ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 06/06/2016

Roig i Izquierdo, Alfons
Bétera (Camp de Túria), 4 de juliol de 1903 - Gandia (Safor), 11 de maig de 1987

Àrees de treball: Arquitectura contemporània / Pintura del segle xx

Alfons Roig i Izquierdo, capellà i crític d’art, va ser un personatge realment excepcional. Quan tenia només set anys va ingressar a l’Escolania del Convent dels Pares Franciscans, on també es va iniciar en la formació eclesiàstica que completaria a partir del 1920, al Seminari d’Astorga, on va professar en l’orde dels Pares Redemptoristes, i fins al 1926, quan va ser ordenat sacerdot, va abandonar aquest orde religiós i va tornar a València per a treballar en la diòcesi d’aquesta ciutat, primer com a coadjutor de la parròquia de Pinet, prop de Llutxent, i després de la parròquia de Sant Joan de Ribera, a la mateixa València, parròquia de la qual el 1942 va ser nomenat rector.
  Des del 1939, va compaginar aquesta activitat amb les classes de cultura cristiana i litúrgica que impartia a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València. El 1946 va decidir instal·lar-se a Roma, on el 1948 es va llicenciar en arqueologia cristiana per l’Institut Pontifici de Roma, disciplina que l’interessava tant com ho faria una mica més tard l’art modern. De fet, el 1953 va fer el seu primer viatge a París, al qual en va seguir un altre el 1955, quan va tenir l’oportunitat de conèixer els artistes més innovadors del moment, i un tercer el 1956, ja becat pel Govern francès per a estudiar arquitectura religiosa moderna a França, temàtica en la qual va poder aprofundir quan el 1960 va ser becat pel Govern alemany per a estudiar arquitectura religiosa moderna a Alemanya. I és evident que l’arquitectura l’atreia molt, perquè el 1964 va dedicar el discurs d’obertura de l’any acadèmic del Seminari Metropolità de València a parlar del «Diàleg de l’Església amb el món modern de l’arquitectura».

Tot i això, no es pot parlar d’Alfons Roig sense recordar que l’art va ser la seva gran passió, la que el va fer viatjar, relacionar-se amb artistes i crítics de tot Europa i escriure sobre art. Entre els llibres que va escriure, cal recordar El arte de hoy y la Iglesia (1954), La pintura religiosa de Georges Rouault (1959) o Diálogo de la Iglesia con el mundo moderno de la arquitectura (1964), i entre els articles, els dedicats a Juli González (1960), Ángel Ferrant (1961) o Picasso (1962). Una activitat que sempre va fer amb el propòsit d’introduir una alenada de frescor en el gris panorama cultural de la postguerra i d’apropar a les noves generacions allò que tant l’havia colpit. De fet, els seus alumnes, els de l’Escola de Belles Arts i també els del Seminari, el recorden com la persona que els va descobrir la modernitat i els va ensenyar a mirar i a entendre l’espiritualitat de l’art, alhora que li reconeixen que va ser el primer que els va parlar amb llibertat de la cultura i dels artistes i escriptors proscrits pel franquisme.
  Una altra cosa amb la qual coincideixen tots els que van conèixer l’erudit Roig és amb la seva bonhomia i generositat, només així es pot entendre la petjada que va deixar entre els seus alumnes i coetanis (per això el 1981 la Diputació de València va decidir instituir el Premi Alfons Roig d’Arts Plàstiques, que es concedeix anualment), i el gest que va tenir el 1985 quan va donar a la Diputació de València la seva important biblioteca, avui conservada al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, formada per més de sis mil volums sobre filosofia, litúrgia i teologia, però també literatura, assaig i, sobretot, art: monografies, catàlegs d’exposicions, revistes, opuscles, etc., i una representativa col·lecció d’obres d’art, que li havien regalat els seus amics i artistes com ara Kandinsky, Vasarely, Sempere, Juli González, Picasso o Millares, entre d’altres.
  Al llarg de la seva trajectòria va rebre nombrosos guardons, com la condecoració que li va concedir el Govern francès el 1985 d’Oficial de les Palmes Acadèmiques; encara que, sens dubte, el que més el satisfeia era el de fill adoptiu de Llutxent, on va viure des del 1969 fins que va morir el 1987, a l’ermita que va heretar el 1957 i que ell va llegar a la Diputació de València.


Daniel Giralt-Miracle

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín