ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 22/07/2014

Jardí Casany, Enric
Barcelona, 19 de novembre de 1924 - Barcelona, 21 de desembre de 1998

Àrees de treball: Pintura del segle xix / Pintura del segle xx / Noucentisme / Avantguardes / Sociologia de l’art

Enric Jardí Casany era tractadista d’art, publicista cultural i advocat. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, posteriorment es doctorà. Fill d’Enric Jardí i Miquel —advocat, assagista i ateneista, amic d’Eugeni d’Ors, que el «nomenà» formalment noucentista—, a qui dedicà el llibre El meu pare i el seu món (1999). Estigué des de jove vinculat al catalanisme d’arrel noucentista i milità al clandestí Front Universitari de Catalunya al costat de Josep Benet, Josep M. Ainaud de Lasarte i molts més. Es relacionà a Londres amb Josep M. Batista i Roca. Assidu en la seva joventut dels tallers del dibuixant Joan Junceda i del pintor Francesc Labarta, exercí esporàdicament de dibuixant: va fer, per exemple, el projecte de vestuari per a la Primera història d’Esther de Salvador Espriu (1948). Formà part del grup catalanista de Miramar i fou col·laborador de la revista semiclandestina Ariel (1946-1951), on parlà de Pidelaserra, Torres-Garcia, Mir, Nonell, Casanovas, Grau Sala, Dalí o d’un Antoni Tàpies primerenc. Funcionari jurídic de l’Ajuntament de Barcelona, treballà a l’àrea d’Urbanisme, i els darrers temps de la seva carrera funcionarial s’incorporà a l’Arxiu Històric de la Ciutat. Va ser secretari de la primera junta democràtica de l’Ateneu Barcelonès (1977) i fou candidat a Senador per Convergència i Unió el 1982 i el 1986. El 1987 fou elegit membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, i el seu discurs d’ingrés versà sobre «Art i poder» (1989). També el 1987 va rebre la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya. En morir era vicepresident de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País i membre de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural.

Si bé les seves publicacions inicials foren jurídiques —guanyà el Premi Duran i Bas de l’Institut d’Estudis Catalans el 1958—, aviat s’interessà per qüestions d’art, especialment del temps del Modernisme i sobretot del Noucentisme: Nonell i altres assaigs (Selecta, 1958), però la seva vinculació laboral al món urbanístic el portà a meditar també sobre Urbanisme (Dalmau, 1962) un «llibre excepcionalment complet, malgrat la reducció gairebé esquemàtica de tot el contingut […], segurament el nostre primer llibre d’urbanisme», segons Oriol Bohigas (Serra d’Or, Barcelona, 1962), i El planeamiento urbanístico (Bosch, 1966). Va ser també segurament el primer a Catalunya en traçar un Esquema d’una sociologia de l’art (Dalmau, 1962), i tornà a insistir sobre el fet artístic a Un altre Laocoont. Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (Ariel, 1963), un passeig d’una cinquantena de pàgines per tota la història de l’art, més informatiu que doctrinal, complementat per uns capítols monogràfics.
  La seva biografia Eugeni d’Ors, vida i obra (Aymà, 1967), segurament el seu llibre més rodó, és una de les millors aproximacions a aquell personatge polièdric també molt endinsat en el món artístic, i s’hi acostà manejant molta documentació però també vivències familiars insubstituïbles. Era una figura a la qual ja s’havia aproximat a l’assaig Tres diguem-ne desarrelats. Pijoan, D’Ors, Gaziel (Selecta, 1966).
  Publicista d’ampli espectre i d’especial fecunditat, publicà textos monogràfics de figures culturals i polítiques com ara Antoni Puigblach, el doctor Robert, Prat de la Riba, Cambó, Macià o Companys, però s’acabà dedicant molt especialment a la divulgació de l’art català d’entre els segles xix i xx. Segurament les obres que li donaren més visibilitat foren un grup de biografies de pintors editades en espanyol per La Polígrafa, força completes i àmpliament il·lustrades: Nonell (1969, amb edició catalana ampliada del 1984), Torres Garcia (1973, reeditat el 1988), Joaquim Mir (1975, amb edició catalana ampliada del 1989) i Jaume Mercadé. Pintor de una tierra (1977), que representen la culminació d’una tradició biogràfica d’artistes catalans iniciada mig segle abans per Feliu Elias o Rafael Benet, i que van valdre al seu autor l’atorgament del paper oficiós d’expert en l’obra d’aquests artistes per part del mercat de l’art del moment. Aquests llibres, malgrat que no abordaven el catàleg raonat de la seva obra, en posaven els fonaments.
  La fórmula tingué una certa continuïtat amb altres editorials: Calsina (Fundació Calsina, 1990) i Pere Pruna. L’artista que aspirava a la gràcia (Àmbit, 1992). S’acostà també a l’estudi d’altres figures artístiques en monografies més breus: Lluís Bonnin (Reial Cercle Artístic, 1973), Lluís Graner (Galeria Nou-cents, 1979), Pijoan (Thor, 1983) o Gimeno (Thor, 1985). Dedicà articles aclaridors a altres figures, com ara Cebrià de Montoliu (Serra d’Or, Barcelona, 1964), Xavier Gosé (Serra d’Or, Barcelona, 1965), Francesc d’A. Galí (Artes Plásticas, 1976), Josep Dalmau (Galeria Dalmau, 1979), Joan Llimona (Serra d’Or, Barcelona, 1996) o William Blake (Serra d’Or, Barcelona, 1996). També va fer, entre altres obres, els volums biogràfics Puig i Cadafalch. Arquitecte, polític i historiador de l’art (Ariel, 1975), Rafael Barradas a Catalunya i altres artistes que passaren el mar (Generalitat de Catalunya, 1992) i algunes monografies d’entitats o èpoques com ara Història d’Els Quatre Gats (Aedos, 1972), Història de les arts plàstiques a Catalunya en el darrer segle (Palma, Moll, 1973; premi Raixa), Història del Cercle Artístic de Sant Lluc (Destino, 1975, Premi Josep Pla) —entitat de la qual seria soci d’honor—, El cartellisme a Catalunya (Destino, 1983) o Els moviments d’avantguarda a Barcelona (Cotal, 1983).
  Dirigí l’obra L’art català contemporani (Proa, 1972), concebut com el tercer vol. de L’art català, que havia dirigit Joaquim Folch i Torres, anys abans, i fou l’autor d’una primera monografia molt sintètica sobre El Noucentisme (Proa, 1980), que conté una perfecta antologia gràfica d’aquell estil. El món artístic de la seva generació l’analitzà a les monografies Subirà-Puig (Galeria Joan Prats, 1978) i Jaume Muxart (Antonio Ruiz, 1990), i a través d’un especial volum d’entrevistes: Nou converses amb Jordi Mercadé (Pòrtic, 1985), «una de les poques aproximacions a la vida artística catalana dels primers anys de la postguerra», segons Agustí Pons (Avui, Barcelona, 23 d’octubre de 1998). Una monografia seva de divulgació dedicada a Paul Klee (Polígrafa, 1990) aparegué en edicions alemanya, anglesa i nord-americana.
  El seu perfil intel·lectual, més que el d’un acadèmic convencional, va ser el d’un sòlid professional de la divulgació cultural. Les seves són obres que no pretenen ser exhaustives però que aporten una informació molt àmplia sobre els temes estudiats, i donada l’amplitud dels artistes i temes glosats, constitueixen una vasta aproximació unipersonal a tota una època molt rellevant de l’art català. Ell sol va omplir moltes de les llacunes que existien en el coneixement de l’art català dels dos darrers segles, i va aclimatar en aquest país un tipus de biografia d’artistes històrics que acomplia perfectament el paper de donar a conèixer a un públic ampli les figures més destacades del nostre panorama pictòric.

Bibliografia sobre Enric Jardí Casany: Josep M. Ainaud de Lasarte, «Enric Jardí en el record» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 469 (I-1999), p. 22-23); Francesc Fontbona, «Enric Jardí» (Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, vol. xii, 1998, p. 330-333); Joan Reventós i Carner, «Jardí, un intelectual de alto nivel» (La Vanguardia, Barcelona, 23 d’octubre de 1998), i Jordi Sarsanedas, «Enric Jardí, un regraciament» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 469, I-1999, p. 24-25).


Francesc Fontbona

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín