ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/08/2015

Perucho i Gutiérrez, Joan
Barcelona, 7 de novembre de 1920 - Barcelona, 28 d'octubre de 2003

Àrees de treball: Pintura del segle xx / Crítica d’art

Joan Perucho i Gutiérrez va alternar la seva professió de jutge amb les lletres, on reeixí sobretot com a novel·lista, poeta, narrador i crític d’art. Es va llicenciar en dret l’any 1941 i va guanyar les oposicions al cos judicial. A partir del 1947 va exercir la professió de jutge, si bé els seu principal interès era l’escriptura.

Com ell mateix va admetre, la seva professió era només un mitjà per a viure, de manera que va escollir jutjats rurals amb poca feina que li permetessin tenir estones lliures per a dedicar-se a l’escriptura. L’any 1947 va publicar el seu primer llibre de poemes, Sota la sang; el 1956, el primer conte fantàstic, Amb la tècnica de Lovecraft; i el 1957 s’inicià en la novel·la amb Llibre de cavalleries. Però la seva aportació més cèlebre en l’àmbit de la creació literària va ser la novel·la Les històries naturals (1960), ambientada durant la guerra carlina i que va representar la seva consagració a les lletres catalanes. Perucho va alternar la cultura catalana amb l’espanyola i esdevingué un notable bibliòfil i col·leccionista, condicions que nodririen la seva obra literària. El seu entorn cultural de referència van ser sobretot els segles xviii i xix, així com tot allò relacionat amb el món fantàstic, monstruós o esotèric. Els seus interessos literaris eren amplíssims, resultat d’una vasta erudició, de manera que va escriure sobre registres tan diversos com la gastronomia, els monstres, el còmic, la fotografia, el cinema, la botànica, els viatges, l’arquitectura o les arts gràfiques, entre d’altres. En algun d’aquests la seva tasca com a crític d’art va resultar pionera, de manera que revertia la clàssica sectorialització de la crítica d’art. Durant molts anys va col·laborar en tot tipus de publicacions, tant revistes científiques com culturals, o en mitjans de comunicació. Va escriure a Destino, El Món, Ínsula, Poesia, Ariel, Estilo, Arc Voltaic, La Vanguardia, Avui, Diari de Barcelona, El Correo Catalán, El Periódico, El País, El Noticiero Universal, Diario 16 i ABC, entre d’altres. Els seus escrits sobre art, més enllà de la seva inclassificabilitat, es drecen al voltant de diversos registres i tasques: com a historiador, com a crític, com a director editorial, com a memorialista i, a un nivell molt menor, com a poeta.
  La seva vinculació amb la crítica d’art va començar a l’època universitària, com a crític d’art de la revista del Sindicato Español Universitario Alerta. Va col·laborar amb la revista Poesia (1944-1945), editada per Josep Palau i Fabre i, a partir de l’any següent, ho faria a Ariel (1946-1951), d’on seria un dels directors rotatius, i on va publicar diversos articles sobre temes artístics. La seva primera producció literària fou la poesia i el seu interès per l’art ja es manifesta en la tria dels il·lustradors dels seus primers poemaris. El primer d’ells, Sota la sang (Barcelona, Carles Fisas, 1947), fou il·lustrat per Ramon Rogent; Aurora per vosaltres (Barcelona, Óssa Menor, 1951), per Albert Ràfols Casamada i Maria Girona, i Diana i la mar Morta (Barcelona, Atzavara, 1953), per Francesc Todó. A tots aquests els seguirien tants altres, il·lustrats per Tharrats, Tàpies i Pedragosa, entre d’altres. En els seus inicis com a crític d’art es va interessar per la més estricta modernitat, des de Dau al Set —de la qual fou un dels principals publicistes, sobretot de Ponç, Tàpies i Cuixart— fins al del surrealisme internacional. Precisament un dels seus primers articles d’art, sobre Joan Ponç, el publicà a la revista Ariel. Els seus inicis el va portar a interessar-se per les avantguardes, fins i tot per l’art pop nord-americà, però molt aviat va anar temperant les ànsies de modernitat, tal com ell mateix va reconèixer, de manera que la seva carrera va presentar, d’alguna manera, un cert paral·lelisme amb un dels seus seus principals referents, Eugeni d’Ors.
  Una de les seves grans aportacions en la crítica d’art fou la seva col·laboració setmanal a la revista Destino, que va iniciar l’any 1960 i on, durant aproximadament una desena d’anys, va tractar tota mena de temàtiques. La secció responia a un títol peculiar, «Invención y criterio de las artes», tota una declaració d’intencions en la mesura que revela una personalíssima visió de l’art i de les seves claus d’interpretació. Durant la dècada de 1960 la seva visió de l’art va esdevenir una de les plomes més influents de la crítica d’art a partir d’aquests articles. El punt de partida dels seus textos és normalment objectual, a partir de l’obra d’art, però l’impacte que aquesta li produeix és filtrat a la llum de la seva erudició i de la seva personalíssima cosmogonia. La metodologia d’aproximació evita els clixés propis d’un cientifisme que exigeix uns criteris de recerca i contrastació que el condicionen. El seu interès com a crític no radicava tant en descriure allò visible sinó en interpretar allò que anomenava «el darrere del mirall», de manera que els seus articles sobre art rarament segueixen models canònics. Sovint efectua bruscos girs a la recerca de l’efectisme o la sorpresa, de manera que un article a priori de crítica d’art podia evolucionar cap a qualsevol dels terrenys on tenia interessos. En altres casos, el gir es pot efectuar al final, amb un exabrupte de naturalesa absolutament surrealista, amb el qual cerca traslladar al lector un component de misteri. L’any 1964 va aplegar els seus articles a Destino en el recull El arte en las artes (Barcelona, Danae, 1964), que anys després publicaria en versió catalana amb el títol Una semàntica visual (Esplugues de Llobregat, Plaza & Janés, 1986). En aquests textos es va ocupar de temes tan diversos com ara la pintura, l’escultura, l’arquitectura, el disseny industrial, el disseny gràfic o la fotografia, entre d’altres. Els anys següents va publicar altres recopilacions d’articles d’art, entre les quals destaca La cultura y el mundo visual (Barcelona, Tàber, 1968), que també seria publicat anys després en versió catalana amb el títol de Cultura i imatge (Barcelona, Destino, 1990). La llista de disciplines i artistes dels quals es va ocupar és amplíssima, tant en l’àmbit nacional com internacional. Les aproximacions més profundes les va fer a Miró o Gaudí, però també a Tàpies, Cuixart, Dalí, Tharrats, Sunyer, Mercadé, Clavé, Millares i Hernández Pijoan, entre d’altres. Pel que fa als escultors es va ocupar de Subirachs, Fenosa o Chillida, però també de fotògrafs, arquitectes i dissenyadors, entre d’altres. En l’àmbit internacional, va escriure sobre Fautrier, Rauschenberg, Tobey, Moore, Cézanne, Fontana, Van Gogh i Picasso, entre d’altres.
  De fet, la seva més gran aportació a la historigrafia de l’art no només la va fer des de l’escriptura, sinó des de la direcció d’una de les col·leccions d’art més destacades i infuents de l’art català, la «Biblioteca de Arte Hispánico», editada per l’editorial Polígrafa. Perucho en fou director, així com autor d’un parell de volums dedicats a dos dels seus artistes de referència. L’any 1968 va publicar Gaudí. Una arquitectura de anticipación (edició en espanyol, francès, anglès i alemany), del qual fou coautor amb Leopoldo Pomés. El mateix any va publicar el volum Joan Miró y Cataluña (l’any següent en edició catalana), dedicat a un dels seus artistes predilectes, al qual també va dedicar diversos articles i publicacions. Al marge del volum de Polígrafa, també va col·laborar amb ell en un parell de llibres d’artista, concretament Àlbum 19 (Barcelona, Sala Gaspar, 1963) i Miró. Les essències de la terra (Barcelona, Polígrafa, 1968). Els títols que es van editar sota la seva direcció a la «Biblioteca de Arte Hispánico» han esdevingut fonts destacades de la historiografia catalana, dedicats a artistes com ara Nonell, Manolo o Picasso, entre d’altres. En el terreny editorial, també cal destacar la seva tasca com a director literari de l’editorial Tàber, creada l’any 1967. Al marge d’altres temes, com ara la gastronomia o l’erotisme, dins d’aquesta editorial va editar col·leccions cèlebres com ara «Grandes Dibujantes», amb volums dedicats a revistes com Papitu, o a artistes com Humbert, Aragay o Labarta, entre d’altres.
  L’any 1980 va demanar l’excedència com a jutge i va continuar col·laborant en diverses publicacions alhora que va augmentar el seu reconeixement públic com a escriptor. Malgrat que ja hi havia col·laborat anteriorment, l’any 1999 va iniciar a La Vanguardia la secció «El arquero dubitativo», on va escriure fins a l’any 2003. Els seus articles, sovint sobre temes artístics, van ser recollits al recull homònim editat pòstumament (Barcelona, March, 2005). La seva repercussió pública va facilitar que li publiquessin diverses recopilacions que incloïen textos artístics, algunes en versió catalana, tal com ja s’ha indicat anteriorment. També li van publicar Els miralls (Barcelona, La Magrana, 1986), on aplega articles sobre disciplines artístiques diverses però destaquen els dedicats a artistes, tant nacionals (Calsina, Pidelaserra o Sunyer) com internacionals (Bonnard, Morandi, Degas o Caravaggio). Diversos articles de crítica d’art escrits entre els anys 1943 i 1947 li van ser publicats l’any 1994 amb el títol El palco. Dietario lírico de un crítico de arte. 1943-1947 (Madrid, Ediciones Libertarias, 1994). Mereix una menció a part la seva relació amb Picasso, a qui va visitar en una ocasió al sud de França. De fet fou Perucho qui va animar i va acompanyar Palau i Fabre a visitar Horta de Sant Joan, que el primer coneixia perfectament gràcies a la seva feina de jutge a les terres del sud, especialment a Gandesa. D’aquest interès per Picasso, en va sorgir el llibre Picasso, el cubisme i Horta de Sant Joan (Barcelona, Columna, 1995). Aquest volum té la virtualitat de ser un primer intent de compilació de l’obra realitzada per Picasso a Horta de Sant Joan durant les dues estades que hi va realitzar.
  Un altre gènere des d’on va abocar la seva visió de l’art fou el memorialisme, filtrat per tota la seva obra, però explícit en un parell de publicacions. Una d’aquestes és un llibre atípic on empra com a material literari el seu referent pel que fa a la crítica d’art, Eugeni d’Ors. Es tracta de Dietario apócrifo de Octavio de Romeu (Barcelona, Destino, 1985), en el qual a partir d’un dels pseudònims d’Eugeni d’Ors, planteja una mena de mistificació Ors-Perucho en la qual es fa del tot evident la seva admiració. També inclou referències a temes artístics a les seves memòries, Els jardins de la malenconia. Memòries (Barcelona, Edicions 62, 1992). Destaquen també diversos textos dedicats a col·leccionistes com ara Joan Prats o Frederic Marès (el segon és protagonista del text «Els jardins de l’Acadèmia», 1993), ja que era una de les seves passions. De fet, va confegir una col·lecció, a la manera de gabinet de curiositats, que reproduïa el seu particular microcosmos, que incloïa una apreciable pinacoteca. L’edició de la seva obra completa consta de vuit volums i el setè conté la crítica d’art (Barcelona, Edicions 62, 1993). L’any 1998 el Centre d’Art Santa Mònica li va dedicar l’exposició monogràfica El món de Joan Perucho. L’art de tancar els ulls (Barcelona, Lunwerg / Departament de Cultura, 1998). Joan Perucho, com a crític d’art, fou un autèntic heterodox que gaudia fonent i confonent els marges entre allò real i allò fictici, i en aquest sentit ha estat un dels crítics més singulars de la segona meitat del segle xx. La seva contribució parteix d’una gran erudició que, paradoxalment, no estableix apriorismes ni jerarquies sobre el fet artístic, i tracta des de la cultura popular més modesta fins a les manifestacions més refinades i elitistes.

Bibliografia sobre Joan Perucho i Gutiérrez: Àlex Broch, La literatura catalana dels anys vuitanta (Barcelona, Edicions 62, 1991); Rosa Cabré (cur.), Joan Perucho o la mirada darrere del mirall (Vic, Eumo, 1998); Julià Guillamon (cur.), El món de Joan Perucho. L’art de tancar els ulls (Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1998); J. M. García Ferrer, Martí Rom, Joan Perucho (Barcelona, Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, 1991); Carles Geli i J. M. Huertas Clavería, Las tres vidas de Destino (Barcelona, Anagrama, 1991); Joan Perucho. Crítica d’art, vol. vii (Barcelona, Edicions 62, 1993); Julià Guillamon, Joan Perucho i la literatura fantàstica (Barcelona, Edicions 62, 1989); Pere Molas, Eulàlia Duran i Josep Massot (dir.), Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de les Bones Lletres (Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres i Fundació Noguera, 2012, p. 314), i Carlos Pujol, Juan Perucho. El mágico prodigioso (Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 1986).


Eduard Vallès

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín