Valencia). L’any 1930 va rebre la beca Pensión Alfonso XIII, que li permetria la realització d’un treball de recerca sota la direcció d’Elías Tormo al Centre d’Estudis Històrics de Madrid. La inestabilitat política i la guerra no afavoriren la culminació del treball, que no es concretaria sota la forma de tesi doctoral fins a l’any 1957, quan va llegir la seva tesi, José Esteve Bonet. Imaginero valenciano del siglo xviii, dirigida pel marquès de Lozoya a la Universitat Complutense de Madrid.
  Un cop finalitzada l’estada de dos anys a Madrid, va impartir classes com a docent a l’ensenyament mitjà, i entre el 1932 i el 1935 es va incorporar com a professor ajudant interí a la Facultat de Filosofia i Lletres, i va assumir la docència de l’assignatura que s’acabava de crear d’història de l’art, en la qual va substituir el marquès de Lozoya, al mateix temps que realitzava els cursos de selecció per a catedràtics d’Institut. La guerra el va obligar a abandonar València i va residir un temps a Barcelona, on va impartir classes i va treballar en el món editorial. L’any 1945 fou acusat de pertànyer a l’associació clandestina Unión de Intelectuales Libres i entre el novembre del 1946 i el març del 1947 va ser empresonat. A partir d’aquest moment es va dedicar a l’ensenyament en centres privats fins que l’any 1953 es va reconèixer la condició de professors adjunts d’ensenyament mitjà als cursetistes del 1936 i, a partir del 1958, es va incorporar a l’ensenyament mitjà, on exerciria fins a la seva jubilació l’any 1977. De manera puntual va tornar a la docència universitària l’any 1954 com a professor interí encarregat de curs i, l’any 1958, un cop llegida la tesi doctoral, va ser designat professor interí encarregat de curs a l’Escola d’Arts i Oficis de València.

La seva trajectòria prèvia a la Guerra Civil es caracteritza per la vinculació als grups valencianistes. Primer, va pertànyer a l’Agrupació Valencianista Republicana. A partir del 1935, va participar en la fundació de Nova Germania, i més tard va intentar constituir el Partit Socialista Unificat del País Valencià. Va participar en la Junta Directiva d’Acció Cultural Valenciana i, l’any 1932, va ingressar en el Centre de Cultura Valenciana. En aquests anys va participar en l’encunyació del terme País Valencià, va publicar l’any 1938 Històries del País Valencià i va ser un dels signants de les denominades Normes de Castelló, que garantien una normativa que consolidava la unitat de la llengua.
  Després de la guerra i l’estada a la presó, la seva preocupació per a l’ús de la llengua es va mantenir, tot i que les seves posicions polítiques es van temperar. L’any 1957, en l’acte de cloenda dels cursos de llengua de Lo Rat Penat, va pronunciar el discurs «La llengua materna», mentre que el seu discurs d’ingrés al Centre de Cultura Valenciana l’any 1960 va ser «Determinantes de tiempo y espacio en la cultura valenciana» (Anales del Centro de Cultura Valenciana, València, 1960) i l’any 1964 va fer en els Dissabtes Literaris dels cronistes del regne un discurs «Valencia i els valencians», que va ser considerat una resposta al Nosaltres els valencians de Joan Fuster.
  L’estada a Madrid entre els anys 1930 i 1931, en els quals va gaudir de la Beca Pensión Alfonso XIII, no el va dur a la culminació de la tesi doctoral, però li va permetre acumular un bon nombre de materials al voltant del seu tema principal de recerca, l’escultura valenciana. Prèviament ja havia publicat «Un gran escultor valenciano del siglo xviii: Ignacio Vergara Gimeno» (Boletín de la Sociedad Española de Excursiones, Madrid, 1929) i en finalitzar la beca, va publicar el Diccionario biográfico de escultores valencianos del siglo xviii (Castelló de la Plana, Sociedad Castellonense de Cultura, 1933), en col·laboració amb Francisco Morote Chapa, amb qui també publicaria Obras de escultores valencianos del siglo xviii. Ensayo de una colección documental (Castelló de la Plana, Sociedad Castellonense de Cultura, 1945). Més tard va publicar El arquitecto y escultor valenciano Manuel Tolsá. 1757-1816 (València, Institució Alfons el Magnànim, 1950). No va ser fins al 1951 que va rebre el premi extraordinari Lo Rat Penat pel treball Leonardo Julio Capuz. Escultor valenciano del siglo xviii (València, Institució Alfons el Magnànim, 1953) i el 1953 va publicar «Primeres notícies de l’escultor valencià del segle xviii Pere Joan Guisart» (Anales del Centro de Cultura Valenciana, València, 1966). Finalment, l’any 1957 va llegir la tesi doctoral publicada l’any 1971 amb el títol José Esteve Bonet. Imaginero valenciano del siglo xviii. Vida y obras (València, Institució Alfons el Magnànim, 1971). Després de la lectura de la tesi, va publicar Cristos yacentes en las iglesias valencianas (València, Institució Alfons el Magnànim, 1964) i Escultores valencianos del siglo xviii en Madrid (València, Institució Alfons el Magnànim, 1968).
  Igual Úbeda es va ocupar també de l’orfebreria, ja que l’any 1930, amb un pròleg del marquès de Lozoya, va publicar el «Dietario del platero Suárez» (Cultura Valenciana, València, 1930) i l’any 1956, El gremio de plateros. Ensayo de una historia de la platería valenciana (València, Institució Alfons el Magnànim, 1956).
  No pas menys interessant és l’estudi sobre la Historiografía del arte valenciano (València, Institució Alfons el Magnànim, 1965). D’alguna manera, aquest estudi aplega les preocupacions que ell tenia pel futur del patrimoni i la investigació sobre l’art valencià. La preocupació per la identitat col·lectiva, per la llengua i pels estudis històrics locals, i la insistència —heretada del marquès de Lozoya— en la necessitat d’afrontar l’estudi de l’art valencià com una tasca col·lectiva i coordinada. Aquesta insistència explica el seu interès, des de ben jove, en la creació de línies editorials que afavorissin la publicació de temes valencians. Tal com va destacar Felipe Mateu i Llopis en la dècada de 1930, va programar uns Estudios històrics valencians, una sèrie de publicacions amb dues seccions, la col·lecció «Beuter» d’obres històriques i la col·lecció «Orellana» de llibres d’art, la qual va inaugurar ell mateix el 1930 amb l’estudi «Dietario del platero Suárez» citat anteriorment.
  A l’última etapa de la seva vida va assumir la direcció del Centre de Cultura Valenciana l’any 1959, quan va pronunciar el discurs «Determinantes de tiempo y espacio en al cultura valenciana», contestat per Francisco Almela i Vives, i l’any 1974 el van nomenar acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, a la qual va ingressar amb el discurs «Ignacio Vergara, esquema de su vida y síntesis de su obra», contestat per Felipe María Garín Ortiz de Taranco.
  Al marge de les principals línies de recerca, Igual Úbeda va saber afrontar altres temes prou innovadors, com ara Una estética del cine (Barcelona, Seix Barral, 1946) i va fer una immersió en la novel·la històrica amb Juan Lorenzo (València, Diputació de València, 1953) i Delers de jovença (tragèdies fernandines) (València, Sicània, 1964), però sobretot, i potser senzillament per necessitats econòmiques, Igual Úbeda va ser un autor prolífic de llibres de síntesi i de divulgació. Des de la seva col·laboració a la Biblioteca de Arte Hispánico d’Ediciones Selectas a Barcelona, amb el llibre Compendio histórico del arte universal (Barcelona, Ars, 1944), va publicar de manera incansable, Tres pintores españoles (Barcelona, Seix Barral, 1943), El barroquismo (Barcelona, Seix Barral, 1944), la Historia de la cultura española. El Siglo de Oro (Barcelona, Seix Barral, 1951), Vida de Velázquez (Barcelona, Seix Barral, 1952), La España de los Reyes Católicos (Barcelona, Seix Barral, 1954), Ramón y Cajal (Barcelona, Seix Barral, 1953) i La España del siglo xvi (Barcelona, Seix Barral, 1957).

Bibliografia sobre Antoni Igual Úbeda: Bernardo Artola Castellets, Antonio Igual Úbeda y la historiografía artística valenciana (treball de fi de grau llegit a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València el mes de juny de 2015, dirigit per José Martín Martínez) i Felipe Mateu y Llopis, «Antonio Igual Úbeda (1907-1983)» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1983, p. 82-83).


Yolanda Gil Saura

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín