ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 9/02/2015

Bassegoda i Nonell, Joan
Barcelona, 9 de febrer de 1930 - Barcelona, 30 de juliol de 2012

Àrees de treball: Arquitectura del segle xix / Arquitectura del segle xx / Conservació i restauració / Gaudinisme / Historiografia

Joan Bassegoda i Nonell pertany a la quarta generació d’una família dedicada a l’arquitectura i a la construcció: fou fill de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i Musté; nét del també arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó, i besnét d’un paleta, Bonaventura Bassegoda i Mateu. Joan Bassegoda i Nonell va obtenir el títol d’arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) el 3 de març de 1957, i es doctorà l’abril del 1960. Va tenir com a professors, entre d’altres, a Adolf Florensa i Ferrer, Bonaventura Bassegoda i Musté i Manuel de Solà-Morales i de Rosselló (en cursos de construcció), Josep-Francesc Ràfols i Fontanals (en assignatures sobre història de les arts plàstiques i història de l’arquitectura) i Francesc Nebot i Torrens (Detalls i conjunts arquitectònics). Inicià la carrera docent a l’ETSAB el mateix any 1960, i el 1968 assolí la càtedra d’història de l’arquitectura i de l’urbanisme, de jardineria i paisatge, any en què també va ser nomenat director de la càtedra especial Antoni Gaudí, vacant a la jubilació del seu antecessor com a director interí, Josep Maria Sostres i Maluquer, des d’on exercí d’autèntic ambaixador internacional de la figura de Gaudí, i de manera especial al Japó, als Estats Units i a l’Amèrica Llatina.
  La seva activitat, a més de la docent, es va centrar en la restauració monumental (complementada amb l’organització de cursos sobre la matèria a l’ETSAB), tant d’obres gaudinianes com de diversos monestirs i esglésies de Catalunya, l’exercici lliure de la professió i l’estudi de Gaudí i l’arquitectura històrica, especialment dels segles xix i principis del xx, que va divulgar a través de llibres, revistes i premsa. Fou un publicista prolífic, de rigor científic i crític desiguals, amb un estil en què es barrejaven les dades documentals de primera mà (arribà a formar un arxiu importantíssim del patrimoni i l’arquitectura catalans) amb comentaris incisius i irònics, va escriure una trentena de llibres i uns quants centenars d’articles en els quals abordà no només la història de l’arquitectura (amb estudis monogràfics i apunts biogràfics d’arquitectes i mestres d’obres de profunditat diversa) i la producció gaudiniana, sinó també una variadíssima temàtica relacionada amb les arts aplicades (l’escultura, la pintura, els oficis artístics i l’heràldica decorativa, entre d’altres). Tot i aquesta diversitat, molts dels seus treballs han estat fonamentals per a la historiografia de l’arquitectura catalana.
  Fundador i president de la secció espanyola de l’ICOMOS (International Council of Monuments and Sites, 1964), durant molts anys va ser el professional català més lligat als organismes internacionals relacionats amb els monuments, de tal manera que va ser un dels signants de la Carta de Venècia (o Carta Internacional per a la Conservació i Restauració de Monuments i Llocs), redactada el maig del 1964 durant la celebració del II Congrés Internacional d’Arquitectes i Tècnics de Monuments Històrics.
  Entre els càrrecs i premis que va ostentar i obtenir, a més dels esmentats destaquen els de president d’Amics de Gaudí (1966); acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Doctors de Catalunya (1967); arquitecte de la catedral de Barcelona i del monestir de Pedralbes (des del 1969), en l’ampliació del qual encunyà amb to irònic el seu estil «bassegòtic»; acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1970), on presentà com a discurs d’ingrés l’estudi Los maestros de obra de Barcelona (Barcelona, Editores Técnicos Asociados, 1973) i que presidí entre el 1990 i el 1998; vocal de la Comissió del Patrimoni Històrico-Artístico de Barcelona (1974); acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1977); soci d’honor del Reial Cercle Artístic de Barcelona (1996), i Medalla d’Or a les Belles Arts (1997). També fou acadèmic corresponent de les acadèmies de belles arts de Santa Isabel de Hungría de Sevilla, San Telmo de Màlaga, Nuestra Señora del Rosario de la Corunya i de San Fernando de Madrid; membre corresponent de The Hispanic Society of America de Nova York (1994); membre honorari de l’Institut Americà d’Arquitectes de Washington (1994), i Medalla Pro Ecclesia et Pontifice (2003).

Dels seus nombrosos escrits com a historiador destaquen, en primer lloc, les monografies i articles dedicats a Gaudí i a la seva obra: Guía de Gaudí (Madrid-Barcelona, Ediciones Literarias y Científicas, 1970); «Los Planos del Palacio Güell, inéditos dibujos de Gaudí» (Templo, Barcelona, maig 1974); Las Bodegas Güell, de Garraf (Barcelona, Casa Provincial de Caridad, 1976); La Pedrera de Gaudí (Barcelona, Fundació Caixa de Catalunya, 1989); amb George Collins, The Designs and Drawings of A. Gaudí (Princeton, Princeton University Press, 1983); «La intervenció de Gaudí en el projecte de restauració de l’església parroquial de Sant Esteve de Granollers (1879)» (XXXIII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, Museu de Granollers i Centre d’Estudis de l’Associació Cultural, Granollers, 1987); El gran Gaudí (Barcelona, Ausa, 1989); «La construcción tradicional en la arquitectura de Gaudí» (Informes de la Construcción, Madrid, juliol-agost 1990); La fachada de la catedral de Barcelona (Barcelona, Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 1981); amb B. Bassegoda i Musté i J. Lloveras i Montserrat, Aproximación a Gaudí (Aranjuez, Doce Calles, 1992); «Gaudí i el Modernisme» i «Modernisme, l’estat de la qüestió» (Nexus, Barcelona, Fundació Caixa de Catalunya, 1993); «Las Escuelas provisionales de la Sagrada Familia» (Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid, 2n semestre 1994); La Quadra de Garraf (Barcelona, Publicacions de la Reial Càtedra Gaudí, 2001); Gaudí o espacio, luz y equilibrio (Madrid, Criterio Libros, 2002), i El mestre Gaudí (Lleida, Pagès, 2011), monografía que recopila els articles publicats a la revista Temple entre els anys 2000 i 2010).
  En segon lloc, Joan Bassegoda redactà una innombrable quantitat de llibres i articles de temàtica ben diversa. En la dècada de 1970 en publicà alguns en diversos volums de la sèrie «De Re Restauratoria» (Barcelona, Càtedra Gaudí i ETSAB, 1972-1974). També, els seus cursos de doctorat sobre Conservació i restauració de monuments i ambients es van editar en aquella dècada, i va col·laborar assíduament en la redacció de textos per a la Gran enciclopèdia catalana. Cal destacar també altres publicacions, com ara El Círculo del Liceo. 125 aniversario, 1847-1972 (Barcelona, Círculo del Liceo, 1973); El Templo romano de Barcelona (Barcelona, Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, 1974); La catedral de Barcelona. Su restauración 1968-1972 (Barcelona, Editores Técnicos Asociados, 1973); «El Gremio de arquitectos en la catedral de Barcelona» (San Jorge, Diputación Provincial de Barcelona, Barcelona, 1974); Historia de la Arquitectura (Barcelona, Editores Técnicos Asociados, SA, 1976); «Restauración de monumentos barceloneses durante el siglo xix» (Boletín de Bellas Artes, Sevilla, 1979); Historia de los jardines (Barcelona, ETSAB, 1979); «La demolición del Matadero, un grave error» (Cau, Barcelona, març 1980); Història de la restauració de Poblet (Poblet, Publicacions de l’Abadia de Poblet, 1983); La cerámica popular en la arquitectura gótica (Barcelona, Nuevo Arte Thor, 1983, 3a ed.); La Casa Llotja de Mar de Barcelona. Estudi històric, crític i descriptiu de l’edifici i de les seves col·leccions d’escultura i pintura (Barcelona, Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, 1986), amb fotografies de Jordi Gumí i Cardona; Guia de Santa Maria de la Mar (Barcelona, Fundació Caixa de Barcelona, 1987); «La cámara real del monasterio de Pedralbes (Barcelona). Estudio, recuperación y restauración de la sala y su porche» (II Congreso de Arqueología Medieval Española, Consejería de Cultura, Madrid, 1987); Modernisme a Catalunya (Barcelona, Nou Art Thor, 1988); Atlas de historia del arte (Barcelona, Jover, 1989); «L’afer de la plaça de toros Las Arenas de Barcelona» (Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, 1989); La arquitectura profanada. La destrucción sistemática del patrimonio arquitectónico religioso catalán (1936-1939) (Barcelona, Mare Nostrum, 1990); «El primer arquitecte de l’Acadèmia, Josep Casademunt i Torrents (1804-1868)» (Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, 1990-1991); «Traslado de la puerta gótica del Convento del Carmen de Barcelona» (Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid, 1993); «El dietari de Lluís Domènech i Montaner» (Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona, 1993-1994; en col·laboració amb M. Naranjo i Teixidó); Actualitat permanent de l’obra de Josep M. Jujol (Valls, Gràfiques Moncunill, 1994), i «El Parc Güell, expressió del mediterranisme» (Nexus, Barcelona, 1997).

Bibliografia sobre Joan Bassegoda i Nonell: les referències bibliogràfiques directes sobre l’obra arquitectònica i escrita de l’arquitecte són escadusseres, a excepció de les cites bibliogràfiques en llibres o articles d’assaig, història de l’arquitectura o del gaudinisme redactats per altres autors, difícils d’encabir en aquests apunts biogràfics. Es poden mencionar les obres següents: Antoni González i Raquel Lacuesta, 1380-1980: Sis segles de protecció del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Memoria 1983 del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (Barcelona, Diputació de Barcelona, 1984, p. 57-72), en el qual es fa un succint perfil biogràfic de Bassegoda i dels arquitectes de la transició democràtica; E. Bayona Hurtado et al., Primera bibliografia de Joan Bassegoda i Nonell, recopilada amb motiu del XXV Aniversari del seu nomenament com a catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, el 23 d’abril de 1968 (Barcelona, Càtedra Gaudí, 1993); El «Proyecto Catedral», entrevista d’Ana Alcaraz amb Joan Bassegoda i Nonell, sobre el projecte de restauració de la catedral de Barcelona (Impermeabilización Profesional, Barcelona, núm. 2, juliol-setembre 1992, p. 52-55); «Mor l’arquitecte Joan Bassegoda, el catedràtic de Gaudí» (El Periòdic, Barcelona, 31 de juliol de 2012); Daniel Giralt-Miracle, «Muere Juan Bassegoda Nonell. El arquitecto era presidente de Amics de Gaudí y uno de los mayores expertos mundiales en su obra» (La Vanguardia, Barcelona, 31 de juliol de 2012); «Muere Joan Bassegoda Nonell, máxima autoridad en la obra de Gaudí» (ABC Cataluña, Barcelona, 31 de juliol de 2012).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi


Raquel Lacuesta Contreras

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín