ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 22/07/2014

Benet i Vancells, Rafael
Terrassa (Vallès Occidental), 2 de juny de 1889 - Barcelona, 16 de gener de 1979

Àrees de treball: Pintura del segle xix / Pintura del segle xx / Pintura barroca / Pintura romànica

Rafael Benet i Vancells fou pintor, crític, tractadista i historiador de l’art; li agradava definir-se com un «pintor que escrivia». Va créixer, artísticament parlant, en l’ambient cultural terrassenc de principis del segle xx. Format a l’Escola de Francesc d’Assís Galí, Benet quedà fortament marcat pel mestratges del seu oncle i pintor Joaquim Vancells i pel professor de dibuix i pintura de Terrassa, Pere Viver. També pel Cercle Artístic de Sant Lluc, on ingressà el 1910 i on exerciria com a president els anys 1928-1930. Com a pintor, mostrà per primera vegada la seva obra en l’Exposició d’Art Local de Terrassa, el 1904, i cinc anys després tingué la primera exposició monogràfica a la sala de Pere Sabater. Al Gremi d’Artistes de Terrassa, fundat el 1914, començà a manifestar-se la seva capacitat com a promotor de la cultura i com a pedagog. A Terrassa, tanmateix, es publicaren els seus primers escrits. Firmà amb el pseudònim de Zéuxis les «Minúscules cròniques», a La Sembra (1907-1915), i també col·laborà a la revista Ciutat (1910-1911) i al diari El Dia (1918-1926), feina que compaginava amb els articles que escrivia a La Veu de Catalunya, des del 1912, i a La Publicidad, a partir del 1919.
  El 1918, s’establí a Barcelona, després d’haver impartit classes de dibuix i pintura durant un any a L’Escola d’Art Rafael Benet, al carrer Canuda, número 2. Passà a col·laborar a La Revista, fundada per Josep Maria López-Picó, i a freqüentar la penya de La Revista, una afició, la de les tertúlies, que mai no abandonà. El 1919 començà a fer classes a la Casa Provincial de la Caritat a Barcelona, mentre que, com a pintor, s’integrà en l’Agrupació Courbet, primer, i a Les Arts i els Artistes, després. El 1920 obtingué la Càtedra de Dibuix i d’Història de l’Art a l’Escola Municipal de Labors i Oficis de la Dona, a Barcelona. La dedicació pedagògica no l’apartà gens de la crítica d’art que exercia a El Dia i a La Publicidad. El 1923 començà a escriure de manera regular a La Veu de Catalunya, gràcies a la confiança que li donà Joaquim Folch i Torres, i amb qui tornaria a treballar a La Ciutat i la Casa. A les columnes de La Veu, Rafael Benet s’erigí en una de les veus indiscutibles de la crítica d’art fins a la Guerra Civil. Les seves cròniques —signades, el 1929 i el 1930, amb el pseudònim Baiarola— constituiren un brillant document del panorama artístic dels anys vint i trenta. A més d’acostar al lector l’actualitat expositiva, defensava la necessitat d’una bona pedagogia, d’un ofici veritable, i es mostrava especialment sensible amb el col·leccionisme, de cara a bastir els museus que s’inaugurarien als anys trenta. Benet es mostrava profundament documentat i coneixedor de la revistes d’art estrangeres, tant franceses, alemanyes com anglosaxones. La reivindicació de Picasso i la seva relació amb Catalunya van portar, tanmateix, que el 1918 el Saló de Primavera li dediqués una sala especial, i que el 1919 s’hi incorporés la primera obra de Picasso, Arlequí, als museus d’art de Barcelona.
  Dues fites marcaran profundament la seva carrera com a crític abans de la guerra. D’una banda, el viatge que realitza el 1925 a París, per a veure en directe l’Exposition Internationale des Arts Décoratifs et Industriels Modernes, i d’on arribarà amb ganes de renovar la pintura jove catalana, que qualifica de «conservadora», amb una profunda admiració per Renoir i amb el lament de tenir a homes de l’avantguarda lluny o, com Joaquim Torres-Garcia, apartat forçosament de l’escenari català. El seu esperit combatiu també quedarà reflectit en una iniciativa que no arribà a veure la llum el 1926, l’edició d’una revista juntament amb Sebastià Gasch, Magí A. Cassanyes, Agustí Esclasans, J. M. Millàs-Raurell i J. V. Foix, que havia de portar el títol El cop de maça. L’altre gran esdeveniment, la proclamació de la República, el durà, amb valentia, a marcar un full de ruta per a la política cultural catalana. A principis del 1927 donarà cabuda a La Veu de Catalunya al crític Sebastià Gasch. La visió cada cop més contraposada que tenien de l’impressionisme els portarà, al llarg del 1927 i el 1928, a protagonitzar un estira-i-arronsa, que culminarà el desembre de 1929, amb un àcid article de Gasch a Fulls Grocs, un dels episodis més polèmics de la crítica d’art a Catalunya. Si com a pintor, la seva obra s’adscriu en un fauvisme lluminós, com a crític, trobarà en l’impressionisme i en Cézanne el punt d’arrancada de la pintura contemporània. Sabrà, però, entendre la necessitat d’obrir-se a manifestacions artístiques allunyades a la seva sensibilitat, com l’art alemany. Entre 1925 i 1927, Benet dirigirà La Ciutat i la Casa, una revista patrocinada per l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, de periodicitat trimestral entre 1925 i 1927, i que al 1928 es fusionarà amb Gaseta de les Arts, codirigida per Benet i Folch i Torres. L’aportació a l’estudi de l’arquitectura d’avantguarda i l’art nou, serà cabdal, i Benet podrà reflectir-hi el seu profund interès per la ciutat i l’arquitectura, que havia fet palès ja en els seus primers articles a La Sembra. La seva admiració per Le Corbusier i els seus postulats tindran una gran acceptació a Catalunya per part del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC). En canvi, els acèrrims defensors de l’obra d’Antoni Gaudí no acabaran de comprendre els articles que escriurà arran de la seva mort a la revista manresana Ciutat o La Veu de Catalunya on, tot i reconèixer la genialitat de l’arquitecte, proposarà una obra més adequada a la cultura i la geografia de la Barcelona de finals dels anys vint. En els seus articles sobre arquitectura, Benet mostrarà novament el seu bagatge internacional i s’interessarà per l’obra de Perret.
  Perseverant, inquiet i profundament crític amb la política cultural, resulten plenament actuals els articles que escrigué a La Veu de Catalunya el 1931, amb el títol «Política artística» i «Pel nostre Museu d’Art Contemporani». Són especialment interessants perquè recullen l’essència combativa de Benet i són també el germen dels Salons de Primavera que se celebraran a partir del 1932. És especialment destacable l’article publicat a La Veu de Catalunya el 20 de març de 1932, síntesi de dues conferències —malauradament inèdites— que impartí a l’Institut d’Arts i Arqueologia de París, i que foren organitzades per la Fundació Cambó. Benet donà una acurada visió de la pintura catalana de finals del segle xix i les primeres dècades del segle xx, amb Nonell com a punt de partida i l’anàlisi del paper jugat per l’Escola Galí o l’Associació de les Arts i els Artistes, l’Agrupació Courbet, els Evolucionistes, el Nou Ambient, els pintors catalans de l’escola de París i el grup d’avantguarda de Sitges. Benet, profundament català, parlarà de les peculiaritats pròpies de l’art del nostre país i proclamarà una gestió catalana del seu llegat. En aquests articles a La Veu, com en els de D’Ací i d’Allà, Revista de Catalunya, Ciutat —de Manresa—, La Paraula Cristiana, Mirador, Gaseta de les Arts , la francesa Le Feu o el Butlletí dels Museus d’Art. Benet informarà sobre les novetats internacionals i reclamarà ponts i intercanvis culturals amb les grans ciutats de París, Berlín, Londres o Nova York. Benet no defallirà en exigir catàlegs rigorosos i grans exposicions de caràcter internacional, i no deixarà d’imaginar un Museu d’Art Contemporani, però aquests objectius quedaran estroncats per l’esclat de la Guerra. Fidel a la seva vocació pedagògica, serà el responsable de molts dels articles monogràfics impulsats des de la revista Art (Picasso, Nonell, Manolo Hugué, Josep Gausachs, Enric Casanovas, Georges Kars, Josep Mompou, Pere Créixams o Francesc Gimeno) i arribarà a fixar uns noms per a l’Escola dels seus somnis: Manolo Hugué, Feliu Elias, Joaquim Sunyer, Xavier Nogués, Sisquella, Domingo, Togores, Clarà, Casanovas i Rebull. Durant el curs 1935-1936 impartirà uns cursos monogràfics al Taller-Escola d’Art de Tarragona, i després de la Guerra, a l’Escola Massana de Barcelona.
  Un dels seus grans èxits com a activista cultural serà la creació del Museu de Tossa. El 1935, juntament amb Georges Kars, Pere Créixams, Enric Casanovas i Alberto del Castillo, inaugurà a Tossa, el primer museu català que recollia obres d’artistes estrangers i el primer dedicat a l’art contemporani de tot l’estat. Tossa, el paradís blau, quedarà fixat en moltes de les seves pintures. També en moltes de les cròniques escrites a Art i La Veu de Catalunya. A les columnes dedicades a «Coneguts d’estiu», escrites el 1933 a La Veu, Benet ens deixarà la millor documentació d’aquest petit racó de la Costa Brava obert a tothom i receptiu a les històries personals i tràgiques que arribaven d’alguns artistes fugitius dels horrors que començaven a planar a Europa. Hi copsarem un extraordinari llenguatge poètic quan escriu sobre el paisatge tossenc i el pas de les tradicions, o quan evoca un món en transformació vertiginosa. Hi haurà espai per a alertar sobre els perills d’una mala gestió a l’hora de custodiar les meravelles naturals d’aquell indret i aprofitarà per comentar la política del moment. Malauradament, resta inèdit un manuscrit sobre Tossa, un perfecte complement al mític article «Tossa, Babel de les Arts», publicat l’octubre del 1934 a la revista Art.

Com a historiador de l’art, els estudis i monografies que portà a terme, tant abans de la guerra com sobretot, després, continuen avui sent un referent per a molts. El 1922, la Junta Municipal d’Exposicions d’Art, li encarregà organitzar una exposició retrospectiva sobre Joaquim Vayreda i una monografia sobre el pintor olotí. Benet s’abocà llarg temps en la documentació, la catalogació, l’anàlisi crític, les seves influències i la seva evolució. El llibre té un doble interès, per la mirada que fa a la tradició francesa i a Corot, i per l’evocació poètica que fa del paisatge olotí, i que recollirà poc després la seva pròpia pintura, de connotacions impressionistes. El 1926 publicarà una monografia dedicada a Antoni Badrinas i una altra a Jaume Guàrdia —totes dues amb Edicions Quatre Coses. Mereix una menció a part l’estudi que féu de Joan Llimona i que va sortir a la revista La Paraula Cristiana. El 1931, dedicà una monografia a Bosch Roger i una altra a l’escultor Joan Rebull. L’esclat de la Guerra el portà a l’exili, primer al Rosselló, a Sant Feliu d’Avall, i després a Anvers. En tornar a Catalunya, es refugià en la pintura i de manera més esporàdica, en la crítica d’art. Escriurà a Destino, i també a Ariel, Revista, Pax, Goya, Tele-Estel i Serra d’Or, entre d’altres; i ho farà, sobretot, amb articles aprofundits sobre pintors com ara Courbet, Velázquez, Rubens, o sobre artistes a qui havia admirat, com ara Joaquim Torres-Garcia i Josep Mompou. El 1942 escriví El escultor Manolo Hugué, un artista pel qual sempre sentí i manifestà una especial admiració. Editat per la Llibreria i Editorial Argos, comptà amb xilografies d’Enric C. Ricart. El 1943 es publicaria una versió resumida, i en espanyol, de la primera monografia que havia escrit sobre Joaquim Vayreda. Portava per títol La figura patricia y el arte de Joaquín Vayreda. Després arribaria l’oportunitat de redactar un llibre sobre un altre artista llargament reivindicat per ell: Isidre Nonell. Isidro Nonell y su época (1947) aporta una valuosa mirada als antecedents de la seva pintura. L’admiració manifesta per Renoir i una documentada bibliografia i catalogació fan d’aquesta obra una de les eines més valorades per la nostra historiografia. També ho han estat les obres Xavier Nogués, caricaturista y pintor (1949) —amb un catàleg molt detallat de l’obra de l’amic que el portaria a descobrir Tossa— i Joaquín Vancells. El hombre y el artista (1954), de la qual se’n féu una segona versió el 1962. La biografia d’un altre terrassenc, Tomàs Viver (1966) completa l’enorme aportació de Benet a l’estudi de l’escena artística de la seva ciutat, premiada amb el títol honorífic de fill il·lustre de Terrassa i terrassenc de l’any, el 1975.
  Darío de Regoyos. El impresionismo más allà del impresionismo (1945) implicà, per a Benet, la possibilitat d’homenatjar la figura d’aquest pintor. Dedicà una monografia a Velázquez el 1946, que portava per títol Velázquez. La actualidad de Velázquez, i al pintor del Barroc català, Antoni Viladomat, el 1947, un exemple de la tenacitat de Benet a l’hora de voler donar llum a artistes o períodes poc tractats. Altres escrits, sovint inserits en catàlegs d’exposicions d’homenatge, han esdevingut durant molts anys testimonis d’excepció de tota una generació: Enric Casanovas (1951), Anglada-Camarasa (1955), Manuel Humbert (1960 i 1974), Olga Sacharoff (1963), Darius Vilàs (1965), Angel Hoz (1965), Ignasi Mallol (1966), Josep Obiols (1967) i Josep Mompou (1968). La seva darrera monografia, publicada el 1975 i escrita en col·laboració amb el seu fill Jordi Benet Aurell, fou dedicada a Joaquim Sunyer. També amb ell treballà en l’apèndix d’artistes espanyols i catalans, per a l’adaptació espanyola de “El arte visto por los artistes”, de Robert Goldwater i Marco Treves, editat per Seix Barral, el 1953.
  Va prologar La escultura moderna y contemporània, d’Alexander Heilmeyer el 1949, i el mateix any, El futurismo comparado. El movimiento Dadá, una primera aproximació, per a molts, a aquests ismes. Amb el seu fill Jordi, escriví Impresionismo (1952) i Simbolismo (1953), una sola obra en dos volums, visió completíssima i personal de la pintura mundial dels segles xix i xx, que denota el coneixement profund que Benet en tenia, ja que poques vegades una obra d’abast internacional aporta visions sòlides sobre tants artistes i de tants països, molts dels quals absents en la bibliografia convencional. Va col·laborar en L’Art Català, una àmplia síntesi de la història de l’art català dirigida per Joaquim Folch i Torres (1961), amb treballs sobre pintura del segle xviii, l’escultura neoclàssica i romàntica, l’escultura de la segona meitat del segle xix i l’escultura modernista. Resten inèdits uns volums sobre la pintura gòtica a Catalunya que havien de formar part de la col·lecció «Monumenta Cataloniae», el mecanoscrit «Retorno al Mediterráneo: reflexiones de un pintor», així com diferents recerques sobre el patrimoni d’Andorra, un perfecte colofó a la seva tasca de recuperació del patrimoni artístic d’aquell país, en la campanya de restauració d’esglésies i capelles preromàniques i romàniques dirigida per l’arquitecte Cèsar Martinell. El 1963 descobrí una Majestat Romànica d’estuc del segle xii i un fresc mural policrom. La recuperació tingué lloc mentre restaurava, amb Manuel Humbert, el retaule de Sant Joan de Caselles, del segle xvi. Precisament aquest estudi i el de Sant Miquel de Prats li valgué l’entrada a la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, el 1954. Benet desplegà els seus coneixements en l’encàrrec que rebé d’inventariar els béns artístics del país i s’encarregà, entre d’altres, de salvar les restes de les pintures murals de Sant Romà dels Vilars i les pintures murals de la biblioteca de la Casa de la Vall, seu del Consell General del Principat d’Andorra.
  Amb el discurs «El ritme universal» ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, el 1969. Confluïen les veus d’un pintor fortament influït per Renoir, i d’un home que cregué sempre en la convivència de la modernitat i la tradició, i en la defensa del valor social de l’artista. Una trajectòria que té, avui, en la Fundació Rafael Benet, la reivindicació merescuda, gràcies a la perseverança i estima dels seus amics i estudiosos. La tesi doctoral d’Alícia Suàrez publicada el 1991, la monografia de Josep Bracons, prologada per Daniel Giralt-Miracle, el 2008, juntament amb els Quaderns Rafael Benet, que edita semestralment la Fundació, i Les Cròniques d’Art a La Veu de Catalunya esdevenen, sens dubte, una eina de referència i consulta obligada per a l’historiador de l’art.

Bibliografia sobre Rafael Benet i Vancells: Joaquim Folch i Torres, Carles Riba i Agustí Esclasans, número dedicat a Rafael Benet, Gaseta de les Arts (Barcelona, 2a quinzena de juny de 1927); Josep Maria López-Picó, Rafael Benet (Barcelona, Quatre Coses, 1926); en col·laboració, «Benet», a Gran Enciclopedia Vasca, col·lecció «Maestros Actuales de la Pintura y Escultura Catalanas» (Bilbao, La Gran Enciclopedia Vasca, 1974); Baltasar Porcel, Grans catalans d’ara, de la col·lecció El Dofí (Barcelona, Destino, 1972); Francesc Fontbona i Francesc Miralles, «L’obra artigràfica de Rafael Benet», estudi preliminar a la 2a edició de «Benet, Rafael», a Joaquim Vayreda (Barcelona, 1975); Josep Pla, Retrats de passaport (1970), vegeu Josep Pla, Obra completa (Barcelona, Destino, 1988); Jaume Pla, Famosos i oblidats. 38 retrats de primera mà (Barcelona, La Campana, 1989, p. 21); Alícia Suàrez, Un estudi sobre Rafael Benet (Barcelona, Fundació Rafael Benet, 1991); Alícia Suàrez, «Rafael Benet, crític d’art», al catàleg de l’exposició Rafael Benet realitzada al Centre Cultural Caixa de Terrassa i Palau Moja (Barcelona, Departament de Cultura, 1997); Glòria Bosch i Susanna Portell, Berlín>Londres>París>Tossa… La tranquil·litat perduda (Girona, Fundació Caixa de Girona, 2007); Josep Bracons, Rafael Benet. Pintura, paraula, ritme (Barcelona, Caixa Terrasa / Lunwerg, 2008).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Fundació Rafael Benet


Susanna Portell

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín