ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/08/2015

Gaya Nuño, Juan Antonio
Tardelcuende (Sòria, Castella i Lleó), 29 de gener de 1913 - Madrid, 6 de juliol de 1976

Àrees de treball: Arquitectura romànica / Escultura romànica / Pintura barroca / Art del segle xix / Art del segle xx / Museografia / Teoria de l’art / Sociologia de l’art / Crítica d’art / Historiografia

Juan Antonio Gaya Nuño fou historiador de l’art, crític d’art i narrador. Es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat Complutense de Madrid el 1931 i llegí la tesi doctoral el 1935 sobre el romànic a la província de Sòria. El seu pare, un metge republicà, fou afusellat pels franquistes durant la Guerra Civil, i ell esdevingué combatent voluntari que arribà a oficial, cosa que li valdria un consell de guerra i presó a la fi del conflicte, i no obtingué la llibertat condicional fins al 1943. El 1937, en plena guerra, s’havia casat amb Concha de Marco, llicenciada en ciències naturals, que seria professora visitant a la Universitat de Puerto Rico i traductora i escriptora en diverses vessants, en particular la poesia. Ell, represaliat i inhabilitat per exercir en la funció pública, hagué de renunciar a la universitat, que era la seva vocació.

Temps després Josep Gudiol l’acollí a Barcelona, on treballà per tal d’ampliar el fons fotogràfic de l’Institut Amatller d’Art Hispànic creat per Gudiol, que també li conferí la gerència de les Galerias Layetanas, entre els anys 1947 i 1952, punt de referència de la recuperació de l’art de recerca a Barcelona en els primers anys del franquisme. Gaya, originàriament medievalista, s’atansà així a la contemporaneïtat i a la crítica d’art. També treballà per a les editorials Aries —hi redactà diverses guies artístiques d’Espanya— i Plus Ultra, en col·leccions dirigides per Gudiol; i a «Ars Hispaniae», una col·lecció ideada i dirigida també per Gudiol, publicà els volums Arquitectura y escultura románicas, juntament amb el mateix Gudiol (Madrid, Plus-Ultra, 1948), Arte del siglo xix (Madrid, Plus-Ultra, 1966) —explícita reivindicació d’un segle que s’havia amagat «como un pasado enfermo, como una dolencia vieja o como una vejez arrinconable»— i Arte del siglo xx (Madrid, Plus-Ultra, 1977). En la seva etapa catalana esdevingué col·laborador habitual del Diario de Barcelona. A causa d’una profunda discrepància amb Gudiol abandonà Barcelona i s’instal·là una altra volta a Madrid, on es concentrà en la recerca i l’escriptura.
  El seu perfil com a historiador i crític d’art inclou una àmplia cultura humanística i interessos literaris, rigor acadèmic, curiositat i un concepte d’art molt ampli. Tot i que exercí la direcció de cursos a la Universitat Menéndez Pelayo de Santander, fou vicepresident de l’Asociación Española de Críticos de Arte, i esdevingué professor convidat de la Universitat de Río Piedras a Puerto Rico en el curs 1962-1963 i a la Universitat de Michigan també el 1963, la seva carrera transcorregué principalment al marge del món acadèmic oficial, i lligada preferentment al món editorial, on aconseguí trobar plataformes per a desenvolupar la seva tasca de síntesi però també en bona part de recerca, cosa que el portà a ser un dels historiadors i crítics d’art espanyols de més projecció, i és que la seva proximitat a l’art contemporani l’encaminà també cap a la crítica, amb una actitud equilibradament eclèctica: valorava les avantguardes sense proscriure les tendències evolutives.
  Té una obra pluridisciplinària —de setanta llibres i més de set-cents articles i col·laboracions a la premsa— vasta i rigorosa, a estones apassionadament crítica, de la qual es pot subratllar El Románico en la provincia de Soria (Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Diego Velázquez, 1946); La pintura española en el medio siglo (Barcelona, Omega, 1952); Historia y guía de los museos de España (Madrid, Espasa-Calpe, 1955); Escultura española contemporánea (Madrid, Guadarrana, 1957); amb Josep Pijoan, Arte europeo de los siglos xix y xx (Madrid, Espasa-Calpe, 1967); Historia del Museo del Prado (Lleó, Everest, 1969); La pintura española del siglo xx (Madrid, Ibérico Europea de Ediciones, 1970); Francisco Gutiérrez Cossío. Vida y obra (Madrid, Ibérico Europea de Ediciones, 1973); Juan Gris (Barcelona, Polígrafa, 1974; reeditat i traduït), i Historia de la crítica de arte en España (Madrid, Ibérico Europea de Ediciones, 1975), la qual entén el terme crítica en un sentit molt ample i s’inspira en el llibre d’abast general del seu homònim Lionello Venturi. Publicà també biografies breus d’Eugenio Lucas i Zurbarán (1948), Palomino (1956), Fernando Gallego (1958), Luis de Morales (1961), Velázquez (1970), Picasso (1975) i Murillo (1988), bibliografies crítiques de Picasso (1966), Velázquez (1963) i Zurbarán (1967), i es preocupà per aspectes teòrics i sociològics de l’art en obres com ara El arte en su intimidad. Una estética de emergencia (Madrid, Aguilar, 1957) o Entendimiento del arte (Madrid, Taurus, 1959).
  Tot i això, els llibres més citats —també una iniciativa original— són aquells que fan referència al patrimoni perdut —destruït, espoliat o simplement venut— per Espanya. Es tracta d’una mena de museu virtual en que s’inventaria peça per peça el patrimoni «desaparegut» del territori espanyol: La pintura española fuera de España (Madrid, Espasa-Calpe, 1958), La arquitectura española en sus monumentos desaparecidos (Madrid, Espasa-Calpe, 1961) i Pintura europea perdida por España. De Van Eyck a Tiepolo (Madrid, Espasa-Calpe, 1964).
  Publicà el seu primer text de creació literària, Santero de Santurio (1953) i val a dir que, en ell, l’escriptor i l’historiador i crític d’art són indestriables. Obtingué el Premi Nacional de Literatura el 1957. Sobre temes catalans, a part dels capítols corresponents en obres d’abast espanyol, publicà monografies breus, com ara J. Clará (Barcelona, Galerías Layetanas, 1948), Salvador Dalí (Barcelona, Omega, cop. 1950), Planasdurá. Un estudio sobre su obra con 19 reproducciones (Barcelona?, 1951), Ramon Rogent (Barcelona, Sagitario, 1951), Jaime Mercadé (Madrid, Ibérico Europea de Ediciones, 1972) o Dibujos de [Manuel] Capdevila (Madrid, Ibérico Europea de Ediciones, 1975). En les seves obres de conjunt,, l’aspecte català és generalment ben tractat: així a les seves àmplies síntesis d’«Ars Hispaniae» i a La pintura española del medio siglo, l’art català hi té una presència amplíssima, normalment presentada en capítols o apartats propis, on no només es presta atenció als noms ineludibles sinó també a aquells altres que normalment no apareixerien en una tria feta amb mentalitat purament espanyola. Tanmateix a la seva excel·lent i combativa Historia de la crítica de arte en España, obra fonamental, la historiografia artística catalana és analitzada de manera molt incompleta i superficial, cosa que indica que al seu pas per Catalunya en conegué prou bé l’art però molt menys la bibliografia artística.
  Tingué una visió molt àmplia de la història de l’art. No fa distinció entre història, crònica i crítica perquè comprèn l’art com a resultat d’una tradició. La història de l’art ajuda a comprendre l’art contemporani i aquest porta elements de comprensió per a l’art del passat. Ell s’adreça a Picasso amb la mateixa actitud i el mateix mètode que a Velázquez. Val a dir que no entén la història de l’art com una activitat científica: fa preguntes, dóna raons, informa, però no fa ciència. Així s’explica que, a banda d’una passió per l’art, introdueixi una visió personal i judicis valoratius —a contracorrent i independent— que fan que les seves interpretacions d’art contemporani siguin, avui en dia, una cosa viva.
  S’ha dit amb raó que el seu objectiu era reivindicar l’art espanyol. Tot i això, ell té un concepte molt ampli d’Espanya que difereix de les lectures essencialistes del moment, a la recerca d’unes constants molt en sintonia amb el franquisme. Bé que Alexandre Cirici en els seu diari del 1948 el descriu com a reticent al català i defensor d’expressar-se en espanyol a Catalunya perquè «és el més natural!». A El arte español en sus estilos y formas (1950) expressa la impossibilitat de definir un estil espanyol, atesa la dimensió multiforme i polièdrica d’Espanya. Així, en els seus estudis sobre l’art i la crítica del segle xx, apunta un sistema i uns referents a Catalunya, ni millors ni pitjors, que els de la resta de la península, simplement diferents.

Bibliografia sobre Juan Antonio Gaya Nuño: Enciclopedia biográfica española (Barcelona, J. M. Massó, 1955, p. 271); José María Martínez Laseca i Ignacio del Río Chicote, Gaya Nuño y su tiempo. Literatura y arte (Salamanca, Junta de Castilla y León, 1987); Francisco Calvo Serraller (dir.), Enciclopedia del arte español el siglo xx, vol. ii, El contexto (Madrid, Mondadori, 1992, p. 206-207); diversos autors, Legado bibliográfico Juan Antonio Gaya Nuño. Obra del autor. Catálogo (Sòria, Caja Salamanca y Soria, 1994); diversos autors, Catálogo legado pictórico Juan Antonio Gaya Nuño (Sòria, Caja Salamanca y Soria, 1994); Concha G. De Marco, José María Martínez Laseca i Ignacio del Río Chicote, Juan Antonio Gaya Nuño, entre el espectador y el arte (Sòria, Caja Soria 1994); Gonzalo M. Borrás Gualis, Ana Reyes Pacios Lozano, Gonzalo Pasamar Alzuria i Ignacio Peiró Martín, Diccionario Akal de historiadores españoles contemporáneos (Madrid, Akal, 2002); Diccionario de historiadores españoles del arte (1840-1980) (Madrid, Cátedra, 2006, p. 161-163); Carmelo Romero, José M. Martínez Laseca, Marcos Molinero (et al.), Gaya Nuño. Cien años. 1913-2013 (Sòria Soria Edita, 2013), i Alexandre Cirici Pellicer, Diari d’un funàmbul (Barcelona, Comanegra / Ajuntament de Barcelona, 2014).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Gaya Nuño (pàgina personal)
  — Centro Cultural Gaya Nuño


Francesc Fontbona i Jaume Vidal Oliveras

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín