ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 10/10/2016

Fuster Mayans, Gabriel (Gafim)
Palma (Mallorca Occidental), 15 d'abril de 1913 - Palma (Mallorca Occidental), 19 de gener de 1977

Àrees de treball: Crítica d’art

Gabriel Fuster Mayans, per tal de continuar la llarga tradició familiar, es va llicenciar en dret a la Universitat de Saragossa (1935), encara que havia començat els estudis a Barcelona, on residiria entre els anys 1929 i 1933. Hi va retrobar alguns companys de batxillerat de Palma, entre ells l’inquiet poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, el qual va morir als vint-i-quatre anys. Van establir una relació cordial i complementària: la reflexió i la creativitat front l’esnobisme i l’excentricitat. Va conèixer també altres escriptors, com ara Salvador Espriu, Carles Riba i el mallorquí Llorenç Villalonga. Aquest va ser l’origen de col·laboracions posteriors; amb Espriu, pel lligam comú amb el poeta mallorquí, i amb Villalonga, perquè compartien ideari, i es va iniciar en el periodisme.
  De retorn a l’illa, es va instal·lar a Palma i es va afiliar a Falange Española, de manera que es va allunyar del pensament liberal i de les simpaties per la llengua catalana, la qual, tot i això, va mantenir en les escasses obres narratives. Pel que fa a la direcció de la revista Lluc, la primera que es va publicar íntegrament en català durant el franquisme, cal matisar que el càrrec, exercit amb discreció, va respondre a l’exigència de la normativa derivada de la Llei de premsa del 1966. La seva vocació era el periodisme i hi va dedicar esforç, de manera que l’any 1951 va obtenir el carnet com a via per a assentar-se i ascendir en la professió, que va exercir puntualment entre els anys 1942 i 1956, quan va ocupar diversos càrrecs polítics. Destaca el de tinent de batlle de cultura de l’Ajuntament de Palma (1951-1956), des del qual va promoure els Premis Ciutat de Palma, inicialment enfocats als gèneres literaris, en un intent d’equilibrar turisme i cultura. En va voler garantir el nivell convocant jurats de pes, com ara Salvador Espriu, Marià Villangómez, Manuel Sanchis Guarner i Camilo José Cela. Els guardons encara existeixen actualment i són els més importants de la ciutat.

Com a periodista, al marge de les col·laboracions en una sèrie de mitjans locals, del Principat i estatals, es va vincular d’hora al diari falangista Baleares i hi va desplegar l’activitat més intensa entre els anys 1956 i 1977, desproveït del càrrec de l’Ajuntament de Palma. Va signar sempre amb el pseudònim Gafim, herència dels anys a l’Institut de Palma. Va escriure diàriament a Baleares i hi va engirgolar seccions de gran repercussió, com ara «Tertúlia en la Plaza Mayor», un dels centres neuràlgics de Palma. No debades és l’indret que acull un retrat de bust en recordança del personatge.
  Malgrat les nombroses crítiques d’art que va realitzar, no va destacar en aquesta modalitat. A la tardor del 1972, anotava que els companys difícilment l’inclourien en la nòmina professional corresponent, i que, entre el caramull d’escrits sobre el tema, no n’hi havia més de sis que meresquessin ser llegits. Els més abundants es referiren a la inauguració d’exposicions i d’activitats; no van mancar, tanmateix, els reportatges monogràfics sobre creadors del passat i del present. La seva afecció i suport va ser per l’art figuratiu, d’arrel en el realisme paisatgista del segle xix i en la pintura d’època modernista i noucentista: Anglada i la sèrie de pintors de Pollença, llatinoamericans i pollencins. Sentia predilecció pel paisatgisme, pel gènere del retrat i per la pintura de figures. El complaia l’estètica idealitzant que elogiava al marge del context històric i del valor artístic. Va oscil·lar entre la crònica merament informativa i la de lloança i desaprovació, enllestides no sempre amb coherència i amb freqüència contradictòriament, una de les característiques de Gafim en l’àmbit de la crítica d’art. Un exemple il·lustratiu és el de Joan Miró; si pel juny del 1970 va expressar que mai no havia entès la seva creació, però sempre l’havia respectada, dos anys abans l’havia rebutjat per la manca d’ofici, una qüestió irrenunciable des de la seva perspectiva. El cim del menyspreu es va concretar en la conjuntura de l’hipotètic emplaçament d’una escultura de Miró al parc de la Mar de Palma, un projecte de l’any 1972, al qual Gafim es va oposar radicalment i constantment en una polèmica que va durar més de tres mesos. Finalment, l’únic que es va materialitzar va ser el mural ceràmic Miró/Castaldo.
  Hi ha un estudi que és significatiu del tarannà de l’autor. Es titula «Un siglo de pintura y arte», a Banco de Crédito Balear (1872-1972) (Palma, Banco de Crédito Balear, 1973). Al llarg dels cent anys que analitza, i que conclou el 1972, no menciona cap moviment o autor de les avantguardes a l’illa, ja que els pocs artífexs que inclou, pel que fa a la seqüència posterior al 1939, s’han d’encabir en la línia de renovació. Després de centrar-se en el realisme i el luminisme del darrer terç del segle xix, i en les manifestacions del primer terç del nou-cents alienes a qualsevol brot avantguardista, afirma que els nous valors sorgits a partir de la Guerra Civil evidencien que estem davant un complet renaixement artístic. No obstant això, el concepte de renaixement el va adreçar cap a la vigència del passat remot i no com un camí de present o futur. D’acord amb els coneixements que es tenen actualment, Gafim va ser més fulgent en altres camps que en el de la crítica d’art, a propòsit de la qual resta per esbrinar, si més no, les raons de les seves nombroses contradiccions.

Bibliografia sobre Gabriel Fuster Mayans (Gafim): Carles Marín i Lladó, Gabriel Fuster Mayans (Gafim). Un periodista a la Mallorca franquista (Palma, Lleonard Muntaner, 1999).


Catalina Cantarellas Camps

Figura: Detall del retrat de Remigia Caubet que representa Gabriel Fuster Mayans (plaça Major de Palma, 1979).

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín