ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/08/2015

Ribas i Piera, Manuel
Barcelona, 16 de maig de 1925 - Barcelona, 14 de març de 2013

Àrees de treball: Urbanisme / Arquitectura contemporània / Historiografia

Manuel Ribas i Piera fou arquitecte, nét, fill i pare d’arquitectes, llicenciat a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) el 1950. A l’ETSAB va coincidir amb els futurs arquitectes Oriol Bohigas, Josep Martorell, Joan Busquets, Enric Llimona, Guillem Giráldez, Xavier Subias i Pedro López Íñigo, entre d’altres, tots ells autors de projectes d’edificis de nova planta que entroncarien l’arquitectura catalana de postguerra amb el moviment europeu més avantguardista. Alguns dels seus mestres, llevat de Josep Maria Jujol, amb qui va fer l’assignatura de Dibuix de còpia d’elements arquitectònics, havien estat personatges formats dins l’ideari noucentista (Eusebi Bona, Adolf Florensa, Josep F. Ràfols, Francesc de P. Nebot), i els més joves (Manuel de Solà-Morales i de Rosselló, Robert Terrades Via) el van influir de manera decisiva en l’orientació professional, que es palesaria en la seva trajectòria urbanística i arquitectònica. Tots ells van deixar entre els seus alumnes un bon record com a pedagogs i una ferma formació en història de l’art i l’arquitectura, en construcció i en urbanisme.
  L’any 1936, la família Ribas es va haver d’exiliar a causa del compromís religiós de Manuel Ribas i Casas, pare de Manuel Ribas Piera, que es va convertir en un punt de mira dels anarquistes. Van fer estada a Perpinyà, Gènova, Florència i, finalment, a Roma, ciutats on Ribas Casas, arquitecte noucentista, va aprofitar l’exili per a fer turisme cultural visitant esglésies, palaus, monuments i museus. Aquest aprenentatge juvenil li seria molt profitós al fill en estudiar la carrera d’arquitectura, i especialment les assignatures impartides per Ràfols.
  El 1951 Ribas va viatjar a Brussel·les per a ampliar estudis a l’Institut Superior Internacional d’Urbanisme Aplicat, amb el professor Gaston Bardet, i va obtenir el diploma d’urbanista. El 1952 es va incorporar al Grup R, creat un any abans amb l’objectiu de renovar l’arquitectura catalana des dels pressupòsits culturals i estètics del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), on ja figuraven José Antonio Coderch, Josep Maria Sostres, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas, Josep Martorell i Josep Pratmarsó.
  Des de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona va exercir la docència a partir del 1954, primer com a professor adjunt de l’assignatura Teoria de la composició d’edificis, i a partir del 1956 com a professor encarregat de la càtedra d’urbanística, d’on va ser nomenat catedràtic el 1967, dos anys després de doctorar-se (1965). Va fundar i va dirigir el programa de màster en arquitectura del paisatge (1984) impartit a la Universitat Politècnica de Catalunya. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1978) i acadèmic honorari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1999), i va rebre la Medalla de Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (1992) i la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya (2001). També fou membre del Laboratori Internacional d’Arquitectura i Disseny Urbà de la Universitat d’Urbino (1974-2003), i de l’Associació de Bibliòfils, pel seu interès en els llibres antics, especialment d’arquitectura i art.

Manuel Ribas es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona (1950). Les tres vies de treball que va conrear van ser l’arquitectura, l’urbanisme i el paisatgisme, aquests dos darrers entesos com una manifestació de l’art, en el mateix sentit en què ell mateix definia la tasca de Nicolau M. Rubió i Tudurí, sobre el qual va editar una monografia: Nicolau M. Rubió i Tudurí i el planejament territorial (Barcelona, Altafulla, 1995). La primera part d’aquest llibre contenia un estudi introductori de Ribas Piera mateix, on analitzava el personatge, el seu pensament i la seva dimensió com a artista, arquitecte, urbanista i paisatgista, seguit d’una compilació dels escrits de N. M. Rubió sobre el planejament territorial i el seu sentit estètic. És a dir, el petit llibre constitueix una aportació a la història de l’art i de la cultura i al culte a la bellesa des de perspectives diverses, i també a la historiografia sobre l’ordenació del territori. Com a teòric de l’urbanisme, Ribas Piera publicà nombrosos articles i alguns llibres, com ara Barcelona i la Catalunya-ciutat (Barcelona, Angle, 2004), a través del qual analitza el desenvolupament del territori català des de la socioeconomia i la política, en un necessari camí cap a l’harmonització i l’equilibri entre la tradició, la història, el creixement, el respecte a la natura, el benestar i la cultura.
  A banda d’aquests textos, potser el que més s’acosta a la historiografia de l’art català és Jardins de Catalunya (Barcelona, Edicions 62, 1991), el primer llibre de Manuel Ribas, un llibre de divulgació que volia suplir el dèficit bibliogràfic existent en la matèria. El llibre tenia dos objectius: analitzar els jardins de Catalunya des del punt de vista de la varietat tipològica i estètica i donar a conèixer aquesta branca de la història de l’art, i sensibilitzar la col·lectivitat —en paraules d’Oriol Bohigas, al pròleg— vers «el fenomen del paisatge dissenyat, és a dir, els jardins, no tan sols com un equipament usual o exigible, sinó com un fenomen de cultura». El segon capítol del llibre, de Miquel Vidal i Pla, fa una breu història de l’art dels jardins, des dels antics egipcis i romans fins als jardins contemporanis, que en complementa magníficament el contingut. De manera esporàdica, Manuel Ribas va dedicar algun article a l’arquitectura i a l’urbanisme històrics, com ara «Algunas precisiones sobre el problema del arte religioso: el arte de los artistas frente al arte del pueblo fiel» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, 3r trimestre, 1964); «Consideraciones sobre Gaudí a través de sus obras urbanísticas» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, 1r trimestre, 1966); «El primer neogòtic: del Rococó al Romanticisme, 1750-1830» (Arquitecturas Bis, Barcelona, novembre 1975), o «L’urbanista Ildefons Cerdà» (Serra d’Or, Barcelona, agost 1969).
  La tasca de Ribas Piera com a publicista i conferenciant és nombrosa, especialment en el terreny de la urbanística i fins i tot de la denúncia social, on de vegades va fer dures crítiques a determinats projectes, com ara el cas del polèmic Eurovegas, que ell va titllar de «vender la dignidad» (El País, Madrid, 16 de juliol de 2012), o del Pla Barça 2000. També va escriure sobre arquitectes com ara «Un text inèdit d’Adolf Florensa», a Adolf Florensa (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya [COAC], 1998); «Puig i Cadafalch, l’arquitecte» (Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, 2001); «En la mort de Manuel de Solà-Morales i de Rosselló» (Informació i Debat, COAC, Barcelona, gener 2004), i «Homenatge a Manuel de Solà-Morales i Rubió» (D’Ur, Barcelona, març 2012).
  D’entre les seves obres com a urbanista i com a arquitecte destaquen el Pla Provincial Urbanístic de Barcelona (1962); els plans generals urbanístics de Palma (1972), Múrcia (1977) i Tortosa (1984); el Pla Especial de la Ronda de Dalt, de Barcelona (1987); la urbanització del nucli històric de Sant Pere de Torelló (1995), encarregada pel Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona; el projecte de l’entorn monumental del monestir de Ripoll (1981); els Laboratoris Uriach, a Barcelona (carrer del Degà Bahí, 67, 1958-1961); la restauració i l’ampliació del Sindicat Agrícola de Gandesa i del santuari de la Fontcalda, també a Gandesa (1989); el parc de Vallparadís, a Terrassa (1989-2005), i el santuari de la Mare de Déu de les Neus, al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs (2008).

Bibliografia sobre Manuel Ribas i Piera: Lluís Cantallops, «Els vint-i-cinc anys de professor de M. Ribas i Piera» (Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, Barcelona, núm. 152, COAC, maig-juny 1982); Lluís Permanyer, 1838 Uriach 1988 (Barcelona, Fundació Uriach, 1988); Antoni González i Raquel Lacuesta, Barcelona, guía de arquitectura 1929-1996 (Barcelona, Gustavo Gili, 1997); Josep Emili Hernández-Cros, Arquitectura de Barcelona (Barcelona, COAC, 1990); Agàpit Borràs, «Ribes Piera i Oriol Bohigas reblen el clau» (Informació i Debat, COAC, Barcelona, març 2004); Itziar González Virós, «Manuel Ribas i Piera. Entrevista a càrrec d’Itziar González Virós» (Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, COAC, Barcelona, núm. 249, primavera 2006); Joaquim Coca, «Grup R: 55 anys després» (Informació i Debat, COAC, Barcelona, 2006), i «Muere Manuel Ribas Piera, el urbanista de la Ronda de Dalt» (El Periódico, Barcelona, 16 de març de 2013).


Raquel Lacuesta Contreras

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín