ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 22/07/2014

Bassegoda Amigó, Bonaventura
Barcelona, 16 de maig de 1862 - Barcelona, 29 de novembre de 1940

Àrees de treball: Arquitectura gòtica / Ceràmica

Bonaventura Bassegoda Amigó fou escriptor, arquitecte i historiador de l’art català. La seva família, originària de l’Alt Empordà però establerta a Barcelona des de principis del segle xix, és molt coneguda, atès que l’activitat professional de diversos dels seus membres s’ha mogut en el camp de l’arquitectura i de l’art, tant en la seva vessant pràctica com investigadora. No endebades, el seu avi, el seu pare i el seu tiet ja s’havien guanyat la vida en el ram de la construcció, mentre que els seus dos germans foren arquitectes, igual que el seus fills Pere-Jordi i Bonaventura Bassegoda Musté, i els seus néts Bonaventura i Joan Bassegoda Nonell.

Pel que fa a la seva faceta literària, es veié recompensada ben aviat, ja que amb tot just divuit anys fou guardonat amb els Jocs Florals del 1880, premi que tindria l’honor de recollir fins a tres vegades més els anys 1881, 1884 i 1885. Entre les seves obres més remarcables, es troben el recull de poemes Joventut (1891), els sainets Viva l’avi (1885), Pluja d’estiu (1886), Mero (1887) i Joc de cartes (1887), i les novel·letes costumistes Quaranta graus al sol (1886) i La bona gent (1888). Alhora, els lectors de les revistes La Renaixença, La Ilustració Catalana i L’Avenç, i també del Diario de Barcelona (des del 1905) i de La Vanguardia (1911-1936) van poder gaudir assíduament de la seva ploma àgil i compromesa amb la societat civil catalana. Emperò, Bonaventura no es limità a pregonar la seva ideologia a través de literatura i d’articles d’opinió, sinó que també féu sentir la seva veu en entorns polítics i culturals de marcat caràcter catalanista. Així, fou secretari de la junta permanent d’Unió Catalanista per a l’Assemblea d’Olot (1897), milità a la Lliga de Catalunya i fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1922) i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la qual en fou president durant els anys convulsos des del 1936 fins al 1939.
  El 30 de març de 1886 obtingué el títol d’arquitecte. Participà en l’execució del pla de reforma urbanístic de Barcelona i, a títol particular, deixà la seva empremta en diversos edificis que estilísticament es movien entre l’eclecticisme, el Modernisme i el Noucentisme, d’acord amb els gustos i les exigències del client. Aquesta versatilitat queda prou reflectida a les singulars cases Bosch i Alsina (1892; pl. Catalunya, 8), Berenguer (1908; c. Diputació, 246) i Rocamora (1918; en la confluència del passeig de Gràcia i el carrer Casp), totes realitzades amb la col·laboració del seu germà Joaquim. Fora de la Ciutat Comtal són dignes d’esmentar el Casino del Masnou (1904), l’Ajuntament de Premià de Dalt (1914), la Torre Malagrida d’Olot (1922) i l’Escola Garcia Fossas d’Igualada (1937), per bé que originàriament estava previst que funcionés com a orfenat. En aquesta darrera ciutat ocupà el càrrec d’arquitecte municipal, on fou autor, ja a les darreries de la seva vida, de la capella del cementiri vell (1940). Tanmateix, un dels seus moments àlgids el visqué el 1907, quan fou guardonat amb el primer premi del Concurs anual d’edificis artístics de Barcelona, gràcies a una de les seves obres més emblemàtiques: el Col·legi Comtal (c. Amadeu Vives, 6). Bonaventura, partint de l’ús docent que havia de desenvolupar l’immoble, va prioritzar la distribució racional dels espais i l’aprofitament dels recursos lumínics naturals. El jurat va saber valorar aquestes virtuts, però també la seva sobrietat, per damunt d’altres propostes molt més fastuoses com la casa Batlló de Gaudí, que competia en aquella mateixa edició del Concurs i que avui dia és considerada un dels màxims exponents del Modernisme català.
  Paral·lelament a la seva activitat com a arquitecte, Bonaventura sentí la necessitat d’estudiar de ben a prop alguns dels edificis més significatius de Barcelona, especialment els d’origen medieval. Un dels primers que li cridà l’atenció fou l’esplèndida capella reial de Santa Àgata (1895), i uns quants anys després també s’ocupà de la Casa de Convalescència —avui seu de l’Institut d’Estudis Catalans—, de la Casa de l’Ardiaca (1920), del monestir de Pedralbes (1922-1928) i de la catedral de Pedralbes (1940). Però sens dubte, el seu treball més reeixit fou el dedicat a la basílica de Santa Maria del Mar (1925-1927), reeditat posteriorment pel seu fill Bonaventura Bassegoda Musté i pel seu nét Joan Bassegoda Nonell (1976), que igual que el pare i avi respectivament, compartiren la mateixa passió per l’arquitectura i per la història de l’art. Es tracta d’una monografia on l’autor va fixar algunes coordenades cronològiques i arquitectòniques fonamentals per conèixer l’evolució històrica i constructiva de la catedral barcelonina de la Ribera —considerada un dels paradigmes de l’anomenat gòtic meridional—, i que avui dia continua sent de referència obligada, sobretot, perquè amb posterioritat no s’ha fet cap altre estudi actualitzat més complet. Finalment, cal esmentar dues contribucions més. D’una banda, el discurs llegit el 24 de maig de 1908 a l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona i que portava per títol La arquitectura del Gran Rey, en al·lusió a l’època de Jaume I. D’altra banda, el llibre dedicat a Elies Rogent (1929), corresponent al primer volum de la col·lecció «Galería de arquitectos ilustres», i el qual anava acompanyat de precioses il·lustracions de les obres d’aquest insigne i polèmic arquitecte català.

Bibliografia sobre Bonaventura Bassegoda Amigó: Bonaventura Bassegoda Amigó, Santa Maria del Mar. Monografía histórico-artística, editat per B. Bassegoda Musté i J. Bassegoda Nonell (Barcelona, Editores Técnicos Asociados i Univesidad Politécnica de Barcelona, [1925-1927] 1976); L’obra arquitectònia de Pere, Joaquim i Bonaventura Bassegoda (1856-1934) (Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 1995).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Centre de Documentació del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya
  — L’enciclopèdia


Antoni Conejo da Pena

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín