ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 06/06/2016

Mundó i Marcet, Anscari M.
Barcelona, 29 de juny de 1923 - Barcelona, 25 de desembre de 2012

Àrees de treball: Catalogació monumental / Col·leccionisme d’art

Anscari Manuel Mundó i Marcet va ingressar als nou anys com a escolà al monestir de Montserrat, i als setze hi professava com a monjo i va adoptar el nom d’Anscari. L’any 1967 va abandonar el monestir i es va casar amb Carme Aramón.
  La seva formació va prendre una dimensió internacional al final de la dècada de 1940 quan, des de Montserrat es va desplaçar al Pontifici Institut Litúrgic Sant Anselm, centre de formació en filosofia, teologia i jurisprudència dels benedictins a Roma. Això li obria les portes per a estudiar a l’Escola Vaticana de Paleografia Diplomàtica i Arxivística, l’any 1949, i per a obtenir el doctorat en història de l’església a la Pontifícia Universitat Gregoriana, l’any 1950. El curs 1950-1951 completava estudis a París, a l’Escola de Chartes, de filologia romànica i paleografia medieval i de paleografia romànica i història de les institucions jurídiques a l’Escola Pràctica d’Estudis Superiors; a la Universitat de Munic, l’any 1954, va seguir la seva formació en llatí medieval, crítica textual i filologia romànica, i l’any 1955, de nou a Roma, es va llicenciar en arqueologia i art cristians al Pontifici Institut d’Arqueologia Cristiana (PIAC). La seva formació acadèmica es va tancar a la Universitat de Barcelona, on l’any 1972 va obtenir el doctorat en història.
  És amb aquesta sòlida formació que va començar a Roma la seva vessant docent. Primer al Pontifici Institut Litúrgic Sant Anselm de Roma, on des de l’any 1952 fins al 1959 va ser catedràtic d’història de l’Església antiga, paleografia llatina i metodologia històrica. De retorn a Catalunya, va mantenir la seva activitat docent, primer a Montserrat (1959-1965) com a docent de literatura cristiana antiga, història medieval i història de l’art i de la crítica textual. Ja com a seglar, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB, 1968), l’Escola de Biblioteconomia de Barcelona (1974-1981) i novament la UAB, on l’any 1981 va guanyar la plaça de catedràtic en paleografia i diplomàtica i on va romandre fins al final de la seva activitat laboral. Entre els seus deixebles, cal comptar-hi principalment Jesús Alturo i Perucho.
  Va compaginar l’activitat docent amb altres encàrrecs lligats al món dels arxius i les biblioteques. Entre el 1952 i el 1959, amb el cardenal Anselm Albareda, que n’era el prefecte, a la Biblioteca Vaticana; entre el 1969 i el 1978, va treballar a l’Arxiu Reial de Barcelona, i el 1978, va fundar la Biblioteca General de la UAB, que va dirigir des del 1983. Entre el 1987 i el 1990, A. M. Mundó va ser director de la Biblioteca Nacional de Catalunya.
  Aquest recorregut vital i professional el va dur a formar part de nombroses acadèmies nacionals i internacionals: l’Institut d’Estudis Comparats en la Cultura Humana d’Oslo (1961); l’Institut d’Estudis Catalans (1971), on va presidir la Secció Històrico-Arqueològica (1995-1998); el Comitè Internacional de Paleografia Llatina (1975); president de l’Associació Catalana d’Arxivistes, Bibliotecàries, Arqueòlegs i Documentalistes (1977-1979); la Société des Antiquaires de France (1980); la Medieval Academy of America (1986); la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1987), i la Real Academia de la Historia de Madrid (1992). La seva vessant d’erudit liturgista va propiciar que Pau VI el nomenés membre del Consell d’Aplicació de la Reforma Litúrgica decretada pel Concili Vaticà II (1964). Així mateix, ha estat membre del Consell Consultiu de la Comissió per al Trasllat de les Biblioteques i Arxius de l’Estat espanyol al Govern català.
  A. M. Mundó va ser, doncs, un sòlid historiador que va fonamentar la seva feina, docent i de recerca, en un profund coneixement de les fonts escrites des de totes les vessants possibles (Zimmermann, 2013, p. 203). En un sentit estricte, per tant, la seva vinculació amb la història de l’art ha estat col·lateral (cf. Mundo, 2006, p. 43). En la seva formació al PIAC en art cristià antic, i la docència a Montserrat, cal esmentar la participació a les Journées Romanes de Sant Miquel de Cuixà des de la fundació el 1970. Si les seves contribucions al coneixement de la documentació medieval i, per mitjà d’aquesta, a la paleografia, la cultura literària i la història medieval de Catalunya (Ronzani, 2013, p. 7 i s.; Zimmermann, 2013, p. 205 i s.) són fonamentals per a entendre l’estat dels nostres coneixements actuals sobre aquest tema, la vessant d’història de l’art apareix com una successió de excursus de fortuna diversa.
  Un bon exemple podria ser el d’una de les empreses més importants afrontades per A. M. Mundó, és a dir, l’estudi de les bíblies de Ripoll i de Rodes (Mundó, 2002). El darrer capítol de l’estudi, el cinquè, és dedicat a «La il·luminació de les Bíblies» i l’autor diu, tot just a l’inici: «Només desitjo proporcionar als estudiosos elements nous per a treballar, oferint elements històrics documentals sobre l’escriptori que les va produir, amb la descripció iconogràfica detallada de totes i cadascuna de les escenes de les Bíblies, que hom trobarà en la darrera part d’aquest volum. Això no obstant, a continuació em permeto d’exposar alguns punts de vista sobre els dibuixants i il·luminadors de les tres Bíblies per si poden també ajudar els historiadors de l’art que creguin oportú de prendre-les en consideració.» (Mundó, 2002, p. 131; el subratllat és nostre).
  Aquest «això no obstant» traeix l’antipatia que li provocaven, amb raó, la major part d’historiadors de l’art que estudiaven, i sovint segueixen estudiant, els manuscrits com una successió d’imatges sense fixar-se en els aspectes codicològics, textuals i paleogràfics de l’objecte. Dit això, mentre la proposta d’anàlisi es vincula a la seva capacitat com a paleògraf, la informació que n’extreu és formidable; quan se n’allunya per fer d’historiador de l’art traspua poca competència metodològica i un ús escolar de l’anàlisi estilística (Mundó, 2006, pàssim). És significatiu que, en l’estudi sobre les bíblies, l’important aspecte iconogràfic no hi sigui tractat sinó com a llista descriptiva i que no hi hagi cap vinculació entre l’anàlisi del text i la iconografia que descriu (Mundó, 2002, pàssim). Tanmateix, com que es tracta d’un estudiós intel·ligent, també va ser capaç d’ajuntar peces inconnexes amb intuïció per a proposar l’atribució a Miquel Àngel del Crucifix d’ivori de Montserrat a partir d’una gran capacitat d’observació aguditzada, sens dubte, a través del difícil art de la paleografia. Malgrat tot, l’anàlisi es ressenteix de la seva manca d’experiència com a historiador de l’art, de manera que ha de demanar a l’obra la precisió que exigiria a un document notarial (cf. Mundó, 2006, p. 41-42).

Pel que fa a les obres que Anscari Manuel Mundó i Marcet va publicar com a historiador de l’art, cal destacar, juntament amb J. Ainaud de Lasarte, J. Vila-Grau, M. A. Escudero, S. Cañellas i A. Vila i Delclòs, Els vitralls de la catedral de Barcelona i del monestir de Pedralbes (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1997); Les Bíblies de Ripoll, III. Estudi dels Mss. Vaticà, Lat. 5729 i París, BNF, Lat. 6 (Ciutat del Vaticà, Biblioteca Apostolica Vaticana, 2002); La contemplació de la bellesa en l’art. Lliçó inaugural del curs 2004-2005 a càrrec d’Anscari Manuel Mundó, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, pronunciada el dia 21 d’octubre de 2004 (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2004), i Un santcrist d’ivori de Miquel Àngel Buonarroti? = Un crocifisso d’avorio di Michelangelo Buonarroti? (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006).

Bibliografia sobre Anscari Manuel Mundó i Marcet: Jesús Alturo i Perucho, «Bibliografia de Manuel Mundo i Marcet» (Studia Monastica, Barcelona, vol. 36, núm. 1, p. 83-99); Anscari Manuel Mundó i Marcet, Obres completes, I. Catalunya, 1. De la romanitat a la sobirania (Barcelona, Curial / Pubicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998); Pere Puig, Ramon Planes i Àngels Bernal, «El doctor Anscari Manuel Mundó i Marcet, savi i estudiós de documents de l’antiguitat i medievals» (Lligall. Revista Catalana d’Arxivística, Barcelona, núm. 33-34, 2010-2011, p. 181-201); Rocco Ronzani, «“Anscari” Manuel Mundó i Marcet. In memoriam» (Cultura Neolatina. Rivista di Filologia Romanza, Pisa, vol. 73, fasc. 1-2, p. 5-9), i Michael Zimmermann, «Cronique. Anscari Manuel Mundo i Marcet (1923-2012)», a La cathédrale romane. Architecture, espaces, circulations (Actes des XLIVes Journées romanes de Cuxa, 9-13 juillet 2012) (Codalet, Association Culturelle de Cuxa, 2013, p. 199-208).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Lligall. Revista Catalana d’Arxivística
  — Cultura Neolatina. Rivista di Filologia Romanza


Carles Mancho

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín