ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 9/02/2015

Folch i Torres, Joaquim
Barcelona, 15 de setembre de 1886 - Badalona (Barcelonès), 7 de novembre de 1963

Àrees de treball: Crítica d’art / Museografia / Art romànic / Pintura del segle xix / Indumentària i arts tèxtils

Joaquim Folch i Torres fou historiador, crític d’art i museòleg. Nasqué en el si d’una família relacionada amb les creacions literàries i musicals. Va ser el germà més petit de la nissaga Folch i Torres; el germà gran, Manuel, fou nomenat mestre en gai saber i Josep M. esdevindria un prolífic escriptor en tots els gèneres literaris. D’aquí que Joaquim Folch des de molt jove, als tretze anys i motivat per l’ambient familiar, va col·laborar en algunes de les revistes i diaris o bé fent escrivint poemes o bé il·lustrant capçaleres, orles i portades de novel·les escrites pels germans. Entre els parentius llunyans cal esmentar un parent de la família Folch, l’escultor Jaume Folch i Costa (1775-1821), que el 1805 fou nomenat director de l’Escola de Nobles Arts de Barcelona. A la vegada, d’acord amb el desig del seu pare, Lluís Folch i Brossa, els seus estudis s’encaminaren, el 1905, a l’Escola Superior d’Art i Indústries i Belles Arts de Barcelona, nom amb el qual es denominava aleshores l’antiga Llotja, on els finalitzà el curs 1909-1910. Entre els seus professors rebé el mestratge de Josep Pascó i Mensa, que el portà a familiaritzar-se amb l’art tèxtil i a iniciar l’estudi d’aquest a través de la col·lecció de Pascó, fet que li permeté conèixer les poques biblioteques públiques existents a Barcelona. També a la Llotja tingué com a professors el pare de Picasso, José Ruiz Blasco, i a Leopoldo Soler i Pérez, que n’esdevingué el director. Però, quan es van crear els Estudis Universitaris Catalans, sorgits com a conseqüència del Primer Congrés Universitari Català i que eren, en paraules de Ramon d’Abadal, «la llavor de la futura Universitat Catalana». Joaquim Folch passà a integrar-s’hi quan, el 1905, es creà la càtedra d’història de l’art català impartida per Josep Puig i Cadafalch. Aquests estudis foren decisius per orientar la seva professió vers la història de l’art i els museus. Joaquim Folch no només fou deixeble de Josep Puig i Cadafalch, sinó que també esdevingué un dels primers col·laboradors en l’edició de l’Arquitectura romànica a Catalunya. Les tesis defensades per Puig i Cadafalch pel que fa a l’art medieval van ser vigents per a Folch per poder establir la periodització de les obres que integraven el Museu d’Art i Arqueologia de Barcelona, tant en la museografia que aplicà el 1924, com en la del 1934 un cop traslladat el Museu, denominat llavors Museu d’Art de Catalunya (actualment, Museu Nacional d’Art de Catalunya), del Palau de la Ciutadella al de Montjuïc.

Joaquim Folch i Torres entrà el 1907 al diari La Veu de Catalunya —un dels de més ressò en aquella època— i, des del 1909, amb la creació amb Raimon Casellas de la «Pàgina Artística», exercí la crítica d’art passant a dirigir-la amb la mort d’aquest, el 1910. Fou la tribuna des de la qual com a crític contribuí a fomentar el Noucentisme. Desvetllà l’interès per un patrimoni poc valorat en aquells anys, el de l’arquitectura popular, i defensà sempre un art nacional; influït per cert ressò de les Arts & Craft, defensà els oficis d’art, però sense defugir la introducció de la màquina. Des d’aquesta posició, l’assimilació de l’ideari de John Ruskin, William Morris o Walter Crane, com el de H. Taine i Guyau, es dóna en el Noucentisme i, en particular, en Folch; detectable en un gènere literari, el de la crítica d’art, que actua sobre l’art més immediat i en determina el del futur. Així, en les crítiques de Joaquim Folch s’hi reflecteix la concepció social de l’art, com el desig que l’artista assumeixi el paper d’intel·lectual compromès i que s’arribi a l’educació a través de l’art, molt en sintonia amb l’idealisme schillerià que destil·la el Noucentisme. A través de les seves crítiques, el concepte de «bellesa pública» que es fonamentava en l’art del jardí, l’art i l’arquitectura popular —com a font que enllaçava amb la tradició—, els oficis d’art, l’escultura pública i la pintura mural varen prendre gran valor. Tot aquest seguit d’aspectes tenien una clara correspondència amb el «civilisme» difós per Eugeni d’Ors i que informa bona part de l’ideari noucentista. Figurà a l’Almanach dels noucentistes (1911) i des de la «Pàgina Artística» de La Veu de Catalunya (1909-1920; 1927-1930) recolzà sobretot l’art de Joaquim Torres-Garcia i els artistes del grup de Les Arts i els Artistes. Molt sovint signà alguns dels seus comentaris amb el pseudònim Flama.
  La tasca de publicista tant de l’art antic com del contemporani el portaren a codirigir i, poc després, dirigir revistes com ara Vell i Nou (13 de febrer de 1915 - 1 de maig de 1915); 15 de maig de 1915 /1 d’octubre de 1915); a crear i dirigir la Gaseta de les Arts (1927-1930) i, en l’etapa de director dels museus, a crear i dirigir l’eina científica i de divulgació del patrimoni artístic el Butlletí dels Museus d’Art (1931-1937); la col·lecció «El Tresor Artístic de Catalunya» i «Monumenta Cataloniae».
  Folch manifestà també un interès per l’art industrial, per la ciutat i pel civilisme, i així remarcà: «Hem intentat puntualitzar lleugerament tot un programa d’actuació artística nacionalista, i en aquesta labor hi són ja especialment interessats els oficis d’art els productes dels quals són ja concretament dins del concepte de l’Art per a la Vida». Esdevingué un dels temes constants en els seus escrits de La Veu, Vell i Nou, La Revista i, durant la postguerra, de Destino (1952-1963). Com a militant participà, el 1914, prop de L’Union des Nationalités de París, difonent les recerques de l’arquitectura popular com a trets definidors d’un art nacional. D’aquest període caldria destacar dos treballs seus que prenen més aviat el caràcter d’assaig: La llei de les formes (Sabadell, Tipografia Vives, 1912) i «Meditacions sobre l’arquitectura» (La Revista, Barcelona, 1917).
  La vinculació amb les Joventuts Nacionalistes, des del 1907, i la relació i orientació exercida prop d’Enric Prat de la Riba vers el foment d’un art més democràtic —com molt bé exemplificava la pintura mural o la «bellesa pública»— i professionalitzador es fa plenament palpable amb la creació en el si de la Universitat Industrial de l’Escola Superior dels Bells Oficis de la qual, al costat de Francesc d’Assís Galí, dissenyaria el pla d’estudis i n’esdevindria professor fins que va ser clausurada amb la Dictadura de Primo de Rivera. Joaquim Folch, ja el 1909, participà en el Congrés de Govern Municipal celebrat a Barcelona, que fou una clara declaració d’emprendre una «política nacional» i de convertir Barcelona en una ciutat moderna, la de la Gross-Stadt enfront el poder central. El Congrés significà també situar a un nombre important d’intel·lectuals (a través sobretot de l’òrgan d’expressió de La Cataluña) prop de la política defensada per Enric Prat de la Riba que, el 1914, el situaven com a president de la Mancomunitat de Catalunya.
  Evidentment, la història dels nostres museus d’art té en la figura de Joaquim Folch i Torres un puntal indiscutible. Entrà per concurs-oposició, el 1912, per ocupar la plaça d’auxiliar tècnic de biblioteca del Museu d’Art i Arqueologia i, el 1918, figura ja en el càrrec de director de les seccions d’art medieval i modern del Museu, per esdevenir, poc després, el 1920, director general dels Museus d’Art i secretari de la Junta de Museus. En aquest breu període, la tasca de Folch va ser la de racionalitzar, estructurar, construir i difondre «l’obra del Museu», entesa com a «obra de cultura»; conferències, cursets, edició de petites monografies —com la de la Biblioteca Popular Minerva, creada pel Consell d’Investigació Pedagògica, editada amb el títol Una visita al Museu de Barcelona— o guies, foren les eines que varen permetre apropar i interessar a un públic ampli el Museu. Va ser també decisiu el fet que obtingués (1913-1914) per part de la Junta d’Ampliació d’Estudis i Investigacions Científiques de Madrid l’ajut per conèixer els museus estrangers, les col·leccions, estudiar l’art tèxtil, la museografia i establir contacte amb directors i conservadors de museus que li permeteren excel·lir en la tasca de museòleg que aplicà als museus de Barcelona quan passà a exercir el càrrec de director d’aquests.
  Un primer pas fou la remodelació de la secció d’art tèxtil (1915) —que tenien com a fonament, a banda de la col·lecció Pascó, també la història de l’art tèxtil que havia impartit, des del 1910, a l’Escola Industrial i que ens situava en el quart lloc en importància en el panorama europeu. Amb el rescat de les pintures murals romàniques de la Vall de Boí i altres contrades del Pirineu (1919-1923) —no només el paper de salvaguarda desenvolupat per Folch va ser decisiu per evitar-ne l’espoli, sinó que a més en estudiar les pintures de Santa Maria de Taüll, distingí les diferències d’estil entre l’absis i la resta de les naus—; inicià l’estudi dels frontals romànics que publicaria en el Museo de la Ciudadela. Catálogo de la Sección de Arte Románico (Barcelona, Junta de Museos, 1926; imprès en espanyol perquè el directori primoriverista havia prohibit l’ús del català), tindria continuïtat amb La pintura romànica damunt taula, al Museu de la Ciutadella, amb el qual obtingué el premi de l’Institut d’Estudis Catalans, publicat com a Frontales románicos catalanes del Museu d’Art de Catalunya (Barcelona, Junta de Museos, 1934) i en donaria l’estudi definitiu amb La pintura romànica sobre fusta, vol. ix, col·lecció «Monumenta Cataloniae» (Barcelona, Alpha, 1956) encara vàlid actualment. Altres atribucions formen part de la seva recerca, com ara el retaule trescentista de Jaume Serra, a Palau de Cerdanya i la identificació de l’escut que figura al revers de la taula de Sant Jordi atribuït a Jaume Huguet i pertanyent a la família dels vescomtes de Cabrera, i la figura del príncep de Viana, contemporani de l’artista, com la del cavaller de la Capadòcia; la datació del cimbori d’Estamariu i l’estudi de L’Arc de l’Antic Cor de la Seu d’Urgell (Barcelona, Editorial Catalana, 1919), mitjançant el qual es pogué reconstruir el cor gòtic de la Seu, un dels més antics del nostre país.
  La voluntat d’augmentar les col·leccions del Museu situa Folch al capdavant de la formació d’un patrimoni públic important. En aquest sentit, bona part del que avui integra el Museu Nacional d’Art de Catalunya, i dins el Museu del Disseny (les seccions d’Indumentària, Ceràmica i Arts Aplicades) són fruit de la seva tasca. Des de la posició d’historiador de l’art portà a terme l’estudi de bona part d’aquest patrimoni artístic que de mica en mica anava atresorant el Museu (en publicacions com l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans on presentà l’Estandard de Sant Ot; féu l’estudi L’Alba de l’Abat Biure (1920) que edità la Junta de Museus; el Butlletí dels Museus d’Art o col·leccions com ara «El Tresor Artístic de Catalunya»), potencià el coneixement dels artistes del segle xix, considerats els mestres de l’art català modern (el 1920 publicà, a través de les Publicacions de la Junta de Museus, la monografia dedicada a El pintor Martí i Alsina), i potencià la coneixença dels mateixos a través de les memorables «Exposició d’Art» promogudes anualment per l’Ajuntament de Barcelona. Significava acostar el Museu a la societat civil contemporània. Gràcies a ell, s’adquirí el quadre La Vicaria de Marià Fortuny, entre altres obres del mateix autor. Aportà als congressos internacionals d’història de l’art (París, 1921) l’estudi i la investigació sobre determinats aspectes del nostre patrimoni. En aquest sentit, la seva contribució sobre la ceràmica a través de Notícia sobre la ceràmica de Paterna i sobre els materials procedents de les excavacions de 1908 a 1911, adquirits per la Junta de Museus (1921; 1931) va ser essencial per reorientar les recerques que fins llavors havien defensat (com ara les de F. Sarre del Kaiser Friedrich Museum de Berlín o Mr. Van de Put, Gasont Migeon, Maurice Pezard o Eustache de Lorey). El reconeixement li va valdre que el 1926 fos nomenat membre de l’Institut Francès d’Arqueologia i Art Musulmà de Damasc. Havia dotat al Museu d’un conjunt únic de ceràmica moresca i, en la darrera etapa com a director (1930-1939), el Museu es féu amb una gran quantitat d’obres rellevants d’època moderna; les millors de les quals procedien de la col·lecció «Plandiura», adquirida el 1932. Així, afirmaria que «el que en l’inici fou una patriòtica improvisació de Museu, a base de reproduccions i de records sentimentals, va esdevenint una institució científica, un laboratori», afirmant novament el component nacionalista: «El Museu no és fet per un goig estètic, sinó per un deure patriòtic».
  El compromís d’intel·lectual actiu i la vinculació amb l’aparell institucional català en el període de la dictadura de Primo de Rivera (1924-1930) feren que el 1926 fos destituït dels seus càrrecs, i no el reposaren fins al 1930. En el període de la Segona República, Folch prosseguí seguint les directrius museogràfiques internacionals de crear museus especialitzats —sorgí el Museu de les Arts Decoratives, el Museu de la Música, el Museu Arqueològic, el Museu Cau Ferrat de Sitges— però, l’esclat de la Guerra Civil tallà de soca-rel la planificació, i Folch, com a mesura assenyada, inicià la salvaguarda d’aquell patrimoni, primer traslladant moltes de les principals obres a Olot i, poc després, a París, on tingué lloc l’«Expostion d’Art Catalan du xe au xve Siècle» primer al Jeu de Paume i, després, a Maisons-Laffitte, de la qual se n’editaria el catàleg L’art catalan à Paris (París, Musée National du Jeu de Paume / Musée National de Maisons-Laffitte, 1937) en el qual Folch redactà la part referida a la història de l’art i l’estudi detallat de cada peça. El ressò internacional que ja havia obtingut el Museu d’Art de Catalunya, instal·lat a Montjuïc el 1934, trobà una continuïtat des de la capital francesa en escaure’s la celebració de l’«Expostion Internationale des Arts et Techniques dans la vie Moderne» (1937). El triomf de les tropes del general Franco i el judici sumaríssim contra Folch que se li incoà per l’Auditoria de Guerra de la 4a Regió Militar de Barcelona el 1939, l’acusaven del delicte «de auxilio a la rebelión militar». L’acusació es fonamentava en tres aspectes: la profanació de la tomba de Sant Narcís de Girona —tot i que l’inventari s’havia realitzat davant notari i per evitar-ne la detrucció—; els articles catalanistes de La Veu i els articles que des de La Vanguardia havia escrit en pro del salvament i adreçades als amics estrangers. Es veié l’obligat, amb només cinquanta-sis anys, a sol·licitar, de l’Ajuntament de Barcelona, la jubilació, després de trenta anys de servei actiu. No tornaria mai més a dirigir un museu. Tot i que Joaquim Folch havia obtingut als anys trenta un gran reconeixement internacional. A través d’ell, Catalunya era representada en el si de l’Oficina Internacional des Museus (precedent del Consell Internacional de Museus), on col·laborà en reunions de museògrafs i en l’òrgan d’expressió de l’ens, la revista Mouseion i, el 1933, fou nomenat membre de l’Academia Nacional de Belas-Artes de Portugal, soci honorari dels Amics dels Museus de Catalunya i, el 1935, membre de The Hispanic Society of America.
  D’una banda la seva professionalitat reafirma un Joaquim Folch i Torres que excel·leix com a museòleg, com a planificador de l’organitzador de les col·leccions públiques, d’apropar el col·leccionisme privat al públic (adquisició de la col·lecció «Plandiura»; dipòsit de la col·lecció d’indumentària de Manuel Rocamora; de la d’art xinès de Damià Mateu o, en el període de la primera destitució, de portar a terme la col·lecció «Cambó» a través de completar amb art estranger les col·leccions del Museu). D’altra banda, també es destaca el Folch historiador. Són publicades tres històries de l’art, dues dedicades a Egipte (Barcelona, Biblioteca Enciclopèdia Catalana, 1921) i a Mesopotàmia (Barcelona, Editorial Catalana, 1922), ambdues com a resultat de conèixer les darreres descobertes arrel dels estudis dedicats a l’art tèxtil. I, finalment, aparegué el seu conegut Resum de la història general de l’art (Barcelona, David, s. d. [1927-1928], en català, i 1928-1929, en espanyol). És, en relació amb les altres dues històries de l’art, un treball de més volada, publicat en dos volums de més de sis-centes pàgines cadascun. Tot i que és un treball de síntesi, hi continua havent la voluntat de rigor; la confecció d’una bibliografia al final de cada capítol, extremament actualitzada, i es consideren el text i les il·lustracions com un tot; incloïa capítols molt novedosos, com el dedicat a l’art ibèric i la valoració dins els grans conjunts dels nostres monuments. L’àmbit català abraçava el de Països Catalans. Com assenyalà Puig i Cadafalch, «Història en català, esdevé també en la mesura possible, Història catalana». I, mossèn Josep Gudiol reafirmava la valentia d’incloure temes que eren de debat molt punyent entre romanistes i orientalistes, respecte al naixement de l’art cristià primitiu. Folch tenia com a precedent la tasca de Josep Pijoan amb la seva Historia del arte. El arte a través de la historia (publicada només en espanyol el 1914-1916), i com a referents internacionals que van marcar el panorama historiogràfic en les primeres dècades del segle xx, la coneguda Histoire de l’art depuis les premiers temps chrétiens jusqu’à nos jours (1905-1929), dirigida per André Michel, i el famós Handbuch der Kunstgeschichte d’Anton Heinrich Springer, traduït i actualitzat en la versió italiana per Alessandro della Seta de la versió d’Adolf Michaelis (1910-1913), en la qual es recollien les descobertes de Strzygowski pel que fa a l’edat mitjana. L’interès per la tècnica, la iconografia, així com per les relacions de l’artista amb la societat on visqué donaven al tractament de l’art una visió més afí amb la història social i dels pobles i és en aquesta línia historiogràfica que el Resum de Folch s’inseria. L’aparició del primer volum motivà que des del Círcol Artístic se li retés un homenatge, en bona part també de desgreuge per la destitució de la qual havia estat objecte com a director dels museus i secretari de la Junta. El 1928, serà designat membre de la College Art Association of America i, el 1930, redactor de les revistes Parnasus i Cahiers d’Art; també el 1933 figurà en el Comitè d’Honor de la Chambre International des Experts, amb seu a París. I, com a assessor artístic de Francesc Cambó, inicià —com ja s’ha indicat anteriorment— la col·lecció de «grans mestres» d’art antic estrangers que el mecenes, després, diposità al Museu; dirigí l’empresa Monumenta Cataloniae, la qual tenia com a finalitat donar a conèixer a l’estranger el patrimoni monumental de Catalunya que creà Cambó, i participà en el Centre d’Estudis de la Civilització i de l’Art Catalans, conegut com a Fundació Cambó que, el 1929, instituí a la Sorbona de París el destacat pròcer.
  En l’etapa de postguerra, col·laborà a Destino, des del 1952 fins a l’any de la seva mort (els articles foren compilats al català a Últims Escrits, Fundació Folch i Torres, 2009). Des de les pàgines de la revista difongué un cop més l’interès pel patrimoni artístic català. Era l’any en què finalment la Comissió de Rehabilitació i Penes Accessòries li cancel·laria els antecedents penals, després de deu anys de la seva condemna. El 1942 passà a integrar la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans; publicà, animat per Caterina Albert i el seu cercle de L’Escala, el recull Poesies (Barcelona, Imp. Tipografia Empòrium, 1950); dirigí L’art català (Barcelona, Aymà, 1957, 1961; en 2 vol.); fou des del 1959 Acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, amb un discurs centrat en la figura de Fortuny i Barcelona i que, el 1962, trobaria continuïtat amb la monografia sobre Fortuny (Asociación de Estudios Reusenses, reeditat el 1992), considerada com una de les principals fonts sobre el pintor de reconegut prestigi internacional. El 2013 en escaure’s el cinquantenari de la seva mort, la Comissió de Commemoracions de la Generalitat de Catalunya decretà que fos l’Any Joaquim Folch i Torres, ja que la tasca d’historiador, crític d’art i museòleg de manera ben merescuda ho requeria, i la biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya incorporà el seu nom.

Bibliografia sobre Joaquim Folch i Torres: Josephine Purtscher, «Arte Románico Catálogo. Junta de Museos de Barcelona, Museos de la Ciudadela. By Joquim Folch y Torres» (The Art Bulletin, Nova York, núm. 1, vol. ix, 1929, p. 304-305); J. Puig i Cadafalch, «El cas d’En Folch i Torres» (Arts i Bells Oficis, Barcelona, 1930, p. 76-77, i La Veu de Catalunya, Barcelona, 11 d’abril de 1930); J. Ainaud de Lasarte, «Folch y Torres y los Museos de Barcelona» (Destino, Barcelona, 1963); Francesc Fontbona, «Folch i Torres, Joaquim», a Gran enciclopèdia catalana, vol. vii (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1976, p. 555-556); Mercè Vidal i Jansà, Teoria i crítica en el Noucentisme. Joaquim Folch i Torres (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991); Mercè Vidal i Jansà «Joaquim Folch i Torres, museògraf. Els inicis de la museografia catalana» (De Museus, Barcelona, núm. 3, 1992, p. 22-33); Milagros Guardia, «El patrimoni artístic català durant la Guerra Civil: un informe inèdit de Joaquim Folch i Torres» (Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, núm. 1, 1993, p. 303-304); Mercè Vidal i Jansà, «La salvaguarda del patrimoni artístic català durant la guerra civil espanyola», a Viatge a Olot (Barcelona, Ajuntament de Barcelona / Àmbit, 1994, p. 11-22); Mercè Vidal i Jansà, «Un text inèdit de Joaquim Folch i Torres. Algunes dades de la proposta», a Viatge a Olot (Barcelona, Ajuntament de Barcelona / Àmbit, 1994, p. 23-29); Enric Jardí, Els Folch i Torres i la Catalunya del seu temps (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995); C. Estrada i Campmany, «La depuració franquista de Joaquim Folch i Torres, cap de la Junta de Museus de Barcelona (1939-1942)» (Perspectiva Social, Nuevo León, núm. 40, 1997, p. 141-157); F. Vilanova i Vila-Abadal, «Joaquim Folch i Torres i el risc polític de salvar el patrimoni artístic», a Repressió política i coacció econòmica. Les responsabilitats polítiques de republicans i conservadors catalans a la postguerra (1939-1942) (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 425-442); Jordi Castellanos, «Tres cartes de Joaquim Folch i Torres a Raimon Casellas» (Els Marges, Barcelona, núm. 67, 2000, p. 161-165); F. Fontbona i de Vallescar, Semblança biogràfica. Conferència pronunciada davant el Ple per […] el dia 22 de març de 1999 (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2000); Narcís Selles Rigat, «Folch i Torres, Joaquim», a Antoni Simon Tarrés (dir.), a Diccionari d’historiografia catalana (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 481-482); Mercè Vidal i Jansà, «Joaquim Folch i Torres i Lluís Plandiura dues personalitats apassionades pel nostre patrimoni artístic» (Memoria Artium, Tarragona, núm. 5, 2007, p. 191-221); A. Garcia et al., Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya (1907-2007) (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008); Mercè Vidal i Jansà (coord.), Joaquim Folch i Torres, Últims escrits. Destino 1952-1963 (Palau-solità i Plegamans, Fundació Folch i Torres, 2009); M. Mercè Vidal i Jansà, «Joaquim Folch i Torres en els anys de les seves col·laboracions al setmanari Destino», a Mercè Vidal i Jansà (coord.), Joaquim Folch i Torres, Últims escrits. Destino 1952-1963 (Palau-solità i Plegamans, Fundació Folch i Torres, 2009, p. 7-18); Mercè Vidal i Jansà, «Joaquim Folch i Torres, director dels Museus d’Art de Barcelona (1918-1939)», a Convidats d’Honor. Exposició commemorativa del 75è aniversari del MNAC (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2009, p. 51-73); Cristina Mendoza, «El Museu d’Art de Catalunya», a Convidats d’Honor. Exposició commemorativa del 75è aniversari del MNAC (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2009, p. 16-35); Mercè Vidal i Jansà (ed.), Llibre de viatge (1913-1914). Joaquim Folch i Torres (Barcelona, Ajuntament de Barcelona / Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2013); Mercè Vidal i Jansà, «Presentació. Joaquim Folch i Torres, l’intel·lectual actiu i compromès amb el seu temps: el museògraf», a Vinyet Panyella (ed.), Joaquim Folch i Torres, El Cau Ferrat i la museïtzació del Modernisme (Girona, Curbet, 2013, p. 5-14); Vinyet Panyella, «Estudi introductori. Joaquim Folch i Torres. El Cau Ferrat i la museïtzació del Modernisme», a Vinyet Panyella (ed.), Joaquim Folch i Torres, El Cau Ferrat i la museïtzació del Modernisme (Girona, Curbet, 2013, p. 15-46); Ignasi Domènech «Joaquim Folch i Torres i l’exposició d’El Greco al Palau Maricel de Sitges el juny de 1936» (Memoria Artium, Tarragona, núm. 15, 2013, p. 73-96); M. Antonia Casanovas, «Joaquim Folch i Torres i la ceràmica», a Ceràmica i rajola catalana-valenciana. Compendi bibliogràfic. Joaquim Folch i Torres, Josep Font i Gumà, Manuel Gómez Moreno, Josep Puig i Cadafalch (Esplugues de Llobregat, Amics dels Museus i del Patrimoni d’Esplugues de Llobregat [AMPEL], 2013, p. 7-9); Mercè Vidal i Jansà, «Joaquim Folch i Torres, Josep Font i Gumà, Antoni M. Gallissà i Soqué i Josep Puig i Cadafalch, «Algunes notes referides als autors i al seu context», a Ceràmica i rajola catalana-valenciana. Compendi bibliogràfic. Joaquim Folch i Torres, Josep Font i Gumà, Manuel Gómez Moreno, Josep Puig i Cadafalch (Esplugues de Llobregat, AMPEL, 2013, p. 11-17); Mercè Vidal, «Folch i Torres, historiador, crític d’art i museòleg» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 647, 2013, p. 20-21); Mercè Vidal, «Folch i Torres, director dels museus d’art de Barcelona» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 647, 2013, p. 21-26); Francesc Fontbona, «Folch i Torres, historiador de l’art» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 647, 2013, p. 26-31), i Montserrat Pagès i Paretas, «Folch i Torres i el salvament de la pintura romànica catalana» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 647, 2013, p. 31-35).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Joaquim Folch i Torres (pàgina personal)
  — Fundació Folch i Torres
  — Vimeo (Joaquim Folch i Torres. La lluita pel patrimoni artístic)


Mercè Vidal i Jansà

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín