ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 22/07/2014

Pla i Casadevall, Josep
Palafrugell (Baix Empordà), 8 de març de 1897 - Llofriu (Baix Empordà), 23 d'abril de 1981

Àrees de treball: Pintura del segle xix / Modernisme / Noucentisme / Pintura del segle xx / Escultura del segle xx

Josep Pla i Casadevall fou, segurament, el millor prosista en català del segle xx, i bé que no fou un historiador de l’art formal, les seves diverses biografies d’artistes catalans, llargues i curtes, molt difoses, li fan un lloc especial en aquest camp. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona el 1919, i inicià tot seguit una definitiva carrera de periodista i escriptor.

Extraordinàriament fecund escrivint sobre tota mena de qüestions vitals, ja de jove dedicà textos per a llibrets d’artistes com ara Enric Casanovas (Barcelona, Publicacions de La Revista, 1920) o D. Carles (Barcelona, Joan Merli, 1928), però sobretot entre els seus escrits artístics cal remarcar tres àmplies biografies sobre artistes catalans molt destacats que ell va conèixer: Manolo Hugué, Santiago Rusiñol i Joaquim Mir. De l’escultor Hugué, publicà Vida de Manolo contada per ell mateix (Sabadell, La Mirada, 1928), fruit com indica el títol de grans entrevistes personals, llibre que es traduiria molt aviat a l’espanyol (Madrid, Mundo Latino, 1930) i que seria força reeditat tant en català (Barcelona, Llibreria Catalònia, 1930; Barcelona, Selecta, 1953 i 1961) com també en espanyol (Barcelona, Destino, 1947). Del gran pintor, escriptor i impulsor del Modernisme, Santiago Rusiñol, publicà Rusiñol y su tiempo (Barcelona, Barna, 1942), la versió catalana del qual, Santiago Rusiñol i el seu temps, aparegué el 1955 (Barcelona, Selecta) i que també es reedità (Barcelona, Selecta, 1961; Barcelona, Destino, 1981). Sobre el pintor Joaquim Mir publicà en espanyol El pintor Joaquín Mir (Barcelona, Destino, 1944), que es publicaria anys després en català (Barcelona, Selecta, 1960). Els tres llibres, que conegueren també reedicions pòstumes, han estat en gran part responsables de la imatge pública generalitzada que es té dels tres artistes. Les tres grans biografies foren reunides, en l’edició de les Obres Completes, en un sol volum de prop de vuit-centes pàgines, Tres artistes (Barcelona, Destino, 1970). Són retrats vius i directes, no només d’unes persones concretes sinó de tota una època de l’art català aleshores recent i que Pla demostrava conèixer a fons. La documentació fidel de les qüestions que hi són reflectides no és mai el principal objectiu de l’escriptor, de manera que als seus llibres hi ballen les dates i s’hi creen o s’hi perpetuen tòpics sobre els biografiats, repetits fins i tot en altres bandes, com ara que Manolo era fill natural d’un capità general, quan el seu pare era en realitat el que se’n diu un chusquero. Pla deia que els llibres amb dades precises i àmpliament documentats eren bons per als lectors alemanys. A més, com sol succeir en altres textos de Pla, en ell preval la recerca d’informació sobre la pruïja d’originalitat, de manera que pot transcriure sense retocs, ni posar gaires fragments entre cometes paràgrafs sencers d’altres obres, com fa a Rusiñol y su tiempo amb l’aleshores encara inèdita Història anecdòtica del Cau Ferrat de Miquel Utrillo, que Pla pogué llegir i transcriure perquè el manuscrit es trobava dipositat a la biblioteca dels museus de Barcelona. Altres cops els aspectes discutibles són de fons, com quan valora els quadres més convencionals del Mir de maduresa molt per sobre de les extraordinàriament creatives i originals obres de l’època mallorquina del pintor.
  Una biografia d’artista similar a aquestes s’inclou en el llibre Tres senyors (Barcelona, Destino, 1971), on al costat de dues semblances sobre els germans Puget, reelaborades sobre textos ja coneguts, afegeix un ampli text, nou, sobre l’escultor modernista Josep Llimona, un text molt respectuós que el mateix Pla lamenta no haver pogut fer partint de testimonis directes del protagonista, i que treballà entre el 1948 i el 1961. Altres textos biogràfics més curts es troben a la llarga sèrie Homenots, iniciada el 1958 i acabada el 1962, si bé en ser reeditada encara en vida de l’autor hi afegiria diverses biografies noves inexistents a les primeres edicions. Dins aquests homenots hi ha també molts artistes o gent propera a les arts plàstiques: Josep Maria Sert i Eugeni d’Ors a la primera sèrie (Barcelona, Selecta, 1958), Arístides Maillol i Salvador Dalí a la segona (Barcelona, Selecta, 1958), Francesc Gimeno i Joaquim Sunyer a la tercera (Barcelona, Selecta, 1959), Josep Pijoan i Joan Serra a la quarta (Barcelona, Selecta, 1959), Enric Casanovas i Josep Maria Junoy a la cinquena (Barcelona, Selecta, 1958), Alfred Sisquella i Antoni Gaudí a la sisena (Barcelona, Selecta, 1958-1959) i Marià Llavanera a la setena (Barcelona, Selecta, 1961). En edicions posteriors hi afegí Isidre Nonell i Francesc d’A. Galí (Barcelona, Destino, 1969), Xavier Nogués i Feliu Elias (Barcelona, Destino, 1972) i Josep Llorens Artigas (Barcelona, Destino, 1975). Al marge de l’agudesa de visió que sempre hi ha en els seus retrats, Pla tampoc estalvia als Homenots la seva peculiar picaresca, com al de Nogués, on transcriu constantment —aquest cop, però, sempre entre cometes— paràgrafs sencers de la biografia que Feliu Elias escriví de l’artista als anys vint, i en menor mesura, de la monografia més recent sobre el Nogués gravador escrita per Jaume Pla. Alguns homenots també sortirien en espanyol amb el títol menys afortunat de Grandes tipos (Barcelona, Aedos, 1959), i serien reeditats pòstumament per Destino. Un d’aquests homenots artistes, Josep Pijoan, passaria a tenir un relleu més gran al volum Tres biografies. Maragall, Pijoan, Pujols (Barcelona, Destino, 1968).
  Un tercer esglaó de semblances seria el que l’autor anomenà Retrats de passaport (Barcelona, Destino, 1970), que com el títol suggereix són retrats breus, on hi inclogué també nombrosos artistes i gent relacionada amb el món de les arts plàstiques: Francesc Vayreda, Joan B. Coromina, Eusebi Isern Dalmau, Adrià Gual —però només com a home de teatre—, Alexandre Plana, Kess Van Dongen, Serge Charchoune —que l’anomena «Chourchonne» (!)—, Lluís Bagaria, Ricard Canals, Pere Ynglada, E. C. Ricart, Josep Dunyach, Lluís Mercadé, el Joan Miró jove, Manuel Humbert, el Pere Pruna jove, Pau Roig, Pau Gargallo, Manuel Renom, Màrius Vives, Charles Despiau, Rafael Benet, Francesc Domingo, Joaquim Torres Garcia, Joan Gich —artista del ferro—, Domènec Carles, Josep Pujol i Valentí Castanys.
  Sovint fa la impressió que les opinions, sobretot les més paradoxals, que Pla posa en boca dels seus biografiats, reflecteixen més el pensament de l’escriptor que el de l’artista mateix, com quan parla de Mir i el descriu cofoi com un realista, quan de fet el realista militant de debò era el mateix Pla. Ell va ser dels primers a acostar-se, amb positiu interès, a l’època modernista, que havia estat tan infamada en els anys de la seva joventut; bé que conservava visions negatives de l’art del Modernisme —a Rusiñol y su tiempo deia literalment que «el Modernismo […] en las artes plásticas fue una catàstrofe»—, s’adonava de les dimensions que tenien determinades figures d’aquell món i per això les abordava, no sense un deix d’escepticisme, com a personalitats de pes que eren. L’avantguardisme tampoc l’interessà gaire: de Miró només en parlà de la seva etapa de joventut, a Charchoune li canvià el nom, i a Dalí —a qui sí que li havia dedicat un homenot— s’hi acostà més ja en les seves vellúries, d’empordanès a empordanès i de patum a patum —Obres de museu (Figueres, Dasa, 1981).
  L’obra de Josep Pla és gegantina i magmàtica, de manera que és molt difícil de seguir-ne les vicissituds de cada text, a causa de la seva sovint doble aparició, d’una banda a la premsa i de l’altra en forma de llibre; i mai no es pot estar segur que el riquíssim i modèlic català que exhibeix en les obres completes d’Edicions Destino és el seu original o la versió que del seu espanyol catalanitzat en varen fer bons correctors com ara Bartomeu Bardagí, els quals s’encarregaren —sense signar— de traduir molts textos del Pla de postguerra, apareguts en espanyol a la premsa per la pressió social del franquisme.

Bibliografia sobre Josep Pla i Casadevall: Joan-Francesc Ainaud i Vicenç Altaio, Josep Pla i els homenots artistes (Barcelona, Fundació La Caixa, 1997); Lluís Bonada, L’obra de Josep Pla (Barcelona, Teide, 1991), i Francesc Fontbona, pròleg a Miquel Utrillo, Història anecdòtica del Cau Ferrat (Sitges, Grup d’Estudis Sitgetans, 1989, p. 9-13).


Francesc Fontbona

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín