Diccionari d'historiadors de l'art català
Diccionari d'historiadors de l'art català, valencià i balear

Presentació

L’estudi històric de l’art a Catalunya té uns orígens que es confonen amb l’arqueologia i l’antiquària. Si hi afegim que la història de l’art medieval religiós al nostre país solia denominar-se «arqueologia cristiana» i que l’antiquària ha acabat adquirint un regust de comerç en patrimoni cultural moble, aquesta confusió encara té més arrelament.

Aquí tractarem de destriar, tanmateix, els límits del que modernament en diem historiografia artística.1 Cal dir d’entrada que no hi havia, a la universitat del segle xix —ni fins ben entrat el segle xx—, uns estudis específics d’història de l’art. A tot estirar, dins la carrera de filosofia hi havia l’assignatura d’estètica, que no entrava en la recerca historiogràfica. Esteve Cladellas ho va explicar sintèticament: «La Universitat, de tipus cerverí encara, romangué estranya, salvades excepcions glorioses, al moviment restaurador que s’iniciava. Encastellada en el seu tomisme tradicional, no consentí la infiltració dels nous estudis d’estètica i teoria de l’art. Quan a aquest, històricament considerat, se’n desentenia del tot. D’aquí pervingué que, en aquesta generació, un mur inexpugnable separés els intel·lectuals dels artistes.»2

Tradicionalment, les recerques sobre art eren fetes —en principi, sempre de manera tangencial—, d’una banda, per antics alumnes de l’Acadèmia de Belles Arts —on sí que hi havia una càtedra amb la denominació «teoria i història de les belles arts»—; de l’altra, per arquitectes, que també havien estudiat durant la carrera assignatures com ara història de l’arquitectura i teoria de l’art arquitectònic; i, per fi, per eclesiàstics, que en llur ensenyament als seminaris tenien unes assignatures precisament denominades «arqueologia cristiana».

En principi, feien història de l’art erudits i estudiosos d’interessos molt més amplis o bé viatgers il·lustrats; no era aquesta, doncs, cap especialitat. A part d’aquests precedents, va ser amb el Romanticisme que vam començar a trobar decididament un petit tronc d’historiografia artística al nostre país, que segles enrere no havia tingut res semblant a un Vasari o a un Van Mander. Alguns dels seus representants tingueren una dedicació àmplia a glosar tot el que fos creació humana; altres, però, començaren a esdevenir uns veritables especialistes.

Es pot dir que, amb els integrants de la generació desvetllada a la postguerra, començà una nova mena d’historiador de l’art específic —és a dir, que no era arquitecte, capellà ni artista, per bé que diversos arquitectes i eclesiàstics han continuat cultivant encara l’estudi de les arts del passat.

Aquí hem reunit aquests historiadors de l’art, considerats d’una manera àmplia, ja que hi hem donat entrada també a escriptors com Josep Pla, que no tenia metodologia d’historiador, però que va redactar àmplies monografies a la seva manera i amb un gran valor literari i retratístic, sobre figures de l’art català del tombant de segle. Igualment, hi hem inclòs professionals diversos que han destacat en altres camps, però que s’han dedicat esporàdicament a analitzar artistes o aspectes artístics històrics. En canvi, no hi hem inclòs els arqueòlegs, entesos com a estudiosos de la història antiga i les seves relíquies, ni l’àmplia nòmina dels crítics d’art, més dedicats a la glosa de l’art vivent que a la història de l’art passat, llevat del cas dels crítics que han dedicat algun treball important a aquest aspecte; en aquests casos, ens referim amb detall només a aquesta part de llur tasca, i no a l’altra.

Cal fer constar també que el diccionari d’historiadors de l’art català (DHAC) és fet des de Catalunya, i per això la presència d’historiadors de l’art valencians i balears de ben segur no és tan intensa com la dels catalans del Principat. Tanmateix, no és sobrer fer esment del caràcter sempre polèmic de la qüestió de llur catalanitat, i cal recordar que el grau d’unitat cultural existent a l’edat mitjana i durant una bona part de l’edat moderna entre els diferents països de llengua catalana fa que pensar a amputar d’una obra com aquesta els noms dels historiadors de l’art dels antics regnes de València i de Mallorca seria una falsificació històrica de gran envergadura.

D’altra banda, els especialistes de fora de l’Estat espanyol que s’han dedicat a l’art català només tenen article propi si han fet estudis monogràfics específics sobre el nostre art.

La línia que separa la història social de la historia de l’art és molt fina, i per això molts historiadors socials han fet aportacions a la historia de l’art. En aquest cas, només els incloem aquí si llur dedicació a la qüestió historicoartística és especialment substancial.

En el DHAC, els historiadors de més edat i els ja desapareguts tenen un article monogràfic encarregat a un historiador o historiadora actual que el signa, de manera que són analitzats des d’un punt de vista valoratiu per part de la persona encarregada d’estudiar-los. En canvi, en el cas dels historiadors vivents, hem optat per incloure’n un article purament objectiu, en el qual figuren les dades essencials i la bibliografia principal de cadascú. Per això hem demanat a cada especialista que presenti el seu perfil professional, en el qual, en una primera part, esmenti els llocs de treball, els càrrecs i les responsabilitats que ha exercit; i, en una segona part, comenti el sentit de les principals aportacions intel·lectuals realitzades. En aquest sentit, hem recomanat que no esmentin de manera indiscriminada els treballs escrits o les exposicions comissariades, sinó que descriguin i justifiquin les línies de treball que consideren més destacades com a aportació a la història de l’art català. Hem recomanat també de posar els enllaços que calgui a altres pàgines web personals o d’equips on es pugui ampliar el coneixement de les seves activitats, especialment pel que fa a la producció publicada. Determinades dades que en el món acadèmic són molt significatives, com ara la direcció de tesis i altres treballs, el nombre de trams de recerca, la direcció o participació en equips de recerca i altres de tipus similar, no creiem que tinguin sentit en aquest context, i per això hem considerat que és millor ometre-les. El mateix es pot dir dels mèrits formatius i de capacitació propis del treball en museus i altres centres.

Ara per ara, aquest espai web és una eina oberta, perquè encara hi manquen molts dels noms d’historiadors de l’art seleccionats, tant històrics com actius. Per això no s’ha d’interpretar l’estat actual del diccionari com una obra acabada, sinó com un treball en curs d’elaboració.

Quan, al seu moment, donarem per prou acomplerta la tasca, en una segona etapa farem una tria dels autors més destacats —aquells que han marcat la nostra historiografia— i proposarem de fer-ne una edició impresa dins la col·lecció i segell editorial «Memoria Artium», en què participen sis universitats catalanes i el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

 

Francesc Fontbona
Membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica 
Institut d’Estudis Catalans

 

Bonaventura Bassegoda i Hugas
Catedràtic d’història de l’art
Universitat Autònoma de Barcelona

 


1.  Francesc Fontbona, «Els orígens de la historiografia de l’art catalana», a Professor Joaquim Molas: Memòria, escriptura, història, vol. 1, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2003, col·l. «Homenatges», núm. 19, p. 447-461; i «Historiografia de l’art català», a Albert Balcells (ed.), Història de la historiografia catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, 2004, col·lecció «Sèrie Jornades Científiques», núm. 18, p. 271-299.

2.  Esteve Cladellas, «La cultura artística a Barcelona vers la fi del segle dinovè i al començ de l’actual (II)», Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, vol. iv, núm. 41 (octubre 1934), p. 297-303.

Àrees de treball

Historiadors

Cerca

Crèdits

Direcció:
Francesc Fontbona i Bonaventura Bassegoda

Secretaria:
Maria Garganté

Col·laboradors:
Esther Alsina
Laia Alsina
Damià Amorós
Cristina Barbé Aragonès
Santi Barjau
Maria Josep Boronat
Gerardo Boto
Catalina Cantarellas
M. Antònia Casanovas 
Montserrat Claveria
Miquel Àngel Codes Luna
Antoni Conejo
Rafael Cornudella
Victòria Durà
Eulàlia Duran Grau
Pilar Ferrés Lahoz
Francesc Fité
Pere Freixas
Vicenç Furió
Josep Miquel Garcia
Maria de los Santos García Felguera
Núria Gil Duran
Núria Gil Farré
Yolanda Gil Saura
Rafael Gil Salinas
Daniel Giralt-Miracle
Mercedes Gómez Ferrer
Lourdes Jiménez Fernández
Montserrat Jorba Valero
Raquel Lacuesta Contreras
Ton Lloret
Joan Miquel Llodrà Nogueras
Immaculada Lorés Otzet
Ricard Mas Peinado
Jaume Massó Carballido
Sofia Mata
Cristina Mendoza
Francesc Miralpeix
Joan Hilari Muñoz
Meritxell Niñà
Maria Ojuel
Ferran Olucha
Anna Orriols Alsinia
Inès Padrosa Gorgot
Vinyet Panyella
Jordi París
Neus Peregrina Pedrola
Antoni Pladevall
Susanna Portell
Joaquim M. Puigverd
Francesc M. Quílez i Corella
Artur Ramon i Navarro
Carlos Reyero
Daniel Rico
Núria Rivero Matas
Judith Rohrer
Lluïsa Sala i Tubert
Marie-Hélène Sangla
Dolors Saumell Calaf
Anna I. Serra i Masdeu
Immaculada Socias
Rosa M. Subirana Rebull
Guillem Tarragó
Rosa Terés
Pere Tió i Casas
Eliseu Trenc
Joan Ramon Triadó
Eduard Vallès
Alberto Velasco González 
Mercè Vidal i Jansà
Cecília Vidal Maynou
Jaume Vidal Oliveras
M. Rosa Vives
Joan Yeguas 

Correcció lingüística i ortotipogràfica
Josep M. Mestres i Serra (coordinació i supervisió)
Marta Valldeperas Ferrer
Servei de Correcció Lingüística (IEC)

Desenvolupament informàtic i disseny
Santiago Muxach i Riubrogent
Servei de Recursos Digitals (IEC)

© Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició en línia
Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Primera edició: novembre de 2013
Segona edició: juliol de 2014
Tercera edició: febrer de 2015
Quarta edició: agost de 2015
Cinquena edició: desembre de 2015
Sisena edició: juny de 2016
Setena edició: octubre2016

DOI: 10.2436/10.1000.01.1

Aquesta obra està sotmesa a les condicions de la llicència pública Creative Commons. Per tant, es pot reproduir, distribuir i comunicar públicament, sempre que no hi hagi un afany de lucre i que s’hi facin constar els autors. Aquesta autorització és sens prejudici dels drets derivats dels usos legítims o altres limitacions reconegudes per la llei. Es pot trobar una còpia completa dels termes de la llicència a l’adreça http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca.

Les condicions esmentades es refereixen, sobretot, als aspectes següents: a) Reconeixement explícit; cal fer constar aquesta obra de la manera especificada per l’IEC. b) No comercialització; aquesta obra no es pot utilitzar, en cap cas, amb finalitats comercials. c) Termes de la llicència; s’han d’especificar ben clarament els termes de la llicència d’ús concedida. d) Altres permisos; els titulars dels drets d’explotació poden concedir permisos que depassin els termes d’aquesta llicència.

Institut d'Estudis Catalans 
Carrer del Carme, 47;
 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620.
Fax +34 932 701 180.
 dhac@iec.cat - Informació legal