ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/08/2015

Soler Pérez, Leopoldo
La Vila Joiosa (Marina Baixa), 4 de  juliol de 1853 - Madrid, 20 de juliol de 1929

Àrees de treball: Sociologia de l’art

Leopoldo Soler Pérez fou un humanista, interessat en multitud de disciplines que aplicà de manera transversal al seu exercici professional dins el món de les belles arts, desenvolupat durant gairebé quatre dècades a Barcelona i a Madrid, com a professor d’història de les belles arts a les escoles oficials d’aquestes ciutats.
  Alacantí de naixement, a causa de les diferents destinacions professionals del seu pare, el jurista Francisco Soler, començà la seva formació a València, i la completà a Madrid, on cursà estudis de dret que compaginà amb els de belles arts (1871-1875), i on realitzà també el curs d’història de les belles arts que impartia l’Escola de Diplomatura. El seu germà, el catedràtic de dret Eduardo Soler Pérez (1845-1907), fou una figura cabdal a la vida de Leopoldo; a través d’ell s’imbuí de la doctrina de la Institució Lliure d’Ensenyament (1876-1936), de la qual Eduardo fou membre fundador, i Leopoldo, alumne, on rebé també la influència de Francisco Giner de los Ríos i de Manuel Bartolomé de Cossío, entre d’altres. En aquest ambient acabà els estudis i es dedicà durant un breu període a l’advocacia, que abandonà de seguida per entrar a impartir classes d’història de les belles arts a l’Escola d’Institutrius de l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer de Madrid, on treballava el seu germà.
  L’any 1886 guanyà les oposicions per cobrir la vacant existent en l’assignatura de Teoria i història de les belles arts de l’Escola Oficial de Belles Arts i d’Arts i Oficis de Barcelona, després d’uns anys d’intensa preparació, en els quals, acompanyat del seu germà, realitzà els anomenats «Viatges artístics», per tal d’aprendre del contacte directe amb les obres d’art —viatjaren per França, Alemanya, Suïssa, Itàlia i per diverses zones d’Espanya. Dos anys després fou nomenat acadèmic de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i el 1889 acadèmic corresponent de la de San Fernando de Madrid. En aquests primers anys, s’integrà ràpidament a l’ambient artístic barceloní i, entre altres coses, participà en l’organització de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888.
  El 1900 es convertí en director interí de l’Escola de Barcelona, a causa de la malaltia d’Antoni Caba, i el nomenament oficial arribà a començaments del 1901. Aquest fet produí el rebuig d’un sector de la professió, que qualificà el nomenament com a injerència de Madrid, i acusà Soler Pérez de no tenir la formació requerida pel càrrec —tot i que ja feia catorze anys que estava integrat a l’Escola barcelonina—, polèmica que es reflectí a la premsa. Tanmateix, el període de la seva direcció es caracteritzà per la defensa aferrisada de l’Escola i per l’intent de millorar la qualitat de l’ensenyament, prioritzà la compra de materials per a les classes així com el foment de premis i beques, i introduí temporalment dues classes extraordinàries relacionades amb la història de l’art: Història de la pintura espanyola i Evolució de la pintura al segle xix.
  El febrer del 1911 deixà la direcció de l’Escola de Barcelona i renuncià a la plaça d’acadèmic de número de l’Acadèmia de Barcelona en guanyar la plaça de professor numerari d’història de les belles arts de l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat de Madrid, i es traslladà definitivament a la capital. Es jubilà l’any 1923, fet que afavorí una major vinculació amb la Institució Lliure d’Ensenyament, de la qual fou tresorer des del 1925 fins a la seva mort.
  Al llarg de la seva vida realitzà nombrosos articles relacionats amb la geografia, l’art i el patrimoni o l’etnografia, darrere dels quals es descobreix la passió de l’autor per l’excursionisme i el paisatge, i fonamentalment per la fotografia, la seva gran afició. Hi ha notícies que rebé una gran influència de Carlos de Haes, amb qui estudià el paisatge a l’Escola de Madrid, i encara que pràcticament no es coneixen pintures de la seva mà —només tres paisatges a una col·lecció particular del poble alacantí de Relleu—, aquesta es fa palesa en la seva intensa activitat com a fotògraf, mereixedora d’un profund estudi, encara pendent. Són imatges de caire documental, on mostra l’interès pel paisatge, el patrimoni i l’etnografia, que evidencien el seu concepte del viatge com a experiència estètica i els seus múltiples interessos vitals.

De fet, aquests escrits, així com un gran nombre dels que realitzà el seu germà Eduardo, foren il·lustrats amb les seves fotografies, i es publicaren en diferents revistes, com ara La Ilustración Ibérica, «Villayososa» (2 de febrer de 1895), «Vistas de Villajoyosa» (4 de març de 1895) i «Nuestros grabados. Altea. Monforte» (22 de febrer de 1896); Alrededor del Mundo, «La ciudad jugada al ajedrez (Lorca)» (22 de març de 1900), «El último drama en la iglesia. La Asunción de Elche» (15 i 22 d’agost de 1901), «Un drama medieval en la Iglesia de hoy. La Asunción de Elche» (26 de setembre de 1925), «La catedral de Barcelona» (20 de novembre de 1926), «La Mezquita, Catedral de Córdoba» (21 de maig de 1927) i «El castillo de Guadalest y sus moriscos» (3 de setembre de 1927), i La Esfera, «Azulejos religiosos» (29 de març de 1919), «El castillo de la Calahorra» (31 de juliol de 1920), «Alcoy pintoresco» (12 de març de 1921), «Trévelez. Singulares construcciones alpujarreñas» (2 de setembre de 1922), «Los castillos de Alicante. Heroismo y devoción» (4 de novembre de 1922), «Guadix, la ciudad de las cuevas» (10 de maig de 1924) i «Un arte español. Iglesias construidas por moros» (5 de juliol de 1924).
  Però els escrits que es consideren fonamentals per la seva transcendència en relació amb el pensament i l’activitat de l’autor a Catalunya són, d’una banda, el discurs que llegí a la sessió inaugural de l’Acadèmia del 1888, titulat Consideración social de la obra de arte (Barcelona, Academia Provincial de Bellas Artes de Barcelona / Imprenta Barcelonesa, 1888), en el qual qualifica l’ensenyament artístic com una de les forces fonamentals de l’educació i el progrés de la societat, i on reivindica l’amor per la natura com a part imprescindible de la formació dels homes, idees basades en els postulats de la Institució Lliure d’Ensenyament. Al text es queixa també que l’Estat només atén adequadament les escoles d’art constituïdes a la capital, i que, en definitiva, l’element estètic no és considerat com un dels fonaments educatius. I de l’altra, els textos que realitzà sobre l’escola barcelonina, «Escuela Superior de Artes e Industrias y Bellas Artes de Barcelona. Su historia y estado actual. Por Leopoldo Soler y Pérez, catedrático y director de la misma», a Universidad de Barcelona. 1909-1910 (Barcelona, Tipografía La Academia, de Serra Hermanos y Russell, 1910) i «Escuela Superior de Artes Industriales y Bellas Artes de Barcelona. Su historia y estado actual. 1775-1910», a Escuela de Artes y Oficios Artísticos y Bellas Artes. Memoria del curso de 1924 a 1925 (Barcelona, Imprenta Elzeviriana, 1925) són cabdals per a l’estudi de la història d’aquesta institució.

Bibliografia sobre Leopoldo Soler Pérez: Pablo Giménez Font, «Leopoldo Soler y Pérez: l’art i el paisatge en la fotografia», a Eduardo Soler y Pérez. Un personaje actual cien años después (Alacant, Associació Benesit, 2007), i Fernando Cortés Picó i Pablo Giménez Font, «IV. Leopoldo Soler, hermano y colaborador», a Eduardo Soler y Pérez. Un jurista en el paisaje (Alacant, Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert, 2010).

Agraïm molt especialment a l’Associació Benesit de Relleu la informació facilitada per a la realització d’aquest article.


Victoria Durá

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín