ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/12/2015

Iglésies i Fort, Josep
Reus (Baix Camp), 9 de setembre de 1902 - Barcelona, 18 de novembre de 1986

Àrees de treball: Historiografia / Museografia

Josep Iglésies i Fort va ser geògraf, historiador i escriptor. Ha estat un dels representants més conspicus del Noucentisme reusenc. Més d’una vegada va proclamar que se sentia «fill de l’esperit del Centre de Lectura de Reus» (el 1979 li va ser lliurada la placa de soci d’honor de l’entitat). Va estudiar dret i direcció d’indústries tèxtils per tal de dedicar-se a la fàbrica familiar instal·lada a la Riba (l’Ajuntament d’aquesta vila, amb què Iglésies va estar sempre molt relacionat, el va declarar fill adoptiu i va convocar també un premi en honor seu). La seva obra científica és un veritable exemple d’allò que s’ha anomenat «una obra ben feta» i com a tal ha estat reconeguda a tot arreu. Amb paraules de Ramon Amigó, «l’Iglésies va ésser com una mena d’arbre amb una gran multitud de branques esponeroses. I cada branca, nascuda de la mateixa soca, amb un empelt diferent: geografia, història, literatura, amb poesia i tot; dialectologia, demografia, història agrària, biografia… Quin arbre no va ésser! I cada branca va donar fruits abundosos». Amigó també va recordar un altre aspecte molt valuós de la tasca cultural del seu amic i compatrici: «La intel·lectualitat catalana es va concentrar cent cops —realment, cent cops— a ca l’Iglésies, al passatge [barceloní] de Permanyer, amb el propòsit de sobreviure a la irada opressió de les forces del mal. Aquest arbre multifruitós, amb el seu gran ramatge, va encobrir, amb el goig que proporciona el convenciment de defensar el dret i la raó, […] un sector molt important de la intel·lectualitat pura i casta, la que no es va deixar seduir pels convits opulents, dissimuladors d’invitacions a la traïdoria. De manera que l’Iglésies va estar sempre al peu del canó en una duplicitat de fronts: el literàrio-científic i el cívic, perquè va ésser ben bé una actitud del més alt civisme oferir l’ombra del seu brancatge per tal de mantenir vives unes essències que, sense aquesta protecció, podien haver mort estrangulades a les mans genocides de l’invasor.»

No cal dir que la bibliografia d’Iglésies és extraordinàriament extensa, amb més de quatre-cents títols, entre llibres i articles. Entre molts d’altres, cal citar la Geografia de Catalunya, que va dirigir per a l’Editorial Aedos (1960-1974); l’Enciclopèdia de l’Excursionisme (1964-1965) i El cens del comte de Floridablanca, 2 v., 1969-1970). De les obres relacionades amb la història de l’art són destacables les detallades i documentades biografies del pintor Baldomer Galofre Ximenis (1953) i de L’escultor Joan Roig Solé, 1835-1918 (1955), així com la de La dansarina Roseta Mauri (1850-1923), 2 v. signats amb Ferran Canyameres (1971) i l’opuscle sobre L’obra cultural de la Junta de Comerç (1760-1847) (1969). El 1949, al volum La gerra d’ossos, ja havia escrit unes breus semblances dels reusencs Marià Fortuny, Hortensi Güell i Antoni Gaudí. Va signar moltes de les seves col·laboracions en diaris i revistes amb els pseudònims Josep de la Riba, Juli d’Evan o Joan Dolçafel (amb aquest darrer, també els dibuixos). Per encàrrec de la Generalitat republicana, fou ponent de la Divisió Territorial de Catalunya (1931-1933). Fidel, infatigable i tenaç servidor de Catalunya i catalanista de pensament i d’obra, el 1932 es va presentar com a candidat a diputat pel partit Acció Catalana, però no va ser elegit. Deixeble del geògraf Pau Vila i gendre del meteoròleg Eduard Fontserè, Iglésies va ser secretari de la Societat Catalana de Geografia, impulsor i president honorari de les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos i membre de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre moltes altres distincions cíviques, culturals i acadèmiques —com la Creu de Sant Jordi i el Premi Jaume I—, el 1983 va rebre a Reus la Medalla d’Or al Mèrit Municipal, de mans de l’alcalde Carles Martí (a la ciutat natal també hi ha un carrer amb el seu nom). Segons Albert Manent, «el solc que ha deixat Josep Iglésies és lluminós i el seu tarannà regeneracionista explicaria la diversitat de gèneres que va tocar i l’esperit de servei que va mantenir fins al darrer dia».

Bibliografia sobre Josep Iglésies i Fort: «Monogràfic Josep Iglésies» (Revista del Centro de Lectura, Reus, 4a època, núm. 240, novembre 1972); «Número especial dedicat a Josep Iglésies» (Revista Catalana de Geografia, Barcelona, vol. i, núm. 1, gener-març 1978); Acte d’homenatge a honor de Joaquim Santasusagna i Josep Iglésies (Reus, Associació Excursionista de Reus, 1979); «Miscel·lània en honor de Josep Iglésies» (Aplec de Treballs, Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, Montblanc, núm. 5, 1983); Ramon Amigó i Anglès, «Parlament del president de l’Associació d’Estudis Reusencs, […] en ocasió de l’adjudicació de guardons del I Premi Històric-Geogràfic Josep Iglésies» (Miscel·lània Ribetana, la Riba, núm. 2, 1989, p. 15-20); «Homenatge a l’acadèmic Excm. Sr. Josep Iglésies i Fort» (Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, Barcelona, 3a època, núm. 871, vol. xlix, núm. 3, desembre 1989, p. 61-112); Albert Manent i Segimon, «Josep Iglésies, un regeneracionista tardà», a Semblances contra l’oblit. Retrats d’escriptors i de polítics (Barcelona, Destino, 1990, p. 92-93), i Escrits de Josep Iglésies i Fort (amb una semblança a càrrec de Lluís Casassas; Tarragona, Diputació de Tarragona, 1994).


Jaume Massó Carballido

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín