ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/12/2015

Garcia Mahiques, Rafael
Llocnou de Sant Jeroni (Safor), 1 de maig de 1954

Àrees de treball: Art barroc / Art renaixentista / Conservació i restauració / Historiografia / Iconografia / Teoria de l’art

Rafael Garcia Mahiques és professor titular d’història de l’art de la Universitat de València, amb acreditació a catedràtic per l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació des del maig del 2012. La seva formació va transcórrer a la mateixa universitat sota el magisteri del professor Santiago Sebastián, on va obtenir el doctorat el 1991 amb la tesi Flora emblemàtica. Aproximación descriptiva del código icónico. Exerceix com a docent des del novembre del 1990. Ha orientat una investigació i una docència encaminades a la iconografia o iconologia com a mètode de treball, i amb una especialització en l’estudi de l’Emblemàtica dels segles xvi al xviii, la iconografia i la conservació del patrimoni artístic. En cadascun d’aquests àmbits, s’han anat definint diferents línies d’investigació i d’activitat professional.

Fou l’Emblemàtica la porta inicial d’entrada al món de la investigació. Els seus estudis han estat orientats amb una perspectiva analítica i al mateix temps cap a una hermenèutica historicocultural. Així fou des dels inicis, amb la tesi de llicenciatura, publicada posteriorment amb el títol Empresas sacras de Núñez de Cepeda (Madrid, Tuero, 1988), llibre qualificat com un «clàssic» en aquests estudis, ja que va tenir en el seu temps l’originalitat d’enfocar des de la visualitat artística l’estudi de la literatura emblemàtica, fet que en el pla internacional s’havia concentrat exclusivament en l’àmbit de la filologia. Els estudis sobre emblemàtica continuarien amb la seva tesi doctoral, esmentada anteriorment, i altres publicacions vinculades, com ara «La emblemática botánica: propuesta metodológica para el estudio de la emblemática» (Càceres, Comité Español de Historia del Arte, 1989), o bé «Malum Arbor. El código semiológico de la manzana» (Ars Longa, València, 1991). Aquesta trajectòria va continuar amb altres llibres, com ara Empresas morales de Juan de Borja. Imagen y palabra para una iconología (València, Ajuntament de València, 1998), que comprèn tant l’edició crítica d’aquesta obra com una interpretació historicocultural. És també autor d’altres estudis caracteritzats per la relació de l’emblemàtica amb diferents aspectes de la visualitat artística: «El elefante o la humanidad obediente», a Lecturas de historia del arte, vol. i (Vitòria, Ephialte, 1989), un article sobre la proverbial «obediència» de l’elefant, conduint la qüestió cap als Disparates de Goya; «Gemidos, deseos y suspiros. El programa místico de Santa Catalina de Arequipa» (Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar, Saragossa, 1992), programa emblemàtic basat en la Pia Desideria de Hermann Hugo; «Fuentes para el programa emblemático de la Iglesia de la Compañía de Jesús en Córdoba (Argentina). El Imago Primi Saeculi», a Lecturas de historia del arte, vol. iv (Vitòria, Ephialte, 1994); «Sedes virtutis quadrata. Consideraciones sobre la iconografía de los santos penitentes», a Emblemata aurea (Madrid, Akal, 2000), sobre el significat de la pedra quadrangular en els codis visuals del Barroc; «La iconografía emblemática de la Sangre de Cristo. A propósito de una pintura inédita de Vicente Salvador Gómez» (Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar, Saragossa, 1997), una composició basada en la Fons salutis i les ànimes del Purgatori; el «Theatrum omnium Scientiarum (Nápoles, 1650)» (Florilegio de Estudios de Emblemática, Corunya, 2002), estudi d’una obra emblemàtica inèdita; «L’emblemàtica al Saló Heràldic del Palau Ducal de Gandia» (Ars Longa, València, 2006), així com «Aspects or the fig tree and its fruits in emblematics», a In nocte consilium. Studies in emblemàtics in honor of Pedro F. Campa (Baden-Baden, Valentin Koerner, 2011), en el qual tracta específicament el codi visual de la figuera en un sentit diacrònic.
  La dedicació a l’emblemàtica ha donat lloc a la Sociedad Española de Emblemática, que reuneix prestigiosos intel·lectuals de la història de l’art, la filologia hispànica i els estudis clàssics, i que convoca amb caràcter bianual un congrés internacional. Rafael Garcia Mahiques és president d’aquesta societat des del març del 2005, on és fundador i director d’IMAGO. Revista de Emblemática y Cultura Visual, editada tant en format imprès com digital per la Universitat de València. Així mateix, ha estat director de la col·lecció «Anejos» d’aquesta revista, editada també per la Universitat de València.
  Els estudis sobre emblemàtica van facilitar la seva dedicació a la iconografia en un sentit més general, gràcies sobretot al requerit maneig de fonts literàries, que va servir per a bastir estudis iconogràfics en un sentit més ampli. A part de la investigació de les fonts literàries, l’enfocament diacrònic d’aquests estudis ha estat també fonamental. Cal tenir en compte que conceptes com ara els de «pervivència» de les imatges, o bé «continuïtat i variació» formen part de la tradició iconològica des dels estudis de Warburg i Saxl. Dins aquesta trajectòria, va emprendre estudis com el llibre La Adoración de los Magos. Imagen de la Epifanía en el arte de la antigüedad (Vitòria, Ephialte, 1992), en el qual ja delinea els aspectes metodològics bàsics sobre els quals seguirà aprofundint en recerques i projectes posteriors. La qüestió metodològica ha estat també un aspecte fonamental entre les seves preocupacions. Ja des de l’ocupació amb l’emblemàtica, li va preocupar encaixar aquesta mena d’estudis en el si de la tradició de la iconologia, i aquesta reflexió en l’àmbit de la teoria de l’art la va estendre més endavant a qualsevol assumpte disciplinar que li sortia al pas. La reflexió sobre el mètode va donar lloc a dues línies d’investigació: la historiografia i els problemes teòrics de mètode. Sobre la primera, va ser important l’article «Aby Warburg i la imatge astrològica. Els inicis de la iconologia» (Millars, Castelló de la Plana, 1996). La culminació de totes aquestes reflexions va donar lloc a sengles llibres: Iconografía e Iconologia. La historia del arte como historia cultural, vol. i (Madrid, Encuentro, 2008) i Iconografía e Iconologia. Cuestiones de método, vol. ii (Madrid, Encuentro, 2009). Aquests llibres, a més, sintetitzen la seva trajectòria investigadora incloent-hi també el tercer àmbit: el patrimoni artístic, així com la metodologia docent. El primer volum presenta la configuració històrica del pensament iconològic, des de Warburg, i conforma la part historiogràfica. En el segon volum reflexiona sobre l’essencial del mètode i la seva capacitat alternativa al tradicional i hegemònic formalisme, i té en compte també específicament el paper que ha d’exercir la iconologia en el conjunt de la didàctica de la història de l’art, així com en la conservació i la restauració del patrimoni artístic.
  Dins aquest àmbit de la iconografia s’inclouen també uns projectes d’investigació finançats, on ha exercit com a investigador principal. Al mateix temps, dirigeix el grup de recerca: «APES. Imatge i Cultura», del qual formen part altres professors de la Universitat de València i de distintes universitats espanyoles. Els resultats d’aquests projectes han donat lloc a diferents publicacions i ponències en congressos. Caldria destacar «APES. Base de datos iconográfica», a Florilegio de estudios de emblemática (la Corunya, Sociedad de Cultura Valle Inclán, 2002); «El proyecto ‘Los tipos iconográficos’ y una reflexión sobre terminología en los estudios iconográficos», a Imagen y cultura (València, Biblioteca Valenciana, 2008); «La Jerusalén celeste como símbolo de la Iglesia. Su configuración durante el primer milenio», a El sueño de Eneas (Castelló de la Plana, Universitat Jaume I, 2009); així com «Imagen conceptual e imagen narrativa», ponència plenària presentada en el VII Congreso Internacional de la Sociedad Española de Emblemática (2009), publicada a Emblemática trascendente (Pamplona, Sociedad Española de Emblemática / Universidad de Navarra, 2011). Aquest grup d’investigació s’ha especialitzat en l’estudi diacrònic de la iconografia cristiana, i duu endavant el projecte «Los tipos iconográficos de la tradición cristiana», que ha donat lloc a una col·lecció que publica Ediciones Encuentro (primer volum en premsa).
  Ha combinat l’enfocament metodològic també amb l’estudi de manifestacions concretes en l’àmbit del patrimoni artístic —especialment el valencià—, en el qual s’aborden també aspectes referents a la documentació (datació i atribució, entre d’altres). En aquest sentit, seguiran estudis com ara: «Jerónimo Jacinto de Espinosa y la iconografía de san Ignacio de Loyola en la Casa Profesa de Valencia» (Archivo Español de Arte, Madrid, 1995); «Vicente Salvador Gómez y la iconografía de san Ignacio de Loyola en la Casa Profesa de Valencia» (Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar, Saragossa, 1996); «La Mare de Déu de Gràcia. Patrimoni dispers del monestir de Sant Jeroni» (La Falzia, Vernissa, 2004), estudi d’una peça escultòrica inèdita del segle xvi procedent del monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Aquesta línia d’investigació va tenir també una fita molt representativa en l’organització de la primera exposició de «La llum de les imatges», en la qual es va ocupar de la secció «Contrareforma i Barroc» (Generalitat Valenciana, València, 1999). Més recentment, ha presentat a la Universitat de Barcelona un estudi específic sobre Ribalta: «El discurs visual de Sant Vicent Ferrer a la visió d’Avinyó per Francesc Ribalta», a Cartografías visuales y arquitectónicas de la modernidad. Siglos xv-xviii (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2011). Però el més important en aquest àmbit del patrimoni artístic és la línia d’investigació desenvolupada en l’àmbit de la conservació i la restauració. En aquest sentit, va participar com a historiador integrat en un grup pluridisciplinari de la Universitat Politècnica de València, en dos projectes molt rellevants: la restauració de la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València i la restauració de les pintures de gran format de la Galeria Daurada del Palau Ducal de Gandia, projectes en els quals ha reivindicat la funció de l’historiador de l’art en aquestes comeses. Aquest afer ha propiciat publicacions, per exemple, sobre la basílica, «El cometido de la Historia del arte en la restauración de la colección pictórica de la Basílica: Criterio metodológico» i «La Virgen de los Desamparados en los siglos xvi y xvii. La historia de la Basílica comunicada por las obras de arte», tots dos capítols integrats en el mateix llibre on s’exposaven els resultats de la restauració de la pintura de cavallet, a Real Basílica de la Virgen de los Desamparados. Restauración de los fondos pictóricos y escultóricos (València, Fundación para la Restauración de la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, 2001); així com l’estudi de la cúpula en sengles articles: «La cúpula de la Basílica de la Virgen de los Desamparados de Valencia (i): el ámbito de la Gloria» (Archivo Español de Arte, Madrid, 2007), i «La cúpula de la basílica de la Virgen de los Desamparados de Valencia (iii): el ámbito alegórico» (Archivo Español de Arte, Madrid, 2007). Sobre la Galeria Daurada, «El discurso visual de la Galería dorada en el Palacio ducal de Gandia» (Gandia, Ajuntament de Gandia, 2010), i també la ponència en el congrés sobre restauració de pintures de gran format, «La Galería Dorada del Palacio ducal de Gandía como Retórica visual» (Universitat Politècnica de València, València, 2010).

Es pot completar aquesta informació a:
  — IMAGO. Revista de Emblemática y Cultura Visual



 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín