ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 22/07/2014

Miquel i Badia, Francesc
Barcelona, 15 d'agost de 1840 - Barcelona, 28 de maig de 1899

Àrees de treball: Art del segle xix / Arts decoratives / Col·leccionisme d’art / Crítica d’art / Indumentària i arts tèxtils / Mobiliari

Francesc Miquel i Badia fou crític, tractadista i col·leccionista d’art. La seva figura és recordada gràcies a la primera d’aquestes dedicacions, ja que va col·laborar sense interrupció al llarg dels darrers trenta anys del segle xix amb els seus articles artístics —i també literaris— publicats al diari més important de l’època, el Diario de Barcelona.
  La formació rebuda als col·legis i a l’institut entre els anys 1850 i 1856 corresponent a l’anomenada «segona ensenyança» va ser en llatinitat, humanitats i filosofia, i el 1856 va emprendre els estudis universitaris de dret. Durant aquest període va alternar l’assistència a les aules de la Facultat amb la de l’acadèmia privada de dibuix de l’artista Josep Serra i Porson (Roma, 1824 - Barcelona, 1910). El 1862 va obtenir la llicenciatura en dret civil i canònic i va iniciar l’exercici de la seva primera professió, la d’advocat. Encara que exercí aquesta professió poc temps, sempre se’l va reconèixer i presentar socialment amb aquesta professió —juntament amb la d’escriptor. La seva sòlida formació en estudis historicoartístics no va arribar fins al setembre del 1866, quan es va matricular de l’assignatura de Teoría estética e historia de las bellas artes a l’Escola Oficial de Belles Arts, la qual depenia de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona. Aquesta era impartida per Josep de Manjarrés i Bofarull (Barcelona, 1816-1880) i hi va assistir durant dos cursos acadèmics consecutius, del 1866 al 1868. Després va decidir completar els seus coneixements amb estudis literaris i filosòfics, i es va matricular d’assignatures soltes entre 1868 i 1870 a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, on va ser alumne de Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884), entre d’altres.

L’inici d’aquesta formació artística i literària no va ser casual, sinó que va ser conseqüència del començament de la seva col·laboració amb el Diario de Barcelona com a crític en la matèria. El mes de juny del 1866 l’artista Pau Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1810-Barcelona, 1883) va recomanar a Joan Mañé i Flaquer (Torredembarra, 1823 - Barcelona, 1910) —aleshores redactor en cap i director del Diario de Barcelona— la ploma de Miquel i Badia per donar notícia sobre l’Exposició de Belles Arts que se s’estava celebrant a l’Acadèmia. El seu treball i la seva personalitat van captivar tant els redactors i al propietari de la publicació, Antoni Brusi i Ferrer (Barcelona, 1815-1878), que aviat va passar a responsabilitzar-se de les seccions de crítica artística i literària en una època en què la figura del crític representava un paper modest dins el món del periodisme i sovint s’havia encomanat a mans poc expertes. Va ser redactor d’aquestes seccions sense interrupció fins a la seva mort, durant trenta-tres anys, factor que li propicià una constància, una especialització i una autoritat en aquests camps sense precedents, de manera que va esdevenir un dels crítics d’art i literatura més llegits per la burgesia catalana.
  Fruit d’aquesta relació amb la tribuna del Brusi —tal com s’anomenava popularment la publicació—, es calcula que la quantitat total d’articles publicats supera lleugerament el miler, dels quals, la seva dedicació a les lletres o a l’art esdevé equitativa en l’anàlisi del conjunt dels anys. Durant els primers vint anys, els temes literaris i teatrals van ocupar un lloc preferent en les seves crítiques, però a partir de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, els articles en matèria artística van superar des d’aleshores als de literatura. Aquest fet reflecteix el context de les darreries de segle, caracteritzat per la constant celebració d’exposicions a petita i gran escala, que alhora començaven a comptar amb el suport oficial, i de la profusió de publicacions d’estudis sobre història de l’art. Com a conseqüència, el crític va haver d’intervenir per cobrir la necessitat d’informar i orientar el públic davant d’aquests esdeveniments. Principalment, va escriure per al Diario de Barcelona, però abans d’aquesta col·laboració i també paral·lelament a aquesta, va participar en altres publicacions periòdiques i revistes com ara el Calendari Català, La Ilustración Española y Americana, El Mundo Ilustrado, La Semana Popular Ilustrada, Álbum Salón i Hispania, entre d’altres. La seva crítica es caracteritzà per ser conservadora i, tot i que no va mostrar preferències per un moviment artístic o artistes concrets, sempre va guiar els seus judicis en l’existència d’un concepte o pensament en l’obra d’art que es basés en uns principis immutables de fe, pàtria i amor.
  El seu principal ofici però, a banda del de redactor i crític de la plantilla del Diario de Barcelona, va estar estretament relacionat amb l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona, de la qual era acadèmic des de l’abril del 1868. Des del 1880, va ser professor de les assignatures de teoria estètica i història de las belles arts i teoria estètica i història de les arts sumptuàries a l’Escola Oficial de Belles Arts; de la primera fins al 1886 i de la segona fins la seva mort. Des de la seva joventut, va formar part del personal administratiu de l’Acadèmia com a secretari —des del 1876, encara que abans havia estat membre auxiliar—, bibliotecari i tresorer. Tot i això, només va arribar a percebre una remuneració econòmica anual per la primera d’aquestes ocupacions.
  La seva màxima dedicació com a tractadista d’art va ser la història de les arts decoratives, recollida d’una forma didàctica i amena en tres volums sota el títol genèric de Cartas á una señorita sobre la Habitación i que es dirigien a un públic jove i no necessàriament instruït en la matèria. Els volums de la sèrie estaven dedicats a la història de l’habitatge —La Habitación. Cartas á una señorita (1879)—, als Muebles y tapices (1879) i a la Cerámica, joyas y armas (1882). Aquests treballs van adquirir un caràcter més especialitzat i erudit quan el 1897 va col·laborar en l’enciclopèdica Historia general del arte amb la «Historia del mueble» i la «Historia del tejido, bordado y tapiz», contingudes en el vuitè volum. Aquestes obres les va elaborar principalment a partir de la síntesi d’altres estudis nacionals, però sobretot estrangers, que li van servir per a elaborar després el seu propi discurs i fonamentar la seva opinió. Es detecta el mateix fenomen en els tractats que va dedicar a les belles arts, els quals van ser el monogràfic dedicat a Fortuny. Su vida y obras. Estudio biográfico-crítico (1887) i un de més genèric i sense precedents sobre El arte en España. Pintura y escultura modernas (ca. 1890), en el qual va fer una síntesi de la història de la pintura i escultura a la Península des de l’època romànica fins als seus dies. Si l’objectiu dels seus tractats de belles arts era el de proporcionar models per al renaixement artístic contemporani, el dels estudis sobre les arts decoratives seguien un mateix camí però dirigit a la revitalització de la indústria. També trobem testimoni dels seus estudis sota la forma de discursos, conferències i pròlegs de llibres.
  El col·leccionisme d’art antic va ser la seva gran passió i les adquisicions de la seva col·lecció especialitzada en les arts decoratives van anar de la mà de les seves recerques i coneixements en la matèria. En un primer moment va centrar les seves predileccions en la indústria de la ceràmica, del vidre i del mobiliari —peces gràcies a les quals va ser premiat a la secció arqueològica de l’Exposició Universal de 1888—; però cap al final de la seva vida ho van ser els fragments de teixits. També va col·leccionar pintura i escultura, però va arribar a ser la millor col·lecció d’arts decoratives de la Península del segle xix, la qual es va reproduir parcialment d’una manera gràfica a l’àlbum de la seva col·lecció, editat el 1887 per l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, de la qual va ser soci, i a l’àlbum de la seva col·lecció de teixits publicat el 1900 per encàrrec de la seva vídua a Josep Pascó amb l’objectiu de vendre-la.
  També va ser membre d’altres acadèmies, associacions, juntes, comissions i jurats; com ara acadèmic de jurisprudència i legislació (des del 1865) de la Reial Acadèmia de Bones Lletres des del 1868, de la Real Academia de la Historia des del 1874 i de la de Ciències i Arts des del 1892. En la mateixa línia, va ser soci de l’Ateneu Barcelonès, membre de la Junta d’Obres Públiques de la Universitat de Barcelona, jurat dels Jochs Florals, membre de la Comissió provincial de Monuments Històrics i Artístics de Barcelona, membre de l’organització de la Secció Arqueològica de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 i membre de la Junta de Museus de la ciutat.

Bibliografia sobre Francesc Miquel i Badia: José Puiggarí, Álbum de la colección de D. Francisco Miquel y Badia principalmente en mobiliario, cerámica y vidrería. Año 1887 (Barcelona, Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa / Estab. Tip. de Jaime Jepús y Roviralta, 1888); Joaquín Riera y Bertrán, «Don Francisco Miquel y Badia» (La Ilustració Catalana, any XII, 1891, p. 306-307); Antonio Elías de Molins, Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo xix. Apuntes y datos, vol. 2 (Barcelona, Administración, 1895); José Masriera y Manovens, Memoria necrológica del académico D. Francisco Miquel y Badia (Barcelona, Academia Provincial de Bellas Artes de Barcelona / Impr. Barcelonesa, 1900); Catalogue de la collection de tissus anciens de Francisco Miquel y Badia (Barcelona, 1900); Joaquín María de Nadal, «Mi padre y sus amigos: Francisco Miquel y Badia» (Destino, Barcelona, 15 de setembre de 1956, p. 27-28); Enric Cassany i Antònia Tayadella, Francesc Miquel i Badia, crític literari al Diario de Barcelona. 1866-1899 (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001); Laia Alsina, «La colección de artes decorativas de Francisco Miquel y Badia (1840-1899)», a Fernando Pérez y Inmaculada Socias (ed.), La dispersión de objetos de arte fuera de España en los siglos xix y xx (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2011); Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres (Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres i Fundació Noguera, 2012, p. 264-265).


Laia Alsina

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín