ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 22/07/2014

Pi i Margall, Francesc
Barcelona, 1824 - Madrid, 1901

Àrees de treball: Catalogació monumental / Teoria de l’art / Pintura gòtica

Francesc Pi i Margall era historiador de l’art i polític. Va néixer en una família obrera, però els seus dots per a l’estudi el van encaminar, primer, cap al Seminari Conciliar de Barcelona, i després cap a la Universitat, on va cursar la carrera de dret.

Quan tenia només divuit anys va redactar el primer volum d’España. Obra pintoresca (1842), una iniciativa editorial que pretenia descriure el patrimoni monumental espanyol de la qual, tanmateix, només se n’acabaria publicant aquest primer volum, dedicat a Catalunya. El 1847 es va traslladar a Madrid, on va participar, a desgana, en el Diccionario de la conversación dirigit per Pascual Madoz, i va publicar tres articles influïts per Friedrich Schlegel sobre història de l’art a El Renacimiento, la revista del romanticisme conservador madrileny. A la mort de Pau Piferrer (1848), de Madrid estant, va ser cridat per substituir-lo com a redactor dels Recuerdos y bellezas de España, obra començada abans d’España. Obra pintoresca, i pertanyent al mateix gènere literari de la qual en va acabar el segon volum de Catalunya, va escriure íntegrament el de Granada i va iniciar la redacció dels de Còrdova, Sevilla i Cadis. Tal com va explicar Francesc Fontbona, «Segurament el fet que Parcerisa [propietari i il·lustrador dels Recuerdos] adoptés també el sistema de basar-se en daguerrotips [com es va fer a España. Obra pintoresca] i busqués la col·laboració literària de Pi i Margall no són circumstàncies casuals, sinó la conseqüència d’un replantejament reflexiu de Parcerisa, que incorporaria a la seva pròpia —i duradora— empresa elements importants de l’altre, sense renunciar, però, a la tècnica litogràfica». L’any 1851 va escriure i publicar el primer i únic volum d’una Historia de la pintura en España que seria prohibida a causa de les idees heterodoxes expressades. El 1849 ja militava al Partido Demócrata, i de fet, des de principis de la dècada de 1850, la seva principal dedicació va ser la política, tant des de la reflexió teòrica —va escriure obres cabdals, entre moltes altres, La Reacción y la Revolución o Las Nacionalidades— com des de l’acció política, ja que es va convertir en una de les figures més rellevants de l’esquerra espanyola, arribant a ser, durant uns curtíssims períodes de temps, ministre de la Governació (juliol-febrer 1873) i president del poder executiu (juny-juliol 1873) de la malaurada Primera República espanyola. El 1899 va publicar un breu —i caduc— tractat estètic titulat Diálogos sobre la belleza.
  Si bé a España. Obra pintoresca ja es desvela l’afany descriptiu de Pi, el seu estil literari encara és poc madur. Amb els Recuerdos y bellezas, afegiria a aquesta aspiració una més afinada temptativa classificadora i perioditzadora de les obres analitzades. Com Piferrer, Pi sembla haver estat molt influït pelr Victor Hugo de Notre-Dame de París: les descripcions dels monuments, així com algunes de les seves idees sobre l’art gòtic —per exemple, la varietat dins la unitat— remeten directament al francès. Tot i que va consultar documentació d’arxiu, el text dels Recuerdos y bellezas és un exemple del romanticisme més imaginatiu i poc pragmàtic, ja que sovint es deixa portar per evocacions que idealitzen el passat medieval, o es mostra contrari a l’impacte del progrés en el paisatge. En qualsevol cas, cal subratllar el fet que aquestes iniciatives editorials van tenir un paper fonamental en la revalorització de l’art de l’edat mitjana i en el desenvolupament del medievalisme, fenomen de gran rellevància per entendre el gust i una bona part dels creadors del vuit-cents. Probablement, Pi es referia a la faceta més divagadora dels Recuerdos y bellezas quan li comentava al seu amic Benet de Llanzà, duc de Solferino, que havia escrit aquest text amb «fingido entusiasmo» i es retractava de bona part de les seves publicacions prèvies al 1851.
  No se sap el motiu exacte que va portar Pi a abandonar l’empresa dels Recuerdos y bellezas, però s’intueix que va ser la Historia de la pintura en España. Es tracta d’una de les primeres obres que abandona els paràmetres topogràfics i biogràfics a través dels quals s’analitzava l’art. Pi estava convençut que l’obra d’art explica el temperament filosoficocultural del seu temps, aquesta és la constant de la Historia de la pintura en España: l’art és valorat en tant que tingui la capacitat d’expressar «el espíritu del siglo»; i la interpretació que se’n fa és d’arrel hegeliana, és a dir, es basa en la relació entre la forma (Pi en diu «ritmo») i el concepte, la idea («símbolo»). A partir d’aquestes premisses, es formalitzarà una de les escasses crítiques al natzarenisme, corrent que és reiteradament acusat durant aquestes pàgines de fals misticisme, de manca d’originalitat i de voler trasplantar l’art de la baixa edat mitjana en ple segle xix. La concepció de l’acte creatiu s’entén des d’una perspectiva absolutament romàntica —l’art és fill del sentiment individual— i concorda amb la doctrina del saint-simonisme, per tant, té la finalitat de determinar a la humanitat cap allò que Armand Bazard va anomenar «actes socials». Ara bé, els tòpics que s’havien anat repetint en la literatura artística troben la seva raó de ser en el particular univers pimargallià. Per exemple, el perfeccionament constant de la humanitat —i de l’art— pot ser llegit en sintonia amb la revisió liberal de l’esquerra hegeliana, segons la qual el moviment constant de la idea dóna lloc a un nou grau de l’esperit; o bé la llibertat com a element que afavoreix l’art s’utilitza per a fer una lectura històrica segons la qual, en els moments en què ha estat coartada, l’art no es pot expressar i perd el seu valor.
  Probablement, el model de la Historia de la pintura en España es troba en els primers manuals alemanys, especialment el de Franz Kugler, ja que a l’Estat espanyol no existia encara cap experiència prèvia —llevat de l’Ensayo histórico sobre los diversos géneros de arquitectura, de José Caveda— en síntesis d’història de l’art.

Bibliografia sobre Francesc Pi i Margall: Enrique Vera y González, Pi y Margall y la política contemporánea (Barcelona, La Academia, 1886); Antoni Jutglar, Pi y Margall y el federalismo español, 2 vol. (Barcelona, Taurus, 1975); Francesc Fontbona, «Del Neoclassicisme a la Restauració», a Història de l’art català,vol. vi (Barcelona, Edicions 62, 1983); Javier Arnaldo, «Francisco Pi y Margall, historiador del arte», a 7as Jornadas de Arte. Historiografía española de los siglos xix y xx (Madrid, Alpuerto, 1995); Jordi Cassasses i Albert Ghanime, Homenatge a Francesc Pi i Margall, 1824-1901. Intel·lectual i polític (Barcelona, Generalitat de Catalunya - Departament de Presidència, 2001); Francesc Fontbona, «Els orígens de la historiografia de l’art catalana», a Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2003), I. Francesc Fontbona, «Historiografia de l’art catalana», a Albert Balcells (ed.), Història de la historiografia catalana (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2004); José María Ariño Colás, Recuerdos y bellezas de España. Ideología y estética (Saragossa, Institución Fernando el Católico i Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2007), i Guillem Tarragó Valverde, «Francisco Pi y Margall versus José de Manjarrés. Dos opciones ideológicas y un concepto historiográfico», a V Encuentro Complutense de Jóvenes Investigadores de Historia del Arte (pendent de publicació).


Guillem Tarragó Valverde

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín