ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/08/2015

Ainaud de Lasarte, Joan
Barcelona, 25 de març de 1919 - Barcelona, 5 de novembre de 1995

Àrees de treball: Art romànic / Art gòtic / Art renaixentista / Art barroc / Gravat / Museografia

Joan Ainaud de Lasarte, referent fonamental de la museografia i la història de l’art a Catalunya en la segona meitat del segle xx, nasqué a Sarrià —incorporat a Barcelona el 1921—, fill del dibuixant i destacat pedagog Manuel Ainaud i Sànchez (1885-1932) i germà de l’historiador, polític i promotor cultural Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012). Joan Ainaud cresqué en un entorn familiar i ciutadà impregnat d’inquietuds artístiques, culturals i polítiques, i integrat en els sectors més actius i compromesos de la societat catalana de l’època. Estudià a la Mútua Escolar Blanquerna i a l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, i començà la llicenciatura d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona el curs 1937-1938, en plena Guerra Civil. Universitari singular pel seu decantament precoç a l’erudició historicoartística, en paral·lel a les aules freqüentà el seminari sobre pintura i art medievals organitzat per Agustí Duran i Sanpere (1887-1975) a la Casa de l’Ardiaca, bé que la mobilització bèl·lica, l’abril del 1938, l’obligà a interrompre els estudis. En el marc del seminari de Duran i Sanpere, Ainaud i el seu company de curs Frederic-Pau Verrié, un altre universitari singular i en la mateixa sintonia, emprengueren una recerca sobre la pintura gòtica de la catedral de Barcelona —que ja no deixaren fins a enllestir-la, el 1942; el treball, tothora inèdit, està dipositat a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona. El curs 1939-1940, a la fi de la guerra, recomençà la llicenciatura de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i la conclogué el juny del 1943. Obtingué el doctorat d’història el 1955, a Madrid, amb una tesi sobre les relacions comercials i culturals de Francesco Datini de Prato amb Catalunya, que ha restat inèdita.
  El 1941 ingressà com a catalogador als serveis tècnics dels museus d’art de Barcelona, el 19 de novembre de 1943 guanyà el concurs de director del Museu d’Art Modern i el 9 de març de 1948 el de director general dels Museus d’Art de Barcelona —el lloc ocupat per Joaquim Folch i Torres fins al final de la Guerra Civil, i del 1940 al 1947, per Xavier de Salas Bosch. Aquest càrrec, que Joan Ainaud cobriria al llarg de trenta-set anys, implicava d’entrada la direcció del Museu d’Art de Catalunya, aleshores instal·lat en dues seus: les seccions des del romànic fins al Barroc al Palau Nacional de Montjuïc i la del Museu d’Art Modern a l’antic arsenal de la Ciutadella —inaugurat el 1945 en espais del Parlament de Catalunya, suprimit pel règim franquista.

De bon principi, Ainaud impulsà amb força dues eines bàsiques per a la recerca històrico-artística ja endegades pel seu predecessor Xavier de Salas: la biblioteca dels museus d’art —que passà de vuit mil a més de vuitanta mil títols— i la publicació de la revista Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona —transformació de l’antic Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona (1931-1937)—, que Xavier de Salas portà del 1941 al 1947 (vol. i-v) i Ainaud continuaria fins al 1968 (vol. vi-xviii), acollint-hi a vegades robustes monografies, com les de Josep M. Madurell amb allaus de documentació arxivística sobre pintura dels períodes medieval al modern, la de Cèsar Martinell sobre l’escultor Lluís Bonifàs, la de Santiago Alcolea Gil sobre pintura catalana del segle xviii, la d’Aurora Casanovas Puig amb la catalogació dels gravats de la biblioteca d’El Escorial o la de Sílvia Llonch sobre pintura italogòtica valenciana. De fet, els Anales es convertí en la publicació principal del període que registrava els avenços de la recerca i l’evolució dels coneixements sobre l’art català, alhora que era la font privilegiada per a difondre les activitats dels museus d’art i el pols de les exposicions i publicacions artístiques més destacades del país.
  Des del primer moment Ainaud també promogué la projecció internacional del Museu d’Art de Catalunya —sobretot de l’art medieval català, i en particular de la pintura romànica—, l’incorporà al Consell Internacional de Museus (ICOM) ja el 1949 i el connectà a l’Institut Internacional de Conservació. Simètricament, vetllà de forma metòdica i constant per l’ampliació dels seus fons, fomentant adquisicions i donacions d’obres i de conjunts. El 1950 s’adquiriren a Julio Muñoz Ramonet les peces romàniques de l’antiga col·lecció de Ròmul Bosch i Catarineu —dipositades al Museu el 1934—, i el 1956 la col·lecció de Maties Muntadas, que enriquí considerablement les seccions d’art gòtic. El 1950 ingressà el llegat d’Apel·les Mestres, el 1958 el de Santiago Espona, el 1959 el de Domènec Teixidó, el 1970 el de Bertrand, el 1976 el de Fontana i el 1982 la donació Prats i Tomàs, entre d’altres. S’ha d’esmentar igualment l’ingrés de peces rellevants, per exemple les taules del retaule dels Revenedors de Jaume Huguet, les del retaule de Vinaixa de Bernat Martorell, els fragments de Sant Pere d’Àger (1958), l’absis de Marmellar i el frontal de Gréixer (1964), o diversos lots de dibuixos i pintures de Marià Fortuny, entre d’altres. A més, del 1960 al 1968 Ainaud promogué, en col·laboració amb altres museus i institucions, campanyes sistemàtiques de recerca en els llocs de procedència de les pintures romàniques, recuperà nous materials i els afegí en part als del Museu en benefici d’un coneixement més profund dels conjunts —així, els nous fragments de Sigena, Isavarre, Surb, Mur, Santa Maria i Sant Climent de Taüll, Sant Pere del Burgal, Sorpe, Ginestarre i Sant Joan de Boí, entre d’altres. En la mateixa línia, cal esmentar la recuperació i la incorporació al Museu de les restes de pintures murals i de sostres de palaus del segle xiii del carrer Montcada i del carrer dels Lledó de Barcelona.
  Com a director general dels museus d’art, Ainaud intervingué el 1955 en l’exhibició a Barcelona del llegat Cambó (1947) —successivament instal·lat al palau de la Virreina (1956) i al palau de Pedralbes (1986)—, però, en aquest període, organitzà l’exposició més important del Museu i de major impacte internacional, que comptava amb el patrocini del Consell d’Europa, el 1961: estigué dedicada a l’art romànic català i europeu dels segles xi al xiii i se celebrà conjuntament a Barcelona i a Santiago de Compostel·la. L’estudi conduït arran de l’exposició es materialitzà en un catàleg extens i d’alt nivell científic, que redactà en una part determinant i es convertí de seguida en obra de referència, sobretot per a l’art romànic català. Tingueren una significació cultural semblant les exposicions dedicades al Modernisme català, tant l’empresa el 1964 a Barcelona —amb un copiós aplec d’arts aplicades— com la més àmplia celebrada el 1969 a Barcelona i a Madrid, «El Modernismo en España», una mostra d’influència decisiva per al reconeixement intel·lectual i el prestigi ciutadà que en endavant obtindria l’art modernista. Organitzà encara una altra exposició sobre un enter període artístic, «El Renaixement a Catalunya: l’art», presentada el 1983 a la Fundació Joan Miró; potser d’extensió limitada, però d’un considerable relleu historiogràfic, ja que per primera vegada es plantejava al gran públic la qüestió de l’art català a l’època del Renaixement. S’ocupà igualment d’exposicions de caràcter monogràfic que responien al seu enorme bagatge personal de coneixements, reflectits als mateixos catàlegs de l’exposició o en escrits paral·lels, alhora que responien a programes de les activitats inherents al seu càrrec. Així, entre d’altres, caldria destacar la mostra sobre Francesc Pujols i els artistes coetanis, del 1966; la gran exposició monogràfica de Xavier Nogués, del 1967; la retrospectiva dedicada a Joan Miró, del 1968-1969 —«la més important i completa» organitzada fins al moment, segons el testimoni del mateix Miró—; la formidable mostra dedicada a Marià Fortuny l’any 1974, en ocasió del centenari de la seva mort; i l’exposició «Picasso i Barcelona», del 1981, celebrada a Barcelona i a Madrid per tal de commemorar el centenari del pintor.
  També com a director general dels museus d’art de Barcelona, intervingué de manera substancial, si no determinant, en la constitució efectiva del Museu Picasso (1960-1963) —i en la successiva ampliació de les seves col·leccions, impulsada pel pioner estudi d’Ainaud mateix sobre el jove Picasso—, del Museu de Ceràmica (1966), de la Fundació Joan Miró (1971) i del Museu Tèxtil i de la Indumentària. Aquest darrer Museu, que instal·lava en un palau del carrer Montcada la col·lecció «Rocamora», el 2014 es desplaçà de nou, juntament amb el Museu de Ceràmica i les col·leccions d’arts decoratives i d’arts gràfiques, al flamant Museu del Disseny de Barcelona, que té la seu a l’edifici de nova planta Disseny Hub Barcelona de la plaça de les Glòries.
  La museografia de l’exposició permanent de les col·leccions del Museu d’Art de Catalunya al Palau Nacional de Montjuïc preocupà Joan Ainaud segurament des que arribà a la direcció, el 1948, tant per problemes d’obres específiques o de conjunts i per les precàries condicions materials d’exhibició d’algunes peces, com per qüestions relacionades amb el recorregut expositiu i la presentació de les obres —com per la dubtosa idoneïtat del mateix edifici de l’Exposició del 1929, immens i atrotinat, per resoldre la funció museística que tenia assignada. En tot cas, la manera d’allotjar i mostrar satisfactòriament les col·leccions fou objecte d’anàlisis i de reflexions molt directes i prolongades almenys des de la preparació de l’exposició d’art romànic del 1961 i de la confecció del seu catàleg. El bagatge d’experiències acumulat li permeté abordar l’empresa d’una nova presentació museística i, en primer lloc, la reordenació a fons del recorregut de la secció d’art romànic, que inaugurà el 1973 flanquejant-la amb un eloqüent catàleg explicatiu. La nova instal·lació del romànic fixada per Ainaud millorà considerablement l’heretada de Joaquim Folch i Torres —de la qual tanmateix partia— i, més endavant, ell mateix n’adaptà els criteris a la remodelació de les seccions d’art gòtic (1981) i d’art renaixentista i barroc (1985). No obstant la consistència de la reforma actuada, Ainaud sempre la considerà només provisional, perquè tenia la ferma convicció que la instal·lació adequada, global i definitiva dels fons del Museu d’Art de Catalunya era impracticable en una seu estructuralment tan deteriorada com el Palau Nacional i que calia traslladar-ne les seccions existents aleshores —les d’art romànic, gòtic, renaixentista i barroc— a un altre emplaçament ja previst: en concret, a un edifici o complex per construir de nova planta integrat al monestir de Santa Maria de Pedralbes. El lloc ja fou suggerit el 1930 per Joaquim Folch i Torres i per Francesc Cambó, i de fet s’iniciaren negociacions amb l’alcalde de Barcelona, el senyor comte de Güell, per portar-hi el Museu, però les aturà l’adveniment de la República. Els pactes signats el 29 de novembre de 1972 entre l’Ajuntament de Barcelona i la comunitat de monges clarisses de Pedralbes afavoriren la idea que el trasllat del Museu tenia bones opcions. Joan Ainaud començà a planificar-lo i preparà la instal·lació museogràfica quasi fins a l’últim moment, fins al 1985, quan el projecte fou paralitzat i descartat per l’Ajuntament —encara únic responsable del Museu. A més, molt poc abans de la seva jubilació (el març del 1986), Joan Ainaud fou substituït precipitadament del càrrec de director del Museu d’Art de Catalunya i el 1985 fou enviat al monestir de Pedralbes amb l’encàrrec oficial d’escriure una història dels museus de Barcelona. Com és prou sabut, aleshores s’encetava una cadena de fets que implicaren el tancament del Museu el 1990 i que haurien de culminar, d’una banda, en la remodelació arquitectònica radical de l’edifici del Palau Nacional de Montjuïc per fer-ne una seu idònia per a un nou Museu Nacional d’Art de Catalunya en plena reprogramació —el qual integraria a més el Museu d’Art Modern i la Biblioteca dels Museus—, però que, d’altra banda, també culminarien en uns canvis no menys radicals en la seva mateixa estructura institucional, jurídica i administrativa.
  Abans de concloure la llicenciatura universitària, Joan Ainaud i el seu company Frederic-Pau Verrié havien establert una intensa col·laboració amb Josep Gudiol Ricart (1904-1985) en les tasques de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, fundat el 1942. L’establiren —per indicació d’Agustí Duran i Sanpere a una sol·licitud de Gudiol— des del mateix inici de l’Institut i donà uns fruits formidables, el primer dels quals la publicació conjunta d’Ainaud, Gudiol i Verrié, La Ciudad de Barcelona (Catálogo Monumental de España), el 1947 —bé que l’original ja fou enllestit i tramès a l’Institut Diego Velázquez de Madrid el 1944. La colossal densitat d’informacions i de notícies de primera mà i el rigor expositiu de la catalogació —no obstant l’absència de notes— la convertiren de seguida en una obra de referència en el seu gènere i encara avui, després de setanta anys, continua essent de consulta obligada. La col·laboració s’estengué a altres treballs, com el d’Ainaud i Gudiol sobre Jaume Huguet (1948) —reiterat després per Ainaud en solitari (1955)—, però cal destacar especialment, per la seva entitat objectiva i per la projecció general que obtingué, l’excepcional publicació dels vint-i-dos volums de la col·lecció «Ars Hispaniae» empresa per l’Institut Amatller. Joan Ainaud hi contribuí com a autor del vol. x, Cerámica y vidrio (1952) i com a coautor (amb Agustí Duran i Sanpere) del vol. viii, Escultura gòtica (1956), i de la major part del xviii, Grabado y encuadernación (1962). La vinculació personal d’Ainaud amb les activitats de l’Institut Amatller fou permanent i molt estreta, també en el vessant institucional: era membre del Patronat de l’Institut des del 25 de juny de 1945 —amb la proposta peculiar que, si fos el cas, n’esdevindria director suplent i successor de Gudiol— i en fou president des del 6 de juny de 1990 fins a la seva mort.
  Cal esmentar a part la dedicació de Joan Ainaud a la docència universitària, que exercí a la Universitat Autònoma de Barcelona des de l’octubre del 1968 fins al setembre del 1972. S’hi dedicà a temps parcial, perquè l’havia de compaginar amb les activitats habituals com a director general dels Museus de Barcelona, però convé observar que el període coincideix amb l’etapa inicial de la Universitat Autònoma —creada precisament el 1968— i, per tant, que hi intervingué en la fase decisiva de la implantació dels estudis d’història de l’art i que participà en la mateixa fundació del Departament d’Art.
  El repertori de publicacions de Joan Ainaud és copiosíssim, tant en el registre de l’estricta recerca com en el divulgatiu. No obstant l’absorbent activitat museística que havia d’atendre, sempre trobà temps per dedicar a la investigació i a l’estudi de la llarga munió de qüestions que suscitaven el seu interès —no circumscrites a l’art medieval, malgrat que aquesta fos la seva especialitat més reconeguda—; tanmateix no es limità a escriure els resultats de les seves recerques de caire científic i de projecció acadèmica, sinó que es preocupà igualment per sintetitzar i difondre a sectors amplis de públic els seus vastíssims coneixements d’història, d’història de l’art i de la cultura —uns coneixements realment enciclopèdics, encara potenciats per una memòria prodigiosa: «la proverbial memòria dels Ainaud» que solien remarcar amics i coneguts. En solitari o en col·laboració, publicà un nombre incomptable de llibres, capítols de llibres, articles, estudis catalogràfics i conferències, entre d’altres, sobre temes d’època medieval, moderna o contemporània, per a una notícia completa dels quals cal remetre a la compilació bibliogràfica de Mercè Ribas i Joan Francesc Ainaud inclosa a la Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, vol. i (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998). També cal esmentar els articles a Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona sobre Aine Bru i el retaule de Sant Cugat, amb F.-P. Verrié (1941); sobre el retaule de Sant Bernardí i l’Àngel custodi de Jaume Huguet, amb F.-P. Verrié (1942); sobre pisa daurada i terrisseria barcelonina del segle xv al xvi (1942); sobre el pintor neoclàssic Joan Carles Anglès (1944); sobre Ribalta i Caravaggio (1947), i sobre l’escultor Ordóñez al cor de la catedral de Barcelona (1948). Cal destacar textos com ara El Toisó d’Or a Barcelona (1949); la participació a Arte de España. Cataluña (Barcelona, Seix Barral, 1955); «La pintura dels segles xvi i xvii», a Art català, vol. ii (Barcelona, Aymà, 1958); Pinturas españolas románicas (Barcelona, UNESCO, 1962); les dues edicions sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa (1976 i 1990); la participació a Cataluña (Barcelona, March, 1978); el discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Eugeni d’Ors i els artistes catalans (Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 1981); la participació al programa de la Unió Acadèmica Internacional «Corpus Vitrearum Medii Aevi», Institut d’Estudis Catalans, 4 v. (1985, 1987, 1992 i 1997); «El Palau de la Generalitat de Catalunya» (1988 i 1990); «La Corona d’Aragó a la Mediterrània» (1988); Pintura catalana, 3 v. (Barcelona, Skira-Carroggio, 1989, 1990 i 1991); la nova edició de Catalogne romane (París, Zodiaque, 1994), i amb la col·laboració de Joan-Francesc Ainaud i Maria del Mar Ainaud, Joan Miró. Epistolari català, vol. i (Barcelona, Fundació Miró / Barcino, 2009) —el vol. ii es troba en curs de publicació.
  Joan Ainaud de Lasarte fou membre de moltes societats i institucions culturals, nacionals i internacionals. Igualment, la seva brillant trajectòria personal fou objecte de diverses distincions. D’entrada cal esmentar dues fites que emmarquen significativament la seva dedicació vital als museus i al patrimoni artístic de Catalunya: el 1951 fou nomenat secretari de la Junta de Museus de Barcelona, que havia contribuït a reorganitzar, i el 1991, vicepresident del Ple de la Junta de Museus de Catalunya, nomenat pel Parlament de Catalunya. Cal consignar també que de ben jove, poc després de pertànyer al Patronat de l’Institut Amatller d’Art Hispànic (1945), a partir de la dècada de 1950 fou el representant a l’Estat espanyol de la Carnegie Foundation de Pittsburgh, dedicada al coneixement i la difusió de l’art contemporani europeu als EUA; hi tingué un paper rellevant en la projecció internacional d’artistes espanyols i catalans, en especial d’Antoni Tàpies —la mateixa representació d’Ainaud esdevenia un fet excepcional, perquè fins aleshores la institució de Pittsburgh l’havia confiat sempre a ciutadans dels EUA. Des del 1958 Joan Ainaud fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Històrico-Arqueològica), primer com adjunt i des del 1970 com a membre numerari, i ocupà la Presidència del mateix Institut durant dos mandats, del 1978 al 1984. Fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres des del 1969, i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi des del 1981. També fou membre del Congrés Anual de la College Art Association (1951) i membre corresponent de diverses institucions, com ara el Consell Internacional de Museus (des del 1951), la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (des del 1953), la Unió Acadèmica Internacional (des del 1956), l’Academia de Bellas Artes de Toledo (1956) i l’Académie Royale des Beaux-Arts de Brussel·les. Fou patró a títol personal de la Fundació Joan Miró, nomenat pel mateix artista (1969), membre fundador d’Amics de l’Art Romànic (1977) i patró de la Fundación Amigos del Museo del Prado (des del 1988).
  Entre els guardons amb què fou reconegut, cal remarcar la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts concedida pel rei d’Espanya (1981), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982), la Medalla d’Or al mèrit científic de la ciutat de Barcelona (1993), i el Premi d’Honor Jaume I de la Fundació Lluís Carulla —concedit conjuntament amb el seu germà Josep Maria— (1994). Entre els guardons internacionals destaquen, de França, els d’Oficial d’Acadèmia pels serveis prestats a la cultura francesa (1955) i de Mestre en Jocs Florals de l’Académie des Jeux Floraux de Tolosa (1959); d’Itàlia, la Creu de Cavaller Oficial de l’Orde al Mèrit de la República Italiana (1961) i la Medalla Cultural d’Or del Ministeri d’Afers Estrangers (1962), i de Suècia, el de Comanador de l’Orde Reial de l’Estel Polar (1961).

Bibliografia sobre Joan Ainaud de Lasarte: arxiu familiar Ainaud-Escudero (Joan-Francesc Ainaud); Arxiu Institut Amatller d’Art Hispànic (Santiago Alcolea Blanch); Santiago Alcolea Gil, ad vocem, Gran enciclopèdia catalana (1970) i suplement 4 (1997); Josep Benet, «Joan i Josep M. Ainaud de Lasarte», a Nadala. Fundació Jaume I, vol. xxviii (Barcelona, Fundació Jaume I, 1994, p. 102-103); «Joan Ainaud de Lasarte», a Institut d’Estudis Catalans, Memòria del curs 1995-1996 (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1997, p. 129-142 —Manuel Castellet, p. 129-130; Xavier Barral, p. 131-135; Joan-F. Cabestany, p. 136-138, i Francesc Fontbona, p. 139-142—); Joan-Francesc Ainaud Escudero, «Joan Ainaud de Lasarte i la seva relació amb el món dels Museus», a Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, vol. i (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998, p. 9-13); Mercè Ribas i Joan Francesc Ainaud, «Bibliografia de Joan Ainaud de Lasarte», a Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, vol. i (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998, p. 15-27), actualització de la versió publicada a Miscel·lània litúrgica catalana, vol. vii (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1996, p. 15-38), i Ignacio Peiró Martín-Gonzalo Pasamar Alzurria, Diccionario Akal de historiadores españoles contemporáneos (Madrid, Akal, 2002).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Joan Ainaud de Lasarte (Viquipèdia)


Joaquim Garriga

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín