ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/12/2015

Ferrà i Perelló, Bartomeu
Palma (Mallorca Occidental), 1843 - Palma (Mallorca Occidental), 1924

Àrees de treball: Arquitectura gòtica / Art gòtic / Arquitectura renaixentista / Art renaixentista / Arquitectura barroca / Art barroc / Art del segle xviii / Arquitectura del segle xix / Art del segle xix / Arts decoratives

Bartomeu Ferrà i Perelló era fill del mestre d’obres Miquel Ferrà i Font. La seva personalitat polièdrica ja ha estat en gran part estudiada i divulgada en les seves facetes d’arquitecte i dissenyador, d’escriptor de narració curta i de teatre costumista, de fundador de la Societat Arqueològica Lul·liana i primer responsable del seu museu, i finalment d’estudiós entusiasta de l’art i l’arqueologia balears. Per tal d’entendre la peculiar posició de Ferrà en relació amb l’estudi de l’art del passat, convé no perdre de vista tres circumstàncies personals que ara rarament es troben en una mateixa persona. En primer lloc, la seva condició d’artista creador, mestre d’obres amb títol de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos de València, format en la tradició clàssica del dibuix, bon coneixedor dels ordres clàssic i alhora, per fidelitat al seu propi temps, fortament vinculat i militant amb la poètica del neogoticisme. En segon lloc, la seva vocació d’escriptor i de polemista que el duu a defensar les seves posicions artístiques també mitjançant la dedicació docent —durant un temps breu— i amb la redacció i publicació de diversos escrits relativament tardans en defensa de posicions molt concretes sobre l’ideal artístic cristià. I, en darrer lloc, la seva passió i curiositat vers l’art del passat el duen a estudiar-lo, com a primer pas i alhora fonament imprescindible, per tal de conservar-lo de manera adequada i preservar-lo per a les futures generacions. Ferrà escriu en una època en què la història de l’art no era encara definida com a disciplina acadèmica i estava situada en un àmbit més genèric anomenat «arqueologia», o a voltes «art retrospectiu», que aleshores s’estava començant a formalitzar des d’un punt de vista metodològic i instrumental.

La llista completa dels escrits relatius a les arts de Bartomeu Ferrà encara es troba incomplet, especialment de les nombroses participacions en revistes i diaris, i sobre les quals es té encara una imatge poc precisa. A Ferrà se li desperta l’interès envers l’art antic a partir de la proximitat emocional amb l’arquitectura patrícia de la ciutat de Palma. Potser el seu primer text en aquest tema fou l’article publicat el 1871, a El almanaque de El Isleño para 1872, que va titular «Las casas de Palma y sus reformas», en el qual es pot trobar ja la curiositat per les formes constructives antigues i per les tipologies morfològiques més habituals de les èpoques medievals i renaixentista i la condemna per les reformes poc respectuoses amb la tradició autòctona. És del mateix any el seu estudi monogràfic «Los baños árabes en Mallorca» (Revista Balear de Literatura, Ciencias y Artes, Palma, 1871). En aquesta revista i la seva continuadora des del 1875, el Museo Balear, Ferrà hi va fer diverses contribucions, la major part de caràcter literari. Cal esperar a la dècada dels anys vuitanta del segle xix per tal de trobar una més gran dedicació de Ferrà als estudis històrics i artístics. Aquesta intensa curiositat juvenil vers l’art va culminar en la destacada i renovadora iniciativa de l’Álbum artístico de Mallorca, publicat el 1873. En la dècada que va del 1874 al 1884 sembla que Ferrà es concentra més en el seu treball d’arquitecte i restaurador. Es presenta un balanç d’aquest treball en el fullet d’autopromoció professional Proyectos y ejecución de toda classe de objetos de arte destinados al culto por D. Bartolmé Ferrá y Perelló. Catálogo (Palma, Tipografía Católica Balear, 1884), que recull la tasca realitzada fins a aquell moment. Una nova edició ampliada d’aquest fullet va aparèixer el 1894, Proyectos y ejecución de toda classe de objetos de arte destinados al culto, arregladamente al estilo y coste que convengan, a cargo y bajo la dirección efectiva de D. Bartolomé Ferrá y Perelló (Palma, Tipografía Católica Balear, 1894), la qual especificava a la mateixa portada «Trabajo gratis para las Iglesias pobres». La publicació d’aquests dos fullets, cal interpretar-la com un intent de recuperar la presència dins el món professional, tal vegada en regressió per raó d’una competència més gran amb els nous titulats en arquitectura i per la progressiva davallada del neogòtic com a estil de moda dominant.
  Va ser a partir de la dècada de 1980 quan Ferrà es va dedicar més a les activitats arqueològiques i de recuperació patrimonial. Primer amb una sèrie d’iniciatives que van dur a la fundació, el 1881, del Museu Arqueològic Lul·lià de la Societat Arqueològica Lul·liana i, a partir d’aquesta, del Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, que va aparèixer per primer cop el gener del 1885. Aquesta és una revista molt destacada de la història cultural de Mallorca, en la qual Ferrà va ser, des del primer moment, un col·laborador actiu amb temes de recerca propis, un informador del creixement del museu, un comentarista de sortides d’interès patrimonial, un il·lustrador amb dibuixos propis i un glossador freqüent de les imatges publicades a la revista. Ja el 1885 hi va publicar una sèrie d’articles sobre les creus de terme de Mallorca, i al vol. vi (1895-1896), en va encetar una altra sobre els enteixinats dels palaus mallorquins, que va continuar al vol. viii (1899-1900), i que va concloure al vol. x (1903-1904). Ambdós estudis van ser reeditats anys després, atesa la seva vigència i utilitat. També Ferrà va usar les pàgines d’aquest butlletí (vol. iv i vol. v) per a donar més impacte a la seva posició contrària a les reformes i a la reconstrucció —arran d’un incendi— que es practicaven aleshores a l’Ajuntament de Palma, text que també va publicar com a fullet independent, Reconstrucción de la Casa Consistorial de Palma. Apuntes (Palma, Imprenta de Felipe Guasp, 1892). Una de les seves tasques més destacades va ser la de director del Museu Arqueològic Lul·lià, on va aplegar peces arqueològiques i artístiques. Un moment d’especial consolidació del museu va ser la seva presentació parcial a Barcelona, dins el gran esdeveniment que va ser l’Exposició Universal del 1888. Ferrà va dissenyar un moble aparador, i en va controlar el muntatge. Com a arqueòleg expert en èpoques prehistòriques, cal recordar la notable descoberta i publicació (Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, 1895) dels caps de bou de bronze trobats al terme de Costitx, que no van despertar cap interès per part de les institucions illenques de l’època, i que davant del perill d’exportació, van ser finalment adquirits per l’Estat, i ara són al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Però la seva curiositat vers peces similars ja venia de molt abans i així es veu a l’Álbum artístico, i a altres notícies del Butlletí. La seva expertesa va ser reconeguda per José Ramón Mélida, el qual li va demanar un estudi de totes les peces aleshores conegudes d’aquesta tipologia, que va publicar el 1901 a la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos de Madrid. Les contribucions de Bartomeu Ferrà al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana van disminuir a partir del 1900 i ja gairebé van desaparèixer a partir del vol. xiii, publicat el 1911.
  Al marge del treball com a estudiós de l’art antic, cal citar també dues aportacions seves de caràcter més tècnic i doctrinal. La primera és un estudi sobre els cementiris, El cementerio católico. Memoria redactada por Bartolomé Ferrá y Perelló; leída y aprobada como desarrollo del tema v de la sección I presidida por el cardenal Sans y Forés en el Cuarto Congreso Católico Nacional, Tarraconense de 1894, y en cuya Crónica mereció los honores de la inserción (Palma, Tipografía Católica Balear, 1895), en el qual es defensa especialment el seu projecte d’ampliació i reforma del cementiri de Palma. La segona és un fullet en què es fa una reflexió sobre les formes tipològiques més escaients per als objectes de culte, Arte litúrgico cristiano. Memoria en forma de apuntes y observaciones por D. Bartolomé Ferrá y Perelló (Palma, Imprenta de las Hijas de J. Colomar, 1899). Com demostra aquest darrer escrit, la posició de Ferrà en relació amb l’art religiós és clarament conservadora, però no va ser un home gens tancat a les novetats quan les creia justificades. Per això el 1905 va fer una defensa pública de la intervenció de Gaudí a la Seu de Mallorca des de les pàgines de la revista generalista de gran tiratge, Ilustració Catalana: «Restauració de la Seu de Mallorca. Carta oberta a n’en Plàcit Aguiló. Barcelona» (Ilustració Catalana, Barcelona, 8 gener 1905). En aquest escrit es diu, entre altres coses: «Han passat dos novembres desde qu’us vaig manifestar l’entusiasme que m’havia produhit el gran progecte d’en Gaudí per reposar en sos respectius llochs l’altar major y’l Chor de la Seu de Palma, a proposta del nostre Bisbe. […] Jo, honrat per en Gaudí ab les esplicacions de son ideal, en vaig quedar contentíssim y frissós de veure si, com a profeta de fora Mallorca, tindria la sort de realisarlo, vencent els obstacles que aquí solen inutilisar les més nobles iniciatives. […]. Veniu i veureu com tot lo antich s’ha restablert ab ple conexement de la sagrada litúrgia agermanada ab l’art cristià fill de les inspiracions dels sigles xiii y xiv, sens que deixi d’acomodarse a les costums y circunstancials necessitats dels temps que corren. […] Crech que’ls mallorquins estimadors dels nostros gloriosos monuments hem de dar l’enhorabona de cor al nostre Bisbe y a n’en Gaudí. En venir a Mallorca amich Plácit, me dareu rahó, ja que tants d’aficionats compatricis no’s convencen de que l’arquitectura religiosa està fora del alcans d’aquells qui entre nosaltres la profanan.» Aquesta llarga citació és prou explícita i demostra el bon criteri de Ferrà davant l’obra excepcional de Gaudí que, com és sabut, no es va lliurar d’obertes i explícites incomprensions.
  També cal destacar la publicació Álbum artístico de Mallorca la qual es va iniciar el 1873, quan el seu autor tenia només trenta anys, i va ser també molt primerenca si es mira des del punt de vista de la història de l’estudi i la valoració de les arts del passat a Mallorca. El llibre presenta cinquanta obres d’art mitjançant fotografies originals del fotògraf francès establert a Palma des del 1855, Jules Virenque (Montpeller, 1824 - Palma, 1876), amb un comentari per a cada una de les peces. L’Álbum no pretén ni pot ser, per la seva mateixa estructura de gènere, una primera història de les arts plàstiques antigues de Mallorca, ja que va ser concebut com una mena de succedani peculiar d’una inviable exposició d’art retrospectiu. El volum es configura mitjançant la tria i la reproducció fotogràfica de cinquanta peces destacades del patrimoni moble mallorquí, a partir de les quals Ferrà intenta fer una antologia dels tresors artístics més destacats de l’illa, amb el benentès que queden fora els conjunts monumentals i arquitectònics i els paratges pintorescos i naturals.
  Ferrà era conscient que el criteri de selecció de les peces a presentar era un tema cabdal, ja que volia oferir un conjunt representatiu de l’evolució de les arts en les diverses especialitats, i per això busca la màxima exhaustivitat i alhora un ponderat equilibri en la tria. L’ordre de presentació de les peces a l’Álbum no segueix cap ordre aparent, ni cronològic ni tampoc per especialitats artístiques, que són molt variades. Tot i que s’orienta cap a les obres d’art antic o d’alta època —aleshores anomenat «retrospectiu»—, Ferrà no exclou del seu recull creacions del seu mateix segle, i algunes fins i tot d’artistes de la seva generació. La tria realitzada d’aquestes cinquanta peces sobta per la seva amplitud, hi figuren gairebé totes les especialitats artístiques i de totes les èpoques. Les coses que falten, com ara l’escultura d’època barroca o els tapissos, responen a un criteri de gust del seu temps que, com és sabut, blasmava aquesta estètica, mentre que altres absències, com ara les arts del ferro, del cuir, o els teixits antics i la indumentària, simplement no hi figuren perquè l’apreciació i el col·leccionisme d’aquestes peces només es va consolidar a Catalunya i a les Illes una mica després, a partir de la dècada de 1880. Una altra qüestió que també sorprèn del recull és el fet que totes les peces escollides són de col·leccions particulars. Això segurament és així a causa de la feblesa i gairebé inexistència de museus a Mallorca, ja que en aquell temps el Museo Provincial de Bellas Artes, creat el 1836, va tenir entre els anys 1856 i 1886 la seva seu en l’antiga biblioteca del convent de Sant Francesc de Palma, i no anava gaire més enllà d’un magatzem de pintura. El gest de Ferrà de no incloure a l’Álbum peces del museu provincial era una manera de fer evident de manera polèmica que els tresors artístics de l’illa també eren en molts altres llocs i que calia donar-los a conèixer i preservar-los. Ara bé, tampoc no es pot descartar la circumstància que Ferrà no fos autoritzat a fotografiar cap peça del museu i que, per tant, aquesta circumstància d’un recull de peces de particulars fos forçada i inevitable.
  Ferrà va fer una tria de peces carregada d’intenció i sentit. Aquest és el primer repte intel·lectual que va haver d’abordar en el seu projecte, mentre que el segon repte —i no menys important— és el del comentari que calia redactar per a cada una de les peces reproduïdes a l’Álbum. És en aquest punt on Ferrà ocupa una posició clarament primerenca i fundacional dins la literatura artística hispànica. Cap dels textos anteriors relatius a les arts: tractats, biografies d’artistes, llibres de viatge, guies monumentals de ciutat, etc., han estat dedicats de manera exclusiva a fer un comentari específic d’obres d’art individuals, que a més poden ser valorades gràcies a un mètode nou, de reproducció totalment objectiu, com ara la fotografia. Es tracta d’una dimensió nova de l’antiga ekphrasis, el comentari o recreació literària d’una obra d’art. De tots els llibres d’art hispànics il·lustrats amb fotografies anteriors al de Ferrà només un presenta una estructura similar, en el qual hi ha una imatge acompanyada d’un comentari textual sobre la peça. És el repertori Tesoro de la escultura, colección fotográfica de las mejores obras existentes en el Real Museo y fuera de él, que finalment va assolir cinc volums, editats entre els anys 1862 i 1865, primer a la impremta madrilenya de J. López (carrer de Torija, 14) i després a la de Manuel Galiano, i que va ser una iniciativa del fotògraf Josep Sala i Sardà, amb textos de Manuel Ossorio y Bernard. Aquesta semblança entre el Tesoro i l’Álbum és purament formal, ja que la brevetat i el caràcter convencional i literari del text d’Osorio tenen poc a veure amb els que escriu Ferrà. El seu discurs presenta ja els trets essencials —tot i que encara primitius— del que avui s’entén com una fitxa d’un catàleg raonat. Cal recordar que en aquesta mena d’escrits és habitual intentar establir entre altres paràmetres: l’autoria de la peça, la temàtica representada en el cas de les obres figuratives, la definició de la tècnica i de les seves mides, de la procedència i la història de l’objecte, de la seva ubicació actual i del seu propietari, a més del seu estat de conservació, per tal de fer finalment una valoració crítica del seu mèrit artístic i patrimonial. A l’Álbum, aquest conjunt de dades i informacions mai no es donen d’una manera sistemàtica i completa, però sí que són normalment el substrat essencial dels textos que ofereix Bartomeu Ferrà. El volum no es pot considerar una primera i primerenca història de les arts a Mallorca, atès el seu caràcter de recull dispers de peces, però és també evident que el discurs que s’hi troba és ja, des del punt de vista metodològic, història de l’art aplicada a l’estudi de peces en concret. Res a veure amb els catàlegs inventari de les exposicions d’art retrospectiu que l’havien precedit, que no van gaire més enllà d’un simple llistat dels objectes presentats. Per tal de copsar millor la importància del recull de Ferrà, caldria un estudi més detallat que aclarís per a cada una de les obres fotografiades si es coneix la seva ubicació actual i, en cas positiu, quina és avui la seva fortuna crítica i si classificació proposada per Ferrà és acceptada en la literatura científica o no. Però fins i tot en la hipòtesi negativa i poc plausible de veure la seva tria com a purament atzarosa i arbitrària, quedaria el valor ferm de poder llegir l’Álbum com una utilíssima radiografia de la situació del col·leccionisme d’art a Mallorca en la segona meitat del segle xix. Un tema encara pendent d’estudi i per al qual aquest volum n’és —de ben segur— una font de primer nivell. En definitiva, l’Álbum artístico de Mallorca és una peça molt singular de la literatura artística hispànica, malauradament potser encara massa desconeguda. Esperem que una propera reedició serveixi per a capgirar una mica aquest oblit.
  Pel que fa a les obres i els articles que va publicar, destaquen Techos artísticos en la isla de Mallorca. Cruces de piedra (Palma, Francisco Pons, 1959); Arquitectura legal (Palma, Francisco Pons, 1959); Las casas de Palma y sus reformas (Palma, Luis Ripoll, 1979); «Bronces antiguos hallados en Mallorca» (Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1901); Instalación del Museo arqueológico luliano en la Exposición Universal de Barcelona. Catálogo de los objetos que contiene, acopiados y distribuidos por su director D. Bartolomé Ferrá y Perelló (Palma, Establecimiento Tipográfico de la Viuda e Hijos de Pedro J. Gelabert, 1888), i Ciutat ha seixanta anys (Palma, Miquel Font, 1996).

Bibliografia sobre Bartomeu Ferrà i Perelló: Caterina Cantarellas, «Bartolomé Ferrá y el neogótico en Mallorca» (Mayurqa, Palma, núm. 9, 1972, p. 117-137); Caterina Cantarellas, «Bartomeu Ferrà i Perelló (Palma, 1843-1924)», a La Societat Arqueológica Lul·liana. Una il·lusió que perdura (1880-2006) (Palma, Societat Arqueològica Lul·liana, 2006, p. 13-36); Guillem Rosselló Bordoy, «La Societat Arqueològica Lul·liana i la utopia d’un museu a Mallorca», a La Societat Arqueològica Lul·liana, una il·lusió que perdura (1880-2003) (Palma, Societat Arqueològica Lul·liana, 2003, p. 21-92); Catalina Cantarellas, «Los orígenes del Museo provincial de Bellas Artes de Palma (Mallorca) y sus inventarios iniciales: 1820-1850» (Ars Longa, València, núm. 21, 2012, p. 357-373), i Pere Fullana i Puigserver, Debats inconclosos. Cultura i societat a la Mallorca del vuit-cents (Palma, Hora Nova, 2006, p. 103-116).


Bonaventura Bassegoda

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín