ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 10/10/2016

Alomar i Esteve, Gabriel
Palma (Mallorca Occidental), 28 d'octubre de 1910 - Palma (Mallorca Occidental), 25 de desembre de 1997

Àrees de treball: Urbanisme / Arquitectura clàssica / Arquitectura gòtica / Arquitectura renaixentista / Arquitectura popular / Arquitectura contemporània / Conservació i restauració

Gabriel Alomar i Esteve fou arquitecte i urbanista, amb títol de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona del 1934, i de graduat per l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (EUA) del 1945, a més de teòric de l’urbanisme, jardinista, sociòleg i historiador de l’art. El seu pas per Massachusetts li permeté conèixer l’obra d’urbanistes destacats, com ara Ebenezer Howard, propulsor del moviment urbanístic de les ciutats jardí; Clarence Arthur Perry, formulador d’una nova concepció de barri com a unitat veïnal, i Patrick Geddes, definidor del concepte de conurbació, la influència dels quals es posà de manifest a l’hora de desenvolupar l’activitat com a urbanista compromès amb el futur de les ciutats i el pes de les seves realitats històriques. Amb tot, mantingué una posició renovadora, enfront de la conservadora d’altres arquitectes de l’època, que no ha estat exempta de crítiques. El 1942 fou guardonat amb el premi d’arquitectura a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona pel Pla de Reforma i d’Ordenació de Palma, conegut com «Pla Alomar», que començà a posar-se en pràctica el 1950 i que tingué com a objectius la connexió del nucli antic amb les carreteres radials, i la construcció del passeig Mallorca, l’avinguda de Jaume III i els barris de Son Dureta i del Rafal. També projectà urbanitzacions a la costa de Lluchmajor, inspirades en les teories de la ciutat jardí, i dissenyà alguns jardins, com els de l’Almudaina o els d’alguns palaus de Joan March. És autor dels projectes de les cases rectorals i les esglésies de Sant Sebastià i de Santa Catalina Thomàs, on combinà els llenguatges historicistes amb elements de l’arquitectura moderna, i de les obres d’acabament de l’església de la Santíssima Trinitat, totes tres a Palma, a més d’altres obres de nova planta, públiques i privades. Exercí la docència com a professor de sociologia urbana a l’Institut d’Estudis de l’Administració Local, a Madrid, i fou un dels redactors de la primera Llei del sòl espanyola (1956). Com a mèrits professionals i personals rebé, el 1969, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma, la Creu d’Alfons X el Savi, del govern espanyol, i l’Ordre del Mèrit de les Arts i les Lletres, del govern francès; el 1991, la Medalla d’Or del Consell de Mallorca, i el 1997, el primer premi d’urbanisme, també atorgat pel Consell de Mallorca. El 1966 fundà el Museu Etnològic de Muro, que s’instal·là a Ca n’Alomar, edifici que donà a tal efecte. Gabriel Alomar, nebot valencià de l’escriptor modernista Gabriel Alomar i Vilallonga (1973-1941), recollí en una autobiografia prologada per Baltasar Porcel les seves vivències i experiència: Memorias de un urbanista. 1939-1979 (Palma, Miquel Font, 1984). El 1989, la Societat Arqueològica Lul·liana, de la qual fou soci d’honor des del 1985 i col·laborador habitual del Bolletí d’aquesta societat des del 1934, li’n dedicà el número 45, amb el títol en portada Homenatge a Gabriel Alomar Esteve, arquitecte, que recollia un article d’Antoni Galmés i Riera, «Un caire del arquitecte D. Gabriel Alomar Esteve».

Les nombroses publicacions de Gabriel Alomar, relacionades amb la seva trajectòria professional i amb la inquietud humanística, científica i investigadora, palesen un agut esperit crític —també humorístic—, i tracten temes diversos, els quals es poden classificar en quatre grups: l’urbanisme històric i contemporani, la història de l’art i de l’arquitectura (que abasten aspectes internacionals, nacionals i locals), la conservació dels monuments i la història local. Alguns articles i llibres foren publicats o reeditats després de la seva mort. De l’urbanisme històric, destaquen «La Ciudad de Alcudia (Baleares)», «El conjunto histórico-artístico de Palma de Mallorca» i «El casco antiguo de Palma de Mallorca» (Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid, 1963, 1974 i 1997); «Los determinantes militares en la evolución urbanística de la Ciudad» i «Los castillos en el entorno urbano» (Castillos de España. Publicación de la Asociación Española de Amigos de los Castillos, Madrid, 1972 i 1973), i Mallorca. Urbanismo regional en la Edad Media. Las ‘Ordinacions’ de Jaime II (1300) en el Reino de Mallorca (Barcelona, Gustavo Gili, 1976). Sobre teoria i urbanisme contemporani, destaquen Teoría de la Ciudad. Ideas fundamentales para un urbanismo humanista (Madrid, Instituto de Estudios de la Administración Local, 1947; 2a ed., 1980); «Las nuevas ciudades del anillo verde de Londres» (Revista Nacional de Arquitectura, Madrid, 1958); La reforma de Palma (1950, reeditat en edició facsímil pel Col·legi d’Arquitectes de Balears, 2000); Sociología urbanística (Madrid, Aguilar, 1961), i «El problema de los núcleos históricos» (Boletín de la Real Sociedad Geográfica, Madrid, 1977).
  En el terreny de la protecció monumental desenvolupà una tasca important, estretament lligada a la seva faceta d’historiador de l’art, com a comissari general del Patrimonio Artístico Nacional (1963-1968) i com a col·laborador del Consell de Cooperació Cultural per a la Protecció del Patrimoni Cultural d’Europa (1965-1977). Les dues publicacions que impulsà des d’aquests càrrecs palesen una preocupació per la salvaguarda del patrimoni arquitectònic de l’Estat espanyol en el context europeu, i per l’observança d’uns criteris i un mètode d’inventari dels elements protegits: Inventario de Protección del Patrimonio Cultural Europeo IPCE. España. Conjuntos histórico-artísticos. Sitios mixtos urbano-rurales. Inventario resumido i Inventario de Protección del Patrimonio Cultural Europeo IPCE. España. Monumentos de arquitectura militar. Inventario resumido, vol I i II (Madrid, Comisaría General del Patrimonio Artístico Nacional / Dirección General de Bellas Artes. Ministerio de Educación y Ciencia, 1967 i 1968). Tots dos llibres recullen sengles capítols amb el títol «Justificación y explicación del presente inventario», redactats per Alomar com a guia dels inventaris, però també amb la voluntat de deixar constància dels seus principis vers la protecció dels monuments i del patrimoni urbanístic. En el text de justificació del vol. i adoptà una posició propera a la Llei Malraux (França, 4 d’agost de 1962), ja que completava la legislació del patrimoni històric i estètic francès per tal de permetre i regular la renovació immobiliària en els nuclis antics. Té especial interès el vol. ii, ja que per primera vegada, i d’ençà que es promulgà el Decret de 22 d’abril de 1949 sobre protecció dels castells espanyols, es féu un «repertoire», com ell mateix denominà, dels elements d’arquitectura defensiva, amb un número de referència que els contextualitzava dins l’inventari europeu i espanyol, una classificació per tipologies, la indicació de l’estat de conservació, una aproximació cronològica i la ubicació dels elements i els llocs, dins els municipis i les províncies. Com a conseqüència d’aquell decret i d’aquell inventari, els turons on s’assenten molts castells i torres de defensa quedaren verges, sense urbanitzacions de segona residència, i mantingueren els trets paisatgístics; igualment, les poblacions han conservat, i en molts casos fins i tot han passat a ser de propietat pública, els edificis, les cases senyorials o palaus, els recintes emmurallats urbans, les esglésies i les masies fortificades, o les ruïnes que en resten. Alomar portà a terme una sèrie de restauracions d’edificis històrics mallorquins, i també intervingué com a arqueòleg en diverses ocasions. Fou membre del comitè executiu del Centre per la Conservació i la Restauració de Béns Culturals de la UNESCO (1971-1977) i vicepresident d’ICOMOS (1966-1975). Entre els escrits relacionats amb la conservació del patrimoni arquitectònic, es poden citar «Valor actual de las arquitecturas populares. Aplicación particular a la arquitectura popular de los tipos mediterráneos», dins «Sesiones de crítica de arquitectura» i «Intervenciones» (Revista Nacional de Arquitectura, Madrid, 1953), un article amb forta càrrega crítica vers els xalets de segona residència i la confusió amb les arquitectures autènticament tradicionals; «Los edificios monumentales restaurados y conservados por sus propios dueños» (Arquitectura, Madrid, febrer 1966); «El Consejo de Europa y la salvaguarda del patrimonio cultural europeo» (Castillos de España. Publicación de la Asociación Española de Amigos de los Castillos, Madrid, 1970); «Por la conservación de las ruinas» i «La Roca» (Castillos de España. Publicación de la Asociación Española de Amigos de los Castillos, Madrid, 1971; número dedicat als castells de les comarques de Barcelona); «La conservación y la destrucción de las murallas» (pròleg a l’article de Leopoldo Torres Balbás; Castillos de España. Publicación de la Asociación Española de Amigos de los Castillos, Madrid, 1972), i El patrimoni cultural de les illes Balears. Idees per una política de defensa i protecció (Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 1994).
  La producció historiogràfica de Gabriel Alomar en temes de la història de l’art i de l’arquitectura pròpiament dita és poc extensa i de contingut desigual, i es complementa amb la vessant investigadora centrada en estudis d’història local mallorquina i d’arqueologia, alguns d’aquests posats en relació amb altres països de la Mediterrània. La major part són articles de divulgació, alguns d’extensió curta però ben documentats. Serveixen com a exemple títols com «Entorn d’alguns records lapidaris de les Balears islàmiques a les ciutats toscanes», «Sobre la làpida sepulcral d’una ‘Reina de Mallorca’ en la fatxada de la catedral de Pisa» i «Més sobre el pilar central de l’altar major de la Seu de Mallorca” (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. Revista d’Estudis Històrics, Palma, 1985 i 1988). El Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando fou un altre vehicle divulgatiu, en el qual Alomar publicà articles breus, com ara «La basílica paleocristiana de ‘Es Fornás den Torrelló’ (Mahón)»; «El teatro romano de Pollentia»; «Cartuja de Valldemosa, en Palma de Mallorca»; «Los palacios Vivot, Oleza y Dezcallar, en Palma de Mallorca», i «El antiguo jardín del palacio de la Almudaina, en Palma de Mallorca» (Madrid, 1960, 1962, 1972 i 1973). L’arquitectura castral espanyola li interessà de manera especial i li dedicà una sèrie d’articles, alguns dels quals sobre decoració interior dels castells medievals, com ara «Discurso sobre los castillos de Jaén» (Boletín del Instituto de Estudios Giennenses, Jaén, 1974); «Mobiliario de un castillo a fines del siglo xiv según el inventario de Peratallada del año 1395» i «Sobre el ambiente interno y tipos de muebles en los castillos de la baja edad media» (Castillos de España. Publicación de la Asociación Española de Amigos de los Castillos, Madrid, 1972). Una aportació de major calat a la història de l’art fou el volum Guillem Sagrera y la arquitectura gótica del siglo xv (Barcelona, Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares / Blume, 1970), un estudi que s’afegia a la copiosa historiografia existent sobre Sagrera, en el qual analitza la personalitat de l’arquitecte i escultor medieval mallorquí i les seves peculiaritats arquitectòniques, i també la dels seus col·laboradors i deixebles, alhora que l’emmarca dins el context artístic europeu. A aquests títols cal afegir Pintores de Italia (1300-1800). Cuadro sinóptico de la pintura italiana del renacimiento (Palma, Seix Barral, 1950), i la direcció i coordinació del llibre De Teotihuacán a Brasilia. Estudios de historia urbana iberoamericana y filipina (Madrid, Instituto de Estudios de Administración Local, 1987).
  Dels estudis d’història local sobresurten els llibres Cátaros y occitanos en el reino de Mallorca (Palma, Lluís Ripoll, 1978), Ensayos sobre historia de las Baleares hasta el año 1800 (Palma, Cort, 1979), L’infant Ferrando de Mallorca (Palma, Ajuntament, 1990). Finalment, hi ha dos articles d’Alomar la publicació dels quals es distancià en el temps, tot i que gairebé tenien caràcter de crònica, com ara «La depuración religiosa y estética de nuestro Arte Sagrado» (Revista Nacional de Arquitectura, Madrid, 1958) i «Sobre les estades de Gaudí i Le Corbusier a Mallorca», un relat interessant que rememora, com a testimoni presencial, la visita de Le Corbusier el 1932, i que serví a Alomar per a explicar la reacció de l’arquitecte suís en descobrir l’obra de Gaudí a la Seu de Palma (Estudis Baleàrics, Palma, 1988; reeditat a Le Corbusier a Mallorca, 1932. Massilia 2009 (Palma, Col·legi Oficial d’Arquitectes Illes Balears, 2010).

Bibliografia sobre Gabriel Alomar i Esteve: María Paz Aguiló, Amelia López-Yarto i Maria Luisa Tárraga, «Alomar Esteve, G.», a Bibliografía del arte en España. Artículos de revistas ordenados por autores (Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas / Instituto Diego de Velázquez, 1978, p. 21-22); Miquel Dolç i Dolç (coord.), Gran enciclopèdia de Mallorca, vol. i (Palma, Promomallorca, 1988, p. 129); Fernando Nasarre y de Goicoechea i Gabriel Alomar i Esteve, «Gabriel Alomar Esteve» (Urbanismo. Revista Oficial del Colegio de Arquitectos de Madrid, Madrid, núm. 8, 1989, p. 91-97); Antoni Galmés i Riera, «Un caire del arquitecte D. Gabriel Alomar Esteve» (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, núm. 45, 1989, p. 407-410); Josep Massot i Muntaner, El bisbe Josep Miralles i l’Església de Mallorca. De la Dictadura a la Guerra Civil (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, p. 135, 138 i 238); Antoni I. Alomar, «Necrologia. Gabriel Alomar i Esteve» i Guillem Rosselló i Bordoy, «Necrologia. Gabriel Alomar i Esteve, un home de l’Arqueològica (1910-1997)» (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. Revista d’Estudis Històrics, Palma, núm. 53, 1997, p. 489-491 i p. 492-494); Carlos Martínez Caro, «La aportación de Gabriel Alomar a la formación de una nueva mentalidad urbanística en el ambiente de la arquitectura española 1950/1965», a Actas del Congreso Internacional de Roma a Nueva York. Itinerarios de la nueva arquitectura española 1950/1965, Pamplona, 29 y 30 de octubre de 1998 (Pamplona, Universidad de Navarra / Servicio de Publicaciones de la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Navarra, 1998, p. 283-291); Ferran Navarro i Acebes, Josep M. Vilanova i Claret, Transformació de la ciutat construïda. Instruments urbanístics (Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, 2000, p. 45-50); Biel Horrach Estarellas, «Nuevas pautas de regeneración de los destinos turísticos maduros. Tras más de cien años de construcción de Platja de Palma» (ACE Architecture, City and Environment / Arquitectura, Ciudad y Entorno (Centre de Política del Sòl i Valoracions de la Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona, vol. ix, núm. 25, 25 de juny de 2014, 2013, p. 349-372).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Dialnet


Raquel Lacuesta Contreras

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín