ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/08/2015

Ribas i Bertran, Marià
Mataró (Maresme), 23 de juny de 1902 - Mataró (Maresme), 11 de setembre de 1996

Àrees de treball: Art antic / Catalogació monumental / Escultura barroca

Marià Ribas i Bertran —dibuixant, arqueòleg i historiador— és la figura senyera de l’arqueologia mataronina del segle xx. Encara que resident a Mataró, el treball a Barcelona i l’amistat familiar amb Puig i Cadafalch li facilitaren el contacte amb Pere Bosch i Gimpera i els grans arqueòlegs del seu temps.
  L’ambient familiar, i després el professional, li foren propicis per a la seva vocació: era fill de Ramon Ribas, un professor de dibuix relacionat amb l’excursionisme científic, i germà de Joan Ribas, president de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró i aficionat a l’arqueologia. Es formà com a dibuixant i pintor al costat del seu pare i amplià coneixements a l’Escola d’Arts i Oficis de Mataró. Als Estudis Universitaris Catalans, Pere Bosch i Gimpera l’introduí en les tècniques científiques de l’arqueologia moderna, i als tallers del Museu d’Art de Catalunya aprengué les tècniques que el convertirien en un expert restaurador d’obres d’art.
  Ja de ben petit manifestà una curiositat inusual pel passat històric. S’interessà pel patrimoni arqueològic, artístic i monumental, del qual fou un incansable investigador i difusor; en temps de guerra tingué una actuació decisiva en la seva salvaguarda, i en temps de pau, també. Com que fou un dibuixant incansable avui podem disposar de reproduccions precises i exactes de gran part dels elements que constitueixen el patrimoni històrico-artístic local, fins i tot de molts de perduts.

És autor de més de dos-cents treballs entre llibres, opuscles i articles, escrits des de l’edat de vint anys fins a sobrepassada la norantena. Fou el primer autor a estudiar àmpliament el patrimoni artístic de la ciutat. S’ocupà de l’artesania artística: els ferros, l’argenteria, l’art del teixit, la ceràmica, l’art de la fusta, els vidres pintats, el gravat o els esgrafiats. Tractà del patrimoni religiós amb estudis sobre ermites, convents i esglésies i, particularment, sobre la basílica de Santa Maria de Mataró (1927 i 1928) i els artistes que intervingueren en la decoració i el bastiment d’aquesta: Pere Pau Montanya, Salvador Gurri o Antoni Viladomat. Era un tema recurrent en ell, ja que encara el 1979 publicà, amb la seva filla Maria Dolça, El retaule major de Santa Maria de Mataró i l’ampliació del temple (s. xvii-xviii).
  El 1919, als disset anys, ingressà com a delineant al Servei d’Arquitectura del Negociat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, a les ordres de Josep Goday; la Dictadura dissolgué aquest servei el 1923 i acomiadà tot el personal. Ribas començà a treballar com a dibuixant i delineant independent per al despatx de Josep Goday; Jeroni Martorell, responsable del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona li encarregà treballs de restauració a Sant Pere de Roda, el passeig arqueòlogic de Tarragona, el teatre romà de Sagunt, o la Llotja de Palma, i a l’any 1930 el dirigí a Eduard Toda amb qui treballà fins al 1936 al monestir de Poblet per fer-ne l’aixecament dels plànols i els gràfics interpretatius de l’arquitectura d’abans de ser destruït: en resultà una obra detallada, minuciosa i fidel, imprescindible per a la reconstrucció del monumental conjunt; aquest episodi el relatà en el seu darrer llibre, Reconstrucció de Poblet. 1930-1936 (1996).
  Al final de la dècada de 1920 girà la mirada cap a l’estudi de la prehistòria i les èpoques ibèrica i romana (1928 i 1929). En el llibre divulgatiu Origen i fets històrics de Mataró (1934) reflecteix ben clarament aquest interès pels temps més remots —estimulat ben segur pels encàrrecs que rebé de Bosch i Gimpera i Serra Ràfols que tenien en ell el més eficient col·laborador a l’hora de redactar la topografia arqueològica del Maresme central, dins el projecte Forma Conventus Tarraconensis. Col·laborà amb Agustí Duran i Sanpere en diverses excavacions de la Barcelona romana i medieval.
  No abandonà mai les prospeccions de Mataró ni la divulgació del seu passat: als anys de la República, els membres de la Secció d’Arqueologia de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró —que havien format una Brigada d’Excavacions i organitzaven «excursions arqueològiques» i «conferències artístico-arqueològiques»— tenien en Marià Ribas el més expert col·laborador; i quan promogueren la restauració de l’ermita de Sant Martí de Mata, Ribas en fou el millor assessor —i documentà els antecedents de l’ermita i el veïnat amb el seu primer llibre, Notes històriques de Mata (1933).
  Els elements d’aquesta entitat excursionista, encapçalats per Esteve Albert, fundaren, el 1947, la Secció d’Història i Arqueologia del Museu de Mataró, i Marià Ribas en fou elegit president; al cap de poc, el 1949, fou designat comissari local d’excavacions arqueològiques de Mataró. Seguí excavant a Mataró i els seus entorns i publicà El poblament d’Ilduro. Estudi arqueològic i topogràfic des dels temps prehistòrics fins a la destrucció d’Iluro (1952), que és un gran pas endavant vers el llibre del 1934.
  Amb els entusiastes col·laboradors de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró, excavà al poblat ibèric de Burriac, intervingué a Can Xammar i descobrí la sumptuosa vil·la romana de la Torre Llauder de Mataró (1961). El 1963 guanyà el Premi Iluro amb Els orígens de Mataró, una obra cabdal, científica i divulgativa alhora, que arrodoneix i completa, amb els descobriments dels últims anys, el llibre del 1952. Ja jubilat, participà en campanyes d’excavacions dirigides per Joan Maluquer de Motes i Pere de Palol en jaciments dels Països Catalans i d’Espanya. El 1973 guanyà un accèssit al Premi Iluro amb El Maresme en els primers segles del cristianisme, que aprofundeix en l’etapa romanocristiana fins a l’alta edat mitjana. Amb aquestes obres, bastides directament sobre els materials exhumats en les pròpies excavacions —i sempre il·lustrats profusament amb gravats de la seva ploma—, Marià Ribas posà uns sòlids fonaments al coneixement del passat remot i aplanà el camí a les modernes generacions d’investigadors que han vingut a rellevar-lo.
  Era membre corresponent de l’Institut Arqueològic Alemany de Berlín (1966), li atorgaren la Creu de Sant Jordi (1995) i està incorporat a la Galeria de Mataronins Il·lustres (2012).

Bibliografia sobre Marià Ribas i Bertran: Fulls (Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, Mataró, núm. 53, octubre 1995), el qual conté un resum biogràfic i la bibliografia de Marià Ribas; Pere Tió i Casas, «El retrat: Marià Ribas i Bertran» (Cingles, Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, Mataró, núm. 86, 1997); Fulls (Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, Mataró, núm. 58, abril 1997), monogràfic dedicat a Marià Ribas; L’arqueologia a Catalunya durant la República i el Franquisme (1931-1975). Actes de les Jornades d’Historiografia celebrades a Mataró el 24 i 25 d’octubre de 2002 (Mataró, Patronat Municipal de Cultura i Museu de Mataró, 2003), homenatge a Marià Ribas i Bertran en el centenari del seu naixement, i Joan Giménez Blasco i Pere Tió Casas, Premi Iluro. 50 anys d’història (Mataró, Caixa Laietana, 2009).


Pere Tió i Casas

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín