ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 9/02/2015

Elias de Molins, Antoni
Barcelona, 1850 - Barcelona, 1909

Àrees de treball: Arqueologia / Art del segle xix

Antoni Elias de Molins va ser un arxiver, bibliòfil i arqueòleg de renom que va realitzar una inabastable tasca investigadora durant la segona meitat del segle xix i primers anys del xx. Format a l’Escola Diplomàtica, va ingressar al cos d’arxivers, bibliotecaris i antiquaris el 1872. Va treballar als arxius de la Corona d’Aragó i al de Palma. Va escriure nombrosos articles sobre numismàtica i bibliografia a la Revista de Ciencias Históricas i a la Revista Histórica Latina, de la qual va ser director. A més, va publicar nombroses obres sobre dret administratiu i una Bibliografia històrica de Catalunya (1902). Va ser soci corresponent de la Real Academia de la Historia de Madrid, de la de Berlín i Roma i de la Societat Arqueològica Lul·liana. Va ser també acadèmic honorari de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1877, i acadèmic numerari des del 1903.

Cal destacar una obra la consulta de la qual encara avui es fa útil, i a vegades inclús imprescindible. Es tracta del Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo xix (1889-1895, en dos volums), la materialització del suggeriment que l’il·lustrat Fèlix Torres Amat havia proposat a les seves Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura en Cataluña, l’any 1836. Si bé la idea de Torres prové del món il·lustrat i del convenciment en la utilització de la narrativa biogràfica per a la conformació d’una aproximació a la història cultural, el Diccionario d’Elias de Molins és ben bé fill d’una altra època, quan la recerca historiogràfica havia abandonat en bona part els paràmetres del Romanticisme i de la Il·lustració i es basava en la recol·lecta de dades per fornir investigacions que omplissin buits importants i aportessin informació inèdita.
  Quan es va crear el Museu Provincial d’Antiguitats, a través d’una Reial ordre del 28 de novembre de 1879, en va ser nomenat director. La principal finalitat d’aquesta institució era unificar les col·leccions arqueològiques que pertanyien a la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics i a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, així com d’altres que en aquell moment es trobaven disperses. Evidentment, aquest nou museu necessitava un catàleg exhaustiu, i el seu director es va fer càrrec d’aquesta empresa. El Catálogo del Museo Provincial de Antigüedades de Barcelona es va publicar finalment l’any en què l’Exposició Universal va tenir lloc a Barcelona, al 1888. S’acostuma a subratllar la racionalitat amb la qual va ser dissenyat el catàleg, dividit en tres èpoques (edat antiga, mitjana i moderna) que al seu torn es subdivideixen en tres tipologies d’objecte (belles arts, mecànica i indústria i indústries artístiques). En l’elaboració del catàleg, l’autor va combinar la recerca documental i l’aprofundiment en moltes obres inèdites amb la participació directa en algunes descobertes (per exemple, la de les sepultures de Montjuïc), essent sempre atent a les novetats que, gràcies a les publicacions especialitzades, sortien a la llum i, sobretot, a la restitució històrica de les peces, agrupant-les segons la seva procedència.
  Per tal de completar el catàleg, va mantenir correspondència amb el cèlebre arqueòleg alemany Emil Hübner (1834-1901), que es va entusiasmar amb el catàleg d’Elias de Molins perquè responia al caràcter científic que ell mateix reclamava a les publicacions arqueològiques i historiogràfiques. I és precisament la constant voluntat investigadora de totes les seves publicacions el que fa que s’hagi de col·locar Antoni Elias de Molins entre els més importants i pioners historiadors de l’art que van dotar la seva disciplina de bona part dels fonaments metodològics per a convertir-la en el que ara anomenem «ciència social».
  Finalment, cal afegir que d’acord amb la seva metodologia científica en l’estudi dels objectes artístics i era habitual en els ambients intel·lectuals catalans del segle xix, es va implicar en la protecció i conservació de diversos conjunts monumentals com ara el monestir de Sant Cugat, el castell de Sant Martí Sarroca, l’església de Sant Pere de Terrassa i la de Sant Pau del Camp.

Bibliografia sobre Antoni Elias de Molins: Agustí Duran i Sanpere, «La arqueología y la historia del arte en la Real Academia» (Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, Barcelona, núm. 25, 1953, p. 309-326); Xavier Barral i Altet, «Recuperar el passat, instruir els antiquaris i codificar l’arqueologia. El catàleg del Museu Provincial d’Antiguitats de Barcelona (1888)», a Josep Padró, Marta Prevosti, Mercè Roca i Joan Sanmartí (ed.), Estudis Universitaris Catalans. Homenatge a Miquel Taradell (Barcelona, Curial, 1993); Francesc Fontbona, «Historiografia de l’art catalana», a Albert Balcells (ed.), Història de la historiografia catalana (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2004); Jordi Casanovas Miró, «Elias de Molins, Antoni», a Diccionario histórico de la arqueología en España (Madrid, Marcial Pons Historia, 2009, p. 248-249), i Jordi Casanovas Miró, «Elias i de Molins, Antoni», a Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres (Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2012).


Guillem Tarragó Valverde

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín