ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 06/06/2016

Palol i Salellas, Pere de
Girona, 25 de gener de 1923 - Barcelona, 4 de desembre de 2005

Àrees de treball: Art romànic / Indumentària i arts tèxtils / Iconografia

Pere de Palol i Salellas es va formar a la Universitat de Barcelona, on va exercir de professor des de l’any 1945 fins al 1956. Mentrestant dirigia també el Museu Arqueològic de Girona, a Sant Pere de Galligans. El 1956 va guanyar per oposició la càtedra d’arqueologia de la Universitat de Valladolid. Durant aquest període a la universitat castellana va fundar, juntament amb J. M. de Azcárate, el Seminari d’Estudis d’Art i Arqueologia i el seu butlletí, que ben aviat va esdevenir una revista capital en els estudis d’arqueologia i història de l’art a Estat espanyol: el Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología, que ell va dirigir entre els anys 1963 i 1970. Va retornar a la Universitat de Barcelona per ocupar la recentment creada càtedra d’arqueologia cristiana i medieval, on es va jubilar l’any 1988, i va perllongar la seva dedicació fins al 1995 com a professor emèrit. Al marge de la seva dedicació a la docència de l’arqueologia cristiana, va col·laborar intensament amb el Departament d’Història de l’Art, ja que va impartir assignatures d’especialitat sobre la iconografia cristiana i medieval, la pintura paleocristiana, l’escultura d’època visigòtica, entre d’altres.
  La seva trajectòria professional és reconeguda en el camp de l’arqueologia, en particular de temps romans i de l’antiguitat tardana, com a arqueòleg de camp i historiador. De fet, ell va introduir la recerca sobre l’antiguitat tardana a l’Estat espanyol i el seu mestratge ha tingut un impacte definitiu en aquest camp. Sobre les aportacions en aquest capítol essencial de la seva activitat, destaquen els escrits publicats en homenatge a la seva figura i a les necrològiques (vide infra). Entre els honors i reconeixements a la seva tasca investigadora, sempre en aquest àmbit, destaquen el Premi Francesc Martorell i el Premi Peña d’Arqueologia i el premi Raoul Duseigneur de l’Académie des Inscriptions et Belles Lettres de París per l’obra Arqueología cristiana de la España romana (1962 i 1968 respectivament); un altre cop el Premi Duseigneur per l’obra El Tapís de la creació de la catedral de Girona (1989); la Medalla d’Alfonso X el Sabio (1973); la Pàtera d’Honor de l’Arqueologia Catalana (2002), i el reconeixement que més va apreciar: el nomenament com a doctor honoris causa pel Pontifici Institut d’Arqueologia Cristiana de Roma.
  Pel que fa a les seves aportacions com a historiador de l’art o estudiós de l’art de l’alta edat mitjana, potser no cal insistir en la seva vocació primera, la d’escultor, amb la formació a l’Escola de Belles Arts de Girona. És un aspecte que no es pot oblidar perquè va influir notablement en la seva sensibilitat i en la manera d’afrontar els temes d’estudi, així com en les seves aportacions com a museògraf.
  En un país tancat i deprimit intel·lectualment, en la universitat franquista, Palol va saber recuperar una tradició ben arrelada a l’Escola d’Arqueologia de Barcelona, hereva de Pere Bosch i Gimpera, la necessitat de sortir a l’estranger per a aprendre i compartir, conèixer i donar a conèixer. Per bé que va comptar amb mestres en els estudis de l’arqueologia prehistòrica, com ara Lluís Pericot i Martín Almagro, ben aviat es va decantar per l’arqueologia cristiana o de l’antiguitat tardana, i en aquest aspecte va haver de ser autodidacte. És per això que un jove Palol que es volia formar en aquesta àrea de recerca es movia en els ambients europeus més exigents i capdavanters en els estudis sobre l’art bizantí i l’alta edat mitjana occidental. Va començar assistint als congressos, en particular als d’alta edat mitjana, que va encetar des de Viena el professor F. von Juraschek l’any 1949. Després de la Segona Guerra Mundial, els estudiosos europeus se sentien implicats en la reconstrucció i en la revisió dels estudis sobre aquest període del món medieval, i en aquests congressos, en les visites i discussions in situ, al costat de prestigiosos historiadors de l’art medieval, Palol es forjava com a historiador de l’art i com a arqueòleg de l’antiguitat tardana. Es tracta d’investigadors de l’altura d’André Grabar, Jean Hubert, Luigi Crema, Friedrich Gerke, Kurt Weitzmann, Paolo Verzone, Hans Wentzel i Adriano Peroni, entre d’altres. El seu tarannà actiu el va portar a implicar-se de manera directa com a membre del Comité International pour l’Étude du Haut Moyen Âge i va ser el responsable de l’organització del v (1953) i del x (1962) congressos, celebrats ambdós a l’Estat espanyol. Una part destacable de les activitats consistien en la visita dels monuments, des de les excavacions d’esglésies cristianes antigues fins a l’art romànic, per a les quals es preparava i publicava un volum amb estats de la qüestió i planimetria dels edificis que en part eren redactades per Palol.
  Molts anys després, a les aules universitàries, Palol portava als estudiants d’història de l’art el record, les anècdotes, les opinions dels autors dels llibres, els quals deixaven així de ser noms en una llista bibliogràfica i els va convertir en persones apassionants i apassionades per la recerca.

Va ser precisament durant aquests anys que Grabar li va suggerir estudiar una peça notable de l’alta edat mitjana a casa nostra: l’aleshores anomenat «Tapís de la Creació» de la catedral de Girona. L’estudi, un veritable dossier arqueològic, es va publicar en la prestigiosa revista sobre l’alta edat mitjana i el món bizantí, fundada per Jean Hubert i André Grabar, Cahiers Archéologiques, en dues parts els anys 1956 i 1957: «Une brodérie catalane d’époque romane: le Genèse de Gérone» (Cahiers Archéologiques. Fin de l’Antiquité et Moyen Âge, París, 1956). En aquells moments, cap estudiós espanyol hauria estat capaç de proposar una anàlisi amb la metodologia que ell va utilitzar, a partir del model d’André Grabar. Segurament, ningú en els ambients universitaris espanyols tampoc no el va llegir. El brodat de Girona va ser per a ell una obra molt estimada i va seguir aprofundint en el seu estudi durant tota la seva vida professional. Les contribucions sobre un aspecte o un altre del seu complex programa iconogràfic, «El bordado del Génesis de la Catedral de Gerona» (Goya, Madrid, 1955); «Essai de reconstitution de l’Iconographie de la broderie romane de la cathédrale de Gérone» (Bulletin de Liaison du Centre International d’Étude des Textils Anciens, Lió, 1970); «En torno a la iconografía del bordado románico de la Creación de la catedral de Gerona», a Homenaje a D. José Esteban Uranga (Pamplona, 1971); «Elements clàssics en la iconografia del brodat de la Creació de la catedral de Girona» (Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Girona, 1978); «El Tapís de la Creació de la catedral de Girona i el Beat de Torí. Problemes de cronologia» (Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Girona, 1979-1980); «El Tapís de la Creació de la catedral de Girona, com a document de la cultura medieval catalana» (Revista de Girona, Girona, 1980) van culminar en la publicació d’un llibre, El Tapís de la Creació de la catedral de Girona (Barcelona, Proa, 1986). Es tracta d’un estudi, que encara és una obra de referència, que demostra el seu enorme bagatge intel·lectual i que es pot considerar com a model d’anàlisi iconogràfica sobre una obra altmedieval. El plantejament sobre el pes de la tradició antiga en la iconografia medieval, sobre les continuïtats i tradicions mantingudes però també sobre les transformacions són l’eix sobre el qual s’estructura el seu discurs.
  Palol també va freqüentar els congressos organitzats pel Centre Italià d’Estudis de l’Alta Edat Mitjana de Spoleto, fundat l’any 1952 i referent encara avui en els estudis sobre l’alta edat mitjana. El tercer congrés va tenir com a argument I Goti in Occidente, i Palol hi va presentar una recerca que va trencar la visió dominant fins aleshores, una visió que segmentava el món romà del visigot. Les seves propostes van tenir un impacte essencial en els estudis posteriors, com ara «Esencia del arte hispánico de época visigoda: romanismo y germanismo» (I Gotti in Occidente. Problemi. III Settimana di Studio del Centro Italiano di Studi Sull’Alto Medioevo, Spoleto, 1956).
  La divulgació o la sistematització en obres d’abast més general no van estar mai lluny dels seus interessos. Cal destacar Arte hispánico de la época visigoda (Barcelona, Polígrafa, 1968); Arte paleocristiano en España (Barcelona, Polígrafa, 1969); «Els precedents de l’art romànic a Catalunya», a Catalunya romànica, vol. i (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1994); «Arte paleocristiano», a Historia del arte de Castilla y León, vol. i (Valladolid, Ámbito, 1994); i, en particular el capítol dedicat a «arte y arqueología» del món visigot en la reedició de la Historia de España R. Menéndez Pidal, vol. iii, (Madrid, 1991). El 1965 es va editar en alemany, i posteriorment en francès i en anglès, un volum de la col·lecció il·lustrada per Max Hirmer sobre l’art hispànic de l’alta edat mitjana, M. Hirmer i P. de Palol, Spanien. Kunst des frühen Mittelalters vom Westgotenreich bis zum Ende der Romanik (Munic, Hirmer, 1965), que ell va desautoritzar per no haver pogut revisar-lo adequadament abans de la publicació. Tot i això, ha estat una referència des d’aleshores en el món universitari europeu.
  La seva gran i última obra, com a director, al costat d’Antoni Pladevall, amb la participació dels seus deixebles, va ser la publicació del volum 0 dins de la col·lecció «Catalunya Romànica», editada per Enciclopèdia Catalana sota el títol Del romà al romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles iv i x, l’any 1999. El plantejament de l’obra posava en clar el que va ser una de les seves grans aportacions científiques: la necessitat de comprendre l’abast i les formes de la transmissió de l’art romà al llarg de l’edat mitjana, els trencaments i les continuïtats. El seu estudi sobre el brodat de Girona havia estat una demostració de la riquesa d’una aproximació en la qual molts dels seus deixebles l’han volgut seguir.
  Sobre Pere De Palol, la informació més completa és la que ofereix l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, el qual és el dipositari de la biblioteca i de la documentació personal de Pere de Palol.

Bibliografia sobre Pere de Palol i Salellas: Spania. Estudis d’antiguitat tardana oferts en homenatge al professor Pere de Palol i Salellas (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996; introducció d’Eduard Ripoll); «Hispània i Roma. D’August a Carlemany. Congrés d’homenatge al Dr. Pere de Palol» (Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Girona, núm. 36-38, 1996-1997; introduccions signades per J. M. Gurt, X. Barral i J. M. Nolla); Pàtera d’honor 2002 a Pere Palol i Salellas. Premi d’Arqueologia Catalana (Barcelona, Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2002); «Pere de Palol», a M. Díaz Andreu, G. Mora, J. Cortadella (coord.), Diccionario histórico de la arqueología en España (siglos xv-xx) (Madrid, Marcial Pons Historia, 2009, p. 504-505); J. M. Gurt, M. Guardia i G.Ripoll, «Pere de Palol i Salellas. Carissimo magistro et amico optimo benemerenti alumni conlegaeque D. D» (Pyrenae, Barcelona, núm. 36, 2005, p. 5-7); J. M. Gurt i G. Ripoll, «Pere de Palol» (Archivo Español de Arqueología, Madrid, núm. 79, 2006, p. 7-12); A. Martín, «Pere de Palol, una vida dedicada a l’arqueologia» (Revista de Girona, Girona, núm. 236, 2006, p. 30-33); A. Balcells, «Pere de Palol i Salellas», a Memòria. Curs 2005-2006 (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2008); J. López Vilar, «Necrològica. Pere de Palol» (Butlletí Arqueològic, Tarragona, núm. 27, 2005, p. 263-265); «In Memoriam: Pere de Palol Salellas» (Saldvie. Estudios de Prehistoria y Arqueología, Saragossa, núm. 5, 2005); Th. Ulbert, «In Memoriam Pedro de Palol (1923-2005)» (Madrider Mitteilungen, Madrid, núm. 48, 2007, p. 323-325), i R. Navarro Sáez, «Pere de Palol i Salellas, 1923-2005», a La nissaga catalana del món clàssic (Barcelona, Auriga, 2011, p. 468-472).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC)
  — Pere de Palol i Salellas


Milagros Guardia

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín