ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 9/02/2015

Piferrer Fàbregas, Pau
Barcelona, 11 de desembre de 1818 - Barcelona, 25 de juliol de 1848

Àrees de treball: Arquitectura gòtica / Arquitectura romànica

Pau Piferrer Fàbregas era graduat en filosofia i lletres i va exercir de bibliotecari, folklorista, poeta i catedràtic d’institut. Va col·laborar a les revistes progressistes El Vapor i El Propagador de la Libertad, així com en el conservador Diario de Barcelona, on va publicar crítiques musicals i teatrals.

Piferrer és el responsable d’una de les més prematures i rellevants contribucions a l’estudi de la història de l’art català. Així ho palesen els toms Cataluña I (1839), Mallorca (1842) i part del de Cataluña II (acabat per Francesc Pi i Margall a partir del 1848, any de la mort de Piferrer), dins la iniciativa editorial Recuerdos y bellezas de España, dels quals en va ser el redactor.
  Seduït en els seus primers anys pel Romanticisme anomenat «liberal», acabat el període progressista (1843), s’identificaria amb el Romanticisme conservador. És prova d’aquests inicis vinculats al progressisme, pel que fa a la seva ideologia artística, l’Introitus a la peça dramàtica Espíritu y materia, de la qual declara haver creat el text en un estat pseudosomnolent i proclama també una especial predilecció per cert desenfrenament en les obres d’art, així com per la preponderància de la imaginació sobre la versemblança. A més, es desinteressa per la suposada moralitat que l’art estava obligat a exhibir.
  Així com la seva poesia s’emmarca dins el Romanticisme, tot i que ponderada per certa moderació classicitzant, el seu pensament artístic es manté igualment dins el Romanticisme per la reivindicació de l’espontaneïtat i el sentiment en l’acte creatiu, però manté certs lligams, com era habitual a Catalunya passada encara la segona meitat del segle xix, amb l’imaginari neoclàssic. D’aquí, per exemple, que consideri el Barroc com un exemple de decadència artística, o l’admiració per l’escultor Berruguete i el silenci envers El Greco havent viatjat a Toledo.
  Cal remarcar, sens dubte, els textos de Piferrer a Recuerdos y bellezas de España, una aventura editorial d’una enorme transcendència pel que fa a la revaloració de l’art medieval i a la consolidació del Romanticisme. Els models formals dels Recuerdos tenien una llarga tradició a Europa: són els de la literatura topogràfica, és a dir, aquella que pretenia descriure una geografia concreta, dedicant una especial atenció als seus monuments. A tall d’exemple, es pot citar el Voyage pittoresque et historique de l’Espagne (1806-1820) d’Alexandre de Laborde, les Picturesque Views in Spain and Morocco (1838) de David Roberts i en el cas espanyol, el Viaje de España (1772-1794), d’Antonio Ponz. D’altra banda, aquesta iniciativa editorial venia motivada, més enllà dels seus models formals, per la lectura de Les aventures du dernier abencérage (1826) de François René de Chateaubriand, citat per Francesc Xavier Parcerisa (Barcelona, 1803-1876), el dibuixant i impulsor de l’obra; així com per les obres de Walter Scott, de qui Piferrer va traduir el poema «The Lay of the last Minstrel». Els Recuerdos y bellezas de España van ser, a més, la constatació que la tècnica litogràfica, tot i que no arribava als nivells de virtuosisme que sí que permetia la calcografia, era capaç de ser molt més competitiva. Així ho va demostrar el fet que una iniciativa similar, España, obra pintoresca, configurada a través d’imatges calcogràfiques, tingués un brevíssim recorregut, mentre que les edicions dels Recuerdos arribessin a la segona meitat del segle xix.
  L’anàlisi historiogràfica dels textos de Piferrer indiquen que ell va ser un dels principals responsables del redescobriment de l’art medieval i que per tant va incidir a la posterior sensibilització per a la conservació patrimonial del país. Al segon volum de Catalunya es perfila com un seguidor dels postulats natzarens, ja que diu que Overbeck és el «verdadero fundador de la moderna escuela pictórica, cuyos puros rayos a todas partes se difunden y disipan las sombras anticristianas de la mitología y del materialismo». Ara bé, tal com potser hauríem de tenir present en el cas de Pau Milà i Fontanals —responsable, probablement, del viratge ideològic de Piferrer, entre d’altres—, no és només a través d’una intuïció especulativa que s’arriba als postulats del Romanticisme medievalista, sinó que és també a través de la lectura dels arqueòlegs francesos de la primera meitat del segle xix, guies fonamentals per a l’estudi de l’art en la majoria dels historiadors catalans de l’època. Efectivament, tot i que Piferrer reivindica que els seus textos són «fruto de la observación propia», es fa evident la consulta de les obres de Daniel Ramée (1806-1887) i Louis Batissier (1813-1882); i cal fer notar que Ramée veia en l’art medieval la conseqüència de l’esplendor de la religió cristiana.
  Més enllà de les fonts utilitzades per Piferrer, cal subratllar que va ser ell l’iniciador dels estudis aprofundits sobre l’art medieval a Catalunya i qui va diferenciar el romànic del gòtic, i en va classificar els edificis. Com s’ha assenyalat anteriorment, Piferrer posa l’accent en l’observació personal i per tant un dels seus principals mèrits és, tal com van assenyalar Ramon Grau i Marina López, escapar de la simple erudició per articular un discurs innovador i fonamentat en l’observació. Al mateix temps, però, va seguir ben de prop els patrons literaris i algunes de les idees sobre art expressades per Victor Hugo a Notre-Dame de Paris (1831) —per exemple, l’art com a expressió d’un moment històric—, si bé va desviar la seva admiració pel gòtic —símbol, en Hugo, de la llibertat i la prosperitat burgesa— per una atenció encara més apassionada pel romànic, cosa que lligava amb la seva inflexió conservadora.
  És precisament l’estudi personal i empíric, així com la recerca arxivística, que demostra per exemple, la publicació del projecte de la façana del segle xv de la catedral de Barcelona, el qual situa aquest autor com a pioner del positivisme historiogràfic. Això s’esdevé en un moment en què la filosofia idealista és a punt d’infligir un canvi metodològic en la historiografia de l’art que serà abandonat a la segona meitat del segle xix a favor de la línia iniciada per Piferrer. El pas d’un discurs més aviat divagador en l’evocació de la catedral de Barcelona del primer tom de Cataluña als Recuerdos és subtituït, en el segon volum del Principat, per una anàlisi molt més rigorosa, atenent, tal com també van subratllar Ramon Grau i Marina López, a les relacions arquitectòniques i entenent l’obra d’art no com un element singular, sinó com a representativa d’un conjunt.
  En conclusió, es podria anotar que la visió d’un historiador poc rigorós i excessivament lliurat a l’influx poètic que tradicionalment s’ha projectat sobre Piferrer (vegeu Menéndez y Pelayo, Ramon Carnicer i inclús la recent obra de José María Martínez Colás) caldria ser matisada per una aproximació més atenta a les seves innovacions metodològiques.

Bibliografia sobre Pau Piferrer Fàbregas: Joaquim Rubió i Ors, Piferrer considerado desde el punto de vista de su intuición artística (Barcelona, Establ. Tip. De Jaime Jepús, 1898); Ramon Carnicer, Vida y obra de Pablo Piferrer (Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1863); Vicente Maestre Abad, «Recuerdos y Bellezas de España. Su orígen ideológico, sus modelos» (Goya, Madrid, núm. 181-182, 1984, p. 86-93); Ramon Grau i Marina López, «Pau Piferrer i Víctor Hugo: la llum no venia d’Alemanya» (L’Avenç, Barcelona, núm. 89, 1986, p. 70-73); Ramon Grau i Marina López, «Arqueologia romàntica: espiritualisme versus materialisme» (L’Avenç, Barcelona, núm. 91, 1986, p. 72-75); Ramon Grau i Marina López, «La gènesi del positivisme historiogràfic: Barcelona revisitada (1844-1848)» (L’Avenç, Barcelona, núm. 96, 1986, p. 71-74); Francesc Fontbona de Vallescar, «Historiografía de l’art catalana», a Albert Balcells (ed.), Història de la historiografia catalana (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2004); Vicente Maestre Abad, «Pablo Piferrer y su influencia en la escuela catalana del primer Romanticismo pictórico», a Llotja. Escuela Gratuita de Diseño 1775. Escola d’Art 2000 (Barcelona, Escola de Llotja, 2002, p. 36-51), i José María Ariño Colás, Recuerdos y bellezas de España. Ideología y estètica (Saragossa, Institución Fernando el Católico, 2007).


Guillem Tarragó Valverde

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín